l pla era perfecte. Cada migdia, abans que acabés l’esbarjo, l’Anita treia la brossa per la porta del darrere del pati. Ella era robusta, de pell vermellosa i cabell ros pollastre, fruit d’un tint que portava des de principis dels noranta. Aquella cuinera coneixia i estimava a totes les criatures de la petita escola on treballava. En arribar davant nostre, ens va saludar amb el seu habitual somriure i va fer un gest perquè la deixéssim passar i així poder obrir la porta, sense saber que l’estàvem esperant.
Tot va començar amb l’aparició dels monstres a casa. Mai els vaig veure, ni tan sols em van parlar; no vaig sentir el que imaginava que seria la seva sinistra veu. Però jo sabia que allà habitaven. Notava la seva presència, anés on anés: éssers omniscients que havien fixat la seva mirada en mi. El seu interès en mi. I aquella sensació d’exclusivitat em permetia no estremir-me davant el fet que ells em vigilessin. Vaig concebre la idea que jo era la seva escollida.
M’obligaven a fer coses. Accions inútils a les quals jo donava pes en el moment en què entenia que estava obligada a fer-les.
A vegades començava a escriure, amb les poques paraules a què podia accedir una nena de sis anys, i em venien al cap els seus desitjos tal com arriba el corrent d’una finestra mal tancada. De sobte, i per caprici, ells no volien que deixés d’escriure. I seguia full rere full, amb lletres matusserament grans, escrivint qualsevol cosa. Perquè, si parava, ells s’enfadarien.
Altres vegades, quan detectaven que el got de vidre estava ratllat, jo havia d’omplir-lo d’aigua fins a la marca, sense depassar-la ni un sol mil·límetre. I em mossegava el llavi inferior davant una tasca tan precisa. Perquè si no abocava l’aigua exacta, ells s’enfadarien.
Una setmana em van obligar a acariciar totes les portes de casa meva abans de sortir-ne. A la següent, vaig haver d’aixecar-me tants cops de la taula com gent hi havia asseguda.
I així funcionava sempre, perquè si no, ells s’enfadarien.
“No són dolents, però m’obliguen a fer coses que no m’agraden”. Malgrat detestar-los, em negava a parlar malament d’aquells que em consideraven especial. En aquella època, havíem format una tríada de nenes que, probablement, es trencaria en unes setmanes per deixar-ne néixer immediatament una altra. De moment, la Sofía i la Judit eren les meves millors amigues. Així que els vaig confessar la situació que hi havia a la meva llar.
No recordo qui ho va proposar, però vam concloure que calia anar a casa meva i parlar amb els monstres. Començaren a rebre aquella denominació en parlar d’ells en veu alta. Les tres estàvem molt predisposades a fer-los entrar en raó. No obstant això, aquests només es mostraven quan no hi havia ningú a la casa. Tan sols ens quedava una opció: havíem d’escapar-nos del col·legi.
Només es mostraven quan no hi havia ningú a la casa. Tan sols ens quedava una opció: havíem d’escapar-nos del col·legi. Així que les nostres petites ments van idear un astut pla per traspassar aquella reixa verda
Així que les nostres petites ments van idear un astut pla per traspassar aquella reixa verda. L’Anita va obrir la porta i es va allunyar uns metres a la recerca dels contenidors. Vaig posar un peu al carrer per comprovar que ens donava l’esquena i que encara gaudíem d’uns segons per amagar-nos darrere d’aquell cotxe brut plagat de “LÍMPIALO” escrits amb el dit índex. Vaig girar el cap per donar el senyal i vaig xocar de ple amb la realitat.
La Sofía negava penedida, sin pecado concebida. Aquella nena timorata no posseïa cap mena de picardia, però ho justificava des del còmode ideal d’estar fent el correcte. A casa seva es respiraven un seguit de valors judeocristians que havien deshabilitat en aquella criatura tot intent d’imaginació i gosadia. La Judit estava indecisa. El seu cos, excessivament llarg per la seva curta edat, es balancejava entre la Sofía i jo com si cadascuna l’estigués estirant d’una màniga. Es discutia entre la increïble aventura que es disposava a viure i la futura còlera de la seva mare a casa. Tan llarg va ser aquell debat sobre Crim i càstig que l’Anita va acabar per tancar-nos la reixa als nassos amb el mateix somriure afable.
Després d’allò, qualsevol intent de fuga es va abandonar. La Sofía es va allunyar de la tríada davant el rebuig que li provocava haver estat a punt de pecar (i la vergonya de no haver-ho fet). Amb una permanent ganyota insípida, observava els nostres jocs amb certa mirada altiva proporcionada pel seu sentit de la responsabilitat. La Judit va prosseguir amb el seu debat fins que va arribar el moment en què la desobediència es va convertir en deure davant l’arribada de la nostra adolescència. Jo em vaig quedar sola amb els meus monstres. Aquells que em feien especial, però als quals, a la vegada, avorria. I un dia em vaig encoratjar, o potser no era valentia sinó curiositat. Vaig deixar d’escriure quan no tenia res més a explicar. El got l’omplia exclusivament per saciar la meva set. Sortia de casa acariciant únicament la porta que havia de tancar. Gaudia de la companyia de la meva família durant el sopar i m’aixecava només per recollir el meu plat.
I en fer-ho vaig veure que no passava res. I així, els monstres se’n van anar.
A la Moreno.
Per, després de vint-i-quatre anys, continuar recordant juntes les nostres històries.
