Explica Santiago Alba Rico la diferència entre imaginació i fantasia. Mentre que la primera és la capacitat de pensar el futur des del fet de la proximitat; la fantasia, al contrari, és un viatge sense retorn. Podríem situar-la, l’acció fantàstica, al món platònic de les idees. Es tracta de generar relats perfectes, sense màcula ni impureses, que no toleren cap marge d’errada i que s’alienen del cos, de la suor i dels pèls. Nogensmenys, concebre així la vida provoca interpretar igual la diferència i, així, qualificar d’enemiga o interessada qualsevol mirada que no compartisca la mateixa direcció. Per sort, el fet de pensar es pot conciliar també des del fet d’imaginar. En lloc d’establir marcs nets, podem construir idees noves i futurs compartits des del cos i des de la quotidianitat. Des de l’abraç.
Així, pots acabar submergit en un llac de licor, a una ciutat invisible d’un país descomunal qualsevol i sentir que idear espais, possibles i tacats, però amb la capacitat d’aportar llum a l’ombra del capital és, a la manera de Kant, un categòric imperatiu. Trobar-se i reconéixer companyes que, d’alguna manera, han posat el cos davant del monstre del mercat i, sense donar-li l’esquena, han aprés a ballar una música diferent de la que ell toca. Ballen perquè és el moviment, les mans que es toquen, el que pot produir canvis. Ho fan amb totes les pigues i les imperfeccions que dibuixen els seus cossos, és a dir, amb tota la humanitat que porten dins. Amb descaradura produeixen, treballen, habiten i cooperen. I així, s’ancoren al món.
Proveir de béns i serveis, de la manera més allunyada possible de les lògiques del capital, és una qüestió bàsica de qualsevol projecte que es pretenga emancipatori
Per a imaginar el que és possible i radical, és indispensable reflexionar sobre com satisfer la necessitat humana cap a les coses. Allunyats del barril de Diògenes, la vida quotidiana està farcida d’elles i d’accions que calen per a fer de la vida un habitar digne. N’hi ha que són fonamentals, com el menjar o les cases, i n’hi ha que són contingents. També, altres són obscenes. Però més enllà dels debats sobre els nivells de consum, en què també s’ha d’entrar, calen estratègies per reapropiar-se de la capacitat de fer. Proveir de béns i serveis, de la manera més allunyada possible de les lògiques del capital, és una qüestió bàsica de qualsevol projecte que es pretenga emancipatori. Si som capaços de ser “verb”, podrem fer més lluny la injustícia i sentir-nos més segurs a casa. És el món que produeix.
Així, generar un ecosistema de treball cooperatiu pot vessar en un doble sentit. En un primer, fa possible consumir el que necessitem sense beneficiar els processos de plusvàlua. Garantir el benestar sense engreixar el mercat és una estratègia a la qual no ens podem permetre renunciar. Tampoc a la possibilitat de generar treball i amb ell, la d’atorgar les condicions materials, per a moltes persones, per a viure dignament. A més, què això succeïsca en un marc de democràcia plena i d’igualitarisme. Fer del mateix acte del treball una via per a l’emancipació o, fins i tot, una realitat emancipadora, no sempre és la manera més excitant de predicar un canvi, però se m’ocorren poques altres fórmules amb la capacitat d’activar el fre d’emergència del qual parlava Walter Benjamin. És el món que treballa.
L’altre dia imaginàvem ciutats invisibles que es manufacturen des de baix. Que estan lligades als cossos i a les necessitats de la gent. Que aspiren a l’emancipació
Per a fer dels barris i els pobles veritables hàbitats humans, en lloc dels actuals camps de competició que devoren o expulsen als derrotats, cal traçar estratègies per a dotar-nos de cases. Llocs on es garantisquen les condicions que fan d’un sostre, una de llar: espais d’intimitat, de recer i d’ajuntament humà. Si l’habitatge és la primera necessitat des de la qual construir proximitat i s’ha de constituir, per tant, com el punt des del qual ens podem aterrar al nostre entorn, no podem permetre’ns deixar que siga el mercat qui estipule les seues condicions. Ni regulat ni, molt menys, lliure. La capacitat de produir, de la que parlàvem, ha de passar també per la d’assolir les condicions per a donar resposta, de manera cooperativa, a les necessitats residencials de les nostres veïnes. Imaginar passa justament per ací: ser capaços de, amb les pròpies mans, construir les nostres vides i, així, frenar l’ombra que les entenebra. Manufacturar-les, donar-les forma amb un fang que deixa rastre. És el món que habita.
És també enginyar perquè, al mateix temps que s’aprén a fer, a treballar i a habitar, es consolide un motor de canvi a la ciutat i als pobles. Estirar la corda cap al costat contrari a la inèrcia atomitzadora i competidora del neoliberalisme. Anar a poc a poc fent que tendisca cap a la cooperació i cap a la vida. Es tracta de, sense desapegar els peus de terra, sense allunyar-se un mil·límetre de la radicalitat que suposen les actuacions que actuen i milloren la quotidianitat, no renunciar a substituir el marc. Que el ball i la música cada vegada tinguen més present els cossos. Fer simbiosi amb la geografia que ens dona recer. Crear un municipalisme cooperatiu i autònom per a transformar des de l’arrel. És el món que coopera i que cuida.
En fi, l’altre dia imaginàvem ciutats invisibles que es manufacturen des de baix. Que estan lligades als cossos i a les necessitats de la gent. Que aspiren a l’emancipació i, per això, no es conformen amb altra cosa que no siga intervenir en el dia a dia de les persones. Un món molt allunyat de relats fantàstics on no hi ha marge per a la disrupció, l’errada o la contradicció. Al contrari, que es reconeix en una realitat que a vegades és tossuda i fa ferida, però que, just per això, per ser capaç de deixar lloc a la imperfecció, encisa. Hem de guanyar els hàbitats, en els que hui hem de demanar permís per a viure. I això, exigeix ocupar-nos de la seua configuració. Des de l’arrel, fins al més alt.
