Un febrer del XXI
les teves passes manen que
la nit s’ha fet de dia sense
màgia ni signes que l’esplín
–menys astúcia que lassitud,
l’esplín– remeti en la fermesa
del seu anar tirant. el vi
d’ahir ha atorgat un bri de vida
a alguns poemes rebecs
dels que esgarrapen calaixeres
amb tots els encavalcaments
ben afilats. i mentrestant,
el carles hac mor es desprèn
de l’estant dels grafomaníacs,
quina plantofada! Recullo…
vibra el tom i tot es violenta
al nostre entorn, recordaré,
perquè potser ha estat el teu cos
remenant-se al meu cop d’ull d’enze
qui ha suscitat el cap del sisme
–a hores d’ara, si ho he fet bé,
ells sabran que és sobrer saber
la naturalesa real
de l’onada– que ha sacsejat
bauçàs, ferraters i garrigues
a qui tant tu com jo, no ho neguis,
hem vist sabatejar beneits
a llom que vols llom que desitges.
ho conto i tot s’esfilagarsa,
es fa petit, es fa incontable:
escriure és fer desaparèixer,
entrellucar en la llunyania
els records manufacturats
fins a fer inaudibles les paraules.
tu, al·lucinada, agitaves
els braços borrosa de vi
i de mi i del meu deixant
a les parets del teu migdia.
si avui el vespre ens aplatana,
plourà damunt d’allò mullat
pels altres vespres al rebull
de la teva son. i què en sé jo,
de la vida de la son?
qui cony en sap res, de nosaltres?
ahir m’hauria arrossegat
sense recança fins al llit
per la bastida, com un cuc,
sense les mans, i sense cames
i amb els ulls esbatanats.
avui, en canvi, què en sé jo,
del bosc endins ni de la bresca
ni de les vespes del paper…
els ulls plorosos, sí, sadolls
d’esgarrifança i de l’abans-
d’ahir aprimant-se per l’escletxa
del son entresuat de vi.
en els llocs més impensables
t’assabentes que la mesura
del nostre temps es duu a terme
en les pauses i en l’alè
de les paraules que escriurem,
perquè seran recer immens.
avui, les lletres mal compreses
rodolaran desvergonyides
al compàs xipoll del no-res,
somnis avall, no saben com
ni per què. com un joc de nens.
i et preguntaràs on som,
realment, si els mots se’ns escapen,
si res ja no ens escanya el jorn.
que qui omplirà els prestatges, oi?
ves a saber, potser la llum
empolsegada del migdia
de demà se’ns hi plantifica
i ens esmena l’estropell.
pren la copa i dona’m la mà.
desperta! pots fer i desfer
amb la consciència desesmada
i la coïssor de l’avenir
que hem d’entomar
amb les mans buides.
dins el mirall que t’esmicola,
tres mil arrugues de candor
escrites amb mà tremolosa,
una cada dia somiat
o llegit o viscut de sobte
per qui sap qui, i qui sap quan.
l’eco del sisme persevera,
i els mors i els garrigues en pau
cantussegen les nostres vides
sorneguers. però què en saben,
ells, de les nostres vides, oi?
la confusió de la caiguda
és el lloc on cal buscar-nos,
potser, a l’espera que…
a l’espera junts i ja està,
just al lloc incert on s’arruga
el teu mirall quan t’hi espies
de reüll i hi reconeixes
tantes tardors de bellaterra
d’ulls mig aclucats sense son.
jo he pres la copa embadalit
perquè pensava en els silencis
i la memòria encavalcada
en versos enclavats al buit,
com els records predissenyats
per tots nosaltres a la recerca
d’aquests dies inaprehensibles
sense arrels enlloc. aquest dia
d’avui, recordes? vam pensar-lo
en un rampell desmesurat
de creació a una andana
secreta a la vista de tots.
ara sé què et volia dir…
cada solc a la pell del dia
calça l’empremta d’un misteri
cap endins, sempre és cap endins,
al moll de l’os de la paraula
a punt de dir, de no existir,
per tant. i ha de ser el seu rastre
l’osca al camí que ens arreceri.
net de mots, si trepitgem ombres com les d’una pàgina en l’altra,
impacient per a emmudir-la
i fer-nos oblidar tot d’una
que ens ha commogut fa un instant. volia dir-te que el candor
del nostre temps s’ha fet present
en el mentrestant de tots dos
quan els poetes, per l’embut
que traça a l’aire la lluerna,
han entrevist l’escapatòria
primordial. El rostre pueril
s’ha instal·lat als prestatges,
buits de memòria i de virtut,
a l’hora que el sisme flaqueja
i la claror assola l’estança
mal dibuixada en un pedrís
de bellaterra abans-d’ahir
a fa molts anys. el vi s’assenta,
la dansa musculosa ens tomba
arran dels lloms i els borrissols
que són aquí per tu i per mi.
que l’oreig ens trobi disposats
a embolicar-nos en la sort
de les paraules que ens
direm un dia imaginat avui.
