Aproximar-se al debat públic sobre l’amnistia té una notable potencialitat tòxica, per l’elevat contingut d’emocionalitat política dels contextos que condicionen i motiven la seva aparició. Evidentment, l’amnistia, a diferència de l’indult, és una llei i, com a tal, emana del poder legislatiu, l’únic dels tres poders clàssics que té legitimació popular directa. I és una llei política amb efectes penals similars als de l’indult: ambdós extingeixen la responsabilitat, però l’amnistia no requereix una condemna prèvia. En realitat, aquesta és una de les poques similituds que hi ha entre ambdues figures. L’indult és clarament una mesura de gràcia i l’amnistia no.
L’amnistia, en tant que norma jurídica de rang legal, emana del poder legislatiu i expressa la voluntas legislatoris, que pot tenir la seva motivació a concedir gràcia o, també, a esmenar l’aplicació de la llei vigent duta a terme pel poder judicial. Això darrer també figura entre les atribucions del legislador en un estat democràtic i de dret.
Amb els límits establerts pels tractats internacionals respecte als crims imprescriptibles, el legislador pot dictar la llei que vulgui. Sota l’amnistia de 1977, en incloure, a l’article 2.1.6, “els delictes comesos pels funcionaris i agents de l’ordre públic”, les Corts espanyoles van dictar una llei, almenys hibridada, de punt final. Per tant, el valor polític i el seu efecte en la dinàmica històrica de la reivindicació nacional dependrà de la llei que es dicti. D’entrada i vistes algunes reaccions, no sembla que sigui clarament una derrota dels partidaris de la secessió.
La repressió comporta almenys una desviació de part de les energies del moviment per defensar els represaliats, i es corre el risc de perdre el nord de la reivindicació inicial. L’amnistia no era la finalitat, però això no vol dir que no sigui un pas útil i, potser, necessari per seguir.
En sostenir que el legislador pot dictar la llei que vulgui, m’alineo amb la part de la doctrina que considera que una llei d’amnistia està dins del marc constitucional. Entre les tesis contràries, n’hi ha que es basen a ampliar els efectes de la prohibició constitucional expressada sobre els indults generals, en identificar l’amnistia i l’indult com a part del dret de gràcia. Per tant, segons aquesta tesi, tots dos són una excepció al monopoli jurisdiccional de jutges i magistrats que només pot ser constitucional si expressament s’admet a la mateixa Constitució, la qual cosa succeeix només amb l’indult. Aquesta tesi resol la llacuna de forma contrària a la generalment admesa. Altres tesis contràries són més barroeres i utilitzen la invocació reduccionista de la igualtat, instrument de gran utilitat en la recent doctrina constitucional per laminar les competències autonòmiques i les polítiques de progrés.
Ara bé, que sostingui que una llei d’amnistia pels fets relacionats amb el procés seria ajustada a la Constitució, no vol dir que pronostiqui cap resultat de la revisió que, ben segur, en farà el Tribunal Constitucional.
Ens trobem des de fa anys amb un Constitucional que entén la seva funció com Ignasi de Loiola i Johann Eck havien entès la contrareforma de l’Església, que per ells era l’única que podia interpretar les escriptures, perquè la Bíblia no era un llibre qualsevol i els seus ensenyaments eren més complexos del que semblaven. Es necessitaven teòlegs cultes per interpretar l’obra i predicar el seu missatge als laics, i només la seva interpretació era la “veritat”. Com més vetustes i allunyades de la realitat social siguin les escriptures revelades, més savis –i menys en nombre– podran ser els seus intèrprets.
