Més enllà de la roba fast fashion cal anar amb compte amb algunes propostes ecofriendly i locals perquè, en alguns dels casos, no en tots, per sort, darrere de les marques hi ha la mateixa cançó.
Aquestes marques, en concret, creen productes amb preus inflats aprofitant la imatge eco; però, al remat, els beneficis no es reparteixen de forma equitativa entre totes les persones que formen la cadena de producció. Funcionen verticalment sota un model tèxtil tradicional: amb marges de benefici del 240 %; grans estocs; cercle de venda, rebaixes i liquidació i externalització de tota la producció, entre altres pràctiques. Sols segueixen alguns criteris mediambientals per poder accedir a subvencions i projectar una imatge amb valors i moral. Així, de retruc, també generen certificats empresarials de sostenibilitat, impulsats per les mateixes empreses. No tenen cap intenció de capgirar les formes de funcionament capitalista, responsables número u del canvi climàtic.
També existeixen empreses de producció local, aparentment ètiques, una de les pràctiques habituals de les quals és arrancar etiquetes d’importació substituint-les per les seues pròpies simulant proximitat i on les treballadores fan hores extra estampant amb tints contaminants. Fins i tot, creen falses cooperatives amb falses autònomes per als tallers de confecció, aprofitant els fons públics estatals, autonòmics i europeus, destinats a dones, persones migrades o per la transformació de societats mercantils en cooperatives, que a la pràctica no ho són ni funcionen com a tals.
Des del projecte cooperatiu Cendra.coop tampoc podem dir que som perfectes. Tenim les nostres limitacions, per raons de recursos i volum, però generem accions i xarxes que van encaminades cap a un sector tèxtil just sota els valors de l’Economia Social i Solidària. Accions com vendre per encàrrec i sense estoc, amb altres ritmes, minimitzant inversions, malbaratament i impacte ambiental, fent la roba més assequible; o mancomunar la producció tèxtil per sumar volum i així poder produir localment. Són mesures per a superar eixes limitacions, sent realistes i treballant a poc a poc.
Amb tota aquesta informació, ara tocaria el raonament del poder del consumidor, però no. Vull parlar de què podem fer en col·lectiu. Ja tenim prou discursos que responsabilitzen l’individu afeblint la comunitat i enfortint el capitalisme.
Als moviments socials fem molta roba, ja siguem col·lectius locals, organitzacions territorials, ateneus, casals, grups de música, marques, cooperatives, partits polítics… La roba ens serveix per a finançar projectes, per a recaptar fons per a companyes represaliades o per a difondre les nostres idees. També funciona com a element cohesionador. La utilitzem com a forma de presa de posició estètica contra el feixisme, el capitalisme, el racisme, o l’homofòbia.
Diversos dels projectes estem intentant subvertir el funcionament de la producció tèxtil més enllà d’eixa posició estètica. També hi ha campanyes molt potents de denúncia i conscienciació com robaneta.org o lacoordi.cat. Estem fent molta faena, però no és suficient.
Si ho continuem fent com fins ara, encara que siga des de cooperatives i altres formes d’organització social, toparem sempre amb l’economia de mercat. “Sota el capitalisme, els treballadors de les cooperatives han de convertir-se en empresaris capitalistes. Han d’imposar-se la disciplina a si mateixos, retallar els seus propis salaris i acomiadar-se uns a altres”, diu Rosa Luxemburg. Sense voler, hi ha una competència entre projectes de qualsevol sector encara que formem xarxes o organitzem fires.
En aquest sentit, la meua proposta passa per l’organització, planificació i sobirania. Ni el planeta ni nosaltres podem esperar cap regulació ni intervenció de les administracions. És urgent, llavors, el fem-ho nosaltres a partir dels nostres usos i possibilitats.
Organització. A la indústria tèxtil és necessari un volum mínim de producció per a començar a treballar. Els moviments socials, com hem vist abans, el tenim a escala global, però per separat no hi arribem. Caldria organitzar-nos, intercooperar i mancomunar eixe volum per a decréixer i produir dignament. Això facilitaria tindre el control dels nostres mitjans de producció –com són els tallers de tall i confecció, filatures, tintures…– durant tot el procés.
Planificació. Sabent què és el que necessitem fer amb antelació, podrem calcular el volum de producció per a reduir al màxim els excedents i no sobreproduir. Però no sols ens podem centrar en la producció sinó que ens hem de coordinar per a gestionar tots aquells residus tèxtils que es generen i acumulen. Totes tenim al cap eixa habitació on s’amuntonen les samarretes no venudes de torn a molts espais. Per a aprofitar eixos excedents hi hauria diferents possibilitats que ja existeixen. Per una banda, podríem fer peces a base de suprareciclatge (upcycling) i donar una segona vida als teixits. Per altra banda, podríem fer el nostre fil propi amb el qual confeccionar nova roba i poder tancar el cercle de la producció, fent-la del tot local i circular. Per a facilitar aquests processos caldria crear punts participatius de recollida de roba a diferents espais per tal de reutilitzar-la, com hem explicat. I també crear i participar en botigues de segona mà, mercats d’intercanvi i reparació de roba, per a reduir-ne el consum.
Sobirania. Podem dir que és el resultat de l’organització i la planificació col·lectiva per poder decidir sobre el nostre present i futur. Si aconseguim reapropiar-nos dels mitjans de producció i escollir com transformar i utilitzar la matèria primera i els excedents, podrem decidir quin camí seguir per a subvertir la indústria tèxtil cap a una nova realitat de decreixement i justícia social, amb l’objectiu de mantenir i protegir els recursos naturals i la vida de totes nosaltres. Cal intentar-ho.
