Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Un punt

Mires un full en blanc o una paret sense cap escletxa en la qual fer presa, no diuen res, només callen en un silenci que esgarrifa, que no produeix més calma que la de l’instant abans del colp, del glop o de la derrota. És la mateixa sensació a la qual s’han d’enfrontar els que es troben davant d’un mur de quilòmetres sense màcula, com el de Gaza, que només s’ha d’interrompre pels dibuixos que taquen la infame rajola llisa feta pels que resisteixen a l’aïllament, i que generen referències en el “no-res”. Descobreixes un punt en un full, en una paret, en una ciutat, en la teua vida; mires una taca en la pell de l’amant o en el llençol que compartiu o en els teus actes i, aleshores, trobes on aferrissar-te. Sabem que, en la vida, generalment necessitem punts que centren les mirades, punts des dels quals partir i als quals tornar, i que la història s’encarrega d’esborrar-los.

Segurament, un primer punt des del qual mirar siga el cos, que segons Alba Rico és la conjunció de carn i parla. En un món cada vegada més accelerat per la història, virtualitzat per la tecnologia i atomitzat pel mercat, que encara ens permetem tocar-nos és un miracle i tanmateix un goig. Alegra perquè, encara que la vida, els relats i la política succeeixen cada vegada més allunyades dels cossos, estos són fonamentals per trobar-nos en la quotidianitat, per generar confiances, per baixar al carrer i –si la COVID-19 ens deixa recordar– per gaudir de la celebració comunitària. És des del meu cos des del qual puc reconéixer l’altre, des d’on pensar en el que és comú i posar-me en la pell aliena i és des d’ell que podem apropiar-nos de l’espai. Un cos és també un llit, una habitació o un barri.

És des del meu cos des del qual puc reconéixer l’altre, des d’on pensar en el que és comú i posar-me en la pell aliena i és des d’ell que podem apropiar-nos de l’espai

Si els cossos podrien ser el primer nivell des del qual pensar i sentir el món, l’ambient més íntim estaria en la mateixa lògica. La família o la tribu es converteixen, per una qüestió cronològica, en la primera referència en la vida i també en la unitat de suport mutu més bàsica. De fet, l’única en el cas de moltes persones. També la identitat i la parla, per la qual ens podem explicar, entendre i relatar la realitat que vivim. Ambdues, l’ambient íntim i la identitat, s’han convertit moltes vegades en refugis d’opressions i abusos, però són també àncores al territori que poden servir per a frenar la velocitat que el capitalisme imprimeix al món. Si el cos és l’element necessari per a connectar amb altres; la família o la tribu ens ajuda, en un canvi d’escala, a poder generar comunitats més àmplies i reconéixer a les altres com a part de la nostra; la identitat ens permet entendre el món com una qüestió comuna.

Cos, família o tribu i identitat conflueixen a l’estatge. La casa es configura per a la majoria de persones en el lloc que situa la nostra mirada al món. És l’espai des del qual encetarem qualsevol aproximació a la vida i, també, al qual fugirem cercant recer: “Després de certes coses s’ha de tornar a casa”, deia Estellés, que deixava entreveure que per eixir cal saber on tornar. El sentit etimològic de la llar, que també és una conjunció d’elements com ho és el cos, prové de “llar del foc”. Això fa referència a un indret “on es reuneix la gent al recer de la intempèrie a la calfor del foc” i per la qual cosa és des d’on es donen les condicions per desenvolupar la vida d’un mateix i de la comunitat. És així la composició dels elements “íntim”, “recer” i “comú”. Esta triple relació ens assenyala que la llar és un element fonamental perquè tant les persones com les comunitats puguen situar-se al territori, combregar amb una identitat i obrir-se a la resta. És a dir, la llar es configura com una peça fonamental per a connectar la necessitat d’interioritat amb un mateix amb el fet comú i, per tant, generar relacions de quotidiana confiança tan necessàries per a configurar subjectivitats polítiques populars.

Ens calen punts de trobada i de partida, màcules que ens ajuden a trobar el nostre lloc per a aventurar-nos al món amb la confiança que tenim casa i que podrem tornar-ne

Doncs bé, si el cos ens lliga amb la resta; la comunitat més íntima ens fa possible entendre’ns; la identitat reconéixer-nos dins d’un ambient comú i d’altres agrupacions de persones; i la llar ens fa possible centrar un món que tendeix a accelerar els processos d’atomització, podem concloure que ens calen punts de trobada i de partida, màcules que ens ajuden a trobar el nostre lloc, no per recrear-nos i aïllar-nos sinó justament pel contrari, per a aventurar-nos al món amb la confiança que tenim casa i que podrem tornar-ne.

Crec que estes marques, que a vegades són taques perquè estan carregades de contradiccions o perquè simplement no sempre encisen, són molt necessàries per a establir la proximitat, gaudir-la i practicar-la. Sense estos punts que alteren el llenç en blanc que el mercat pretén fer del planeta, allò que és proper es difumina i tendeix a la desaparició. Aleshores, sense proximitat, la possibilitat de generar projectes emancipadors que s’integren en la quotidianitat dels barris, de les ciutats o de les societats sembla un impossible.

Podem trobar d’altres, o repensar estes, però estic segur que la necessitat antropològica de relats pròxims i senzills, d’intimitats institucionalitzades, de cossos i de llars ens ha de fer valorar els punts d’ancoratge dels que disposem i reivindicar-los com a part de qualsevol discurs que es pretenga transformador i popular. Així hauríem de defensar el dret a la màcula i a la contradicció, a tacar les parets i els fulls perquè, en lloc de visions de puresa infinita i aclaparadora, estos es convertisquen en imatges d’institucions integrades en els veïnats i en la quotidianitat de la vida popular.