El cel estava net, i a la terra, les formes del paisatge eren nítides tot i la fosca nocturna. El calendari havia fet la roda un altre cop i la lluna plena, llunyana i omnipresent i potent, era la protagonista de la nit. Vam passar uns bons minuts intentant esbrinar què passava amb aquell cantó borrós que no se li veia: un núvol? L’estel d’un avió? Eren els nostres ulls o ulleres que no enfocaven bé? L’avís va venir des del terrat veí: aquella nit hi havia eclipsi parcial de lluna.
Va ser curiós, a ple segle XXI, no saber que aquella nit hi havia eclipsi lunar, no havíem vist cap tuit enunciant-ho ni ho havíem escoltat o llegit en cap altre mitjà convencional. Per uns moments devíem mirar el cel com ho feien els nostres avantpassats, sense prediccions ni avisos, i la sensació va ser agradable. Hi ha dies que voldria viure així, observant el cel i intentant-lo entendre, celebrant la pluja i entomant les ventades quan arribessin, i no caure en l’ànsia de mirar les aplicacions tecnològiques que a set o catorze dies vista confirmen setmana rere setmana que l’aigua, si arriba, serà tard i testimonial.
Val a dir que a desgrat del caos climàtic i passada la gran lluna d’octubre el temps per fi ha canviat. La llum somorta i la grisor de l’ambient són el recordatori de l’existència de la tardor i el millor avís de la vinguda lenta i latent de l’hivern. Alhora són el teló de fons perfecte per acompanyar els primer intents de recolliment i introspeccions que s’escauen a l’època.
Passejar pels cementiris amb aquest temps el dia que comença el penúltim mes de l’any és una pràctica que no s’hauria de deixar perdre
Passejar pels cementiris amb aquest temps el dia que comença el penúltim mes de l’any és una pràctica que no s’hauria de deixar perdre. A casa nostra, on les necròpolis són a escala dels carrers i habitants del poble que encara es mantenen en vida, el fet d’anar a veure el lloc físic on reposen alguns dels ancestres és l’excusa per fer un exercici discret de memòria personal i col·lectiva.
Llegir en companyia i en veu alta el reguitzell de noms i cognoms que s’acompanyen de dates, epitafis i iconografies diverses és donar peu a comentar les històries dels que un dia van viure al mateix terme. La cosa va més enllà del repàs volander d’anècdotes i llinatges i es converteix en un primer assaig per dibuixar els vaivens poblacionals, la diversitat humana i els capricis del destí, que tot i que siguin locals són extrapolables a tants indrets del territori planetari.
Els cementiris petits també solen ser una festa modesta, un punt de trobada entre els que hi poden caminar. Qui encara tingui obertes les ferides de la pena i de l’enyor i les llàgrimes als ulls podria sentir-se incòmode entre les converses fetes a volum incontrolat, els retrobaments que s’ocasionen, o alguna rialla que no troba un motiu sever per deixar-se anar. I, així i tot, qui busqui el silenci el podrà trobar fàcilment si defuig les hores de màxima afluència, que no en són gaires.
Llegir en companyia el reguitzell de noms i cognoms que s’acompanyen de dates, epitafis i iconografies diverses és donar peu a comentar les històries dels que un dia van viure al mateix terme
Fa poc vaig sentir explicar que una manera de saber de quina època són les molses i líquens que s’aferren a les pedres dels marges era buscar el mateix tipus d’organisme a alguna tomba que faci anys que no s’hagi netejat. Potser aquesta és la manera de tornar a la natura, ara que l’expressió “que la terra et sigui lleu” ha perdut el sentit per qüestions de salubritat. L’altra manera de voler continuar sent paisatge potser és entrar en algun fossar i dir la proclama cementerri!, que és el “nom donat a la voluntat de ser enterrada en un cementiri concret i triat”.
Entremig de rituals tranquils i les menges del moment se m’apareixen els morts que es compten a centenars quilòmetres enllà. Persones desdibuixades a base de conceptes que acaben simplificant la realitat i que ens allunyen del patiment més humà. Milers de cossos que jeuen sense pau al fons del mar o entremig de les runes de mons destruïts sota la mateixa lluna plena que brilla per sobre dels nostres caps. El Dia dels Difunts no s’acaba mai.
Aviat farem foc. Foc nou cada dia per intentar allunyar les misèries, per trobar el caliu que il·lumini les hores llargues i que ens doni motiu per continuar donant gràcies a la terra que ens alimenta. A la manera antiga continuarem abraçant-nos i veient passar i dient records a la velocitat de les flames que cremen controlades.
De fons i a dins ressonen les paraules de la Roser: “La lluna, quasi plena, avui s’eclipsarà. Lo món, lo nostre, no crec que tardi gaire a fer-ho. Hi anem anant”.
