Democràcies il·liberals, retrocés en drets fonamentals, crisi del dret a l’asil o l’imparable securitització són alguns dels fenòmens que marquen l’actual escenari mundial. Tot i tenir causes i conseqüències diferents, formen part d’allò que anomenem el sistema internacional: l’estructura, els actors i les dinàmiques que s’estableixen entre ells. Cada cert temps, el sistema pateix canvis que el modifiquen i el redibuixen. Tot sembla indicar que ens trobem en una etapa de desacceleració de llibertats i garanties als anomenats estats occidentals que pot tenir –o té ja– conseqüències globals. A què respon aquesta tendència? Quins són els efectes?
En primer lloc, els estats occidentals han estat aquells que en la història recent han marcat l’agenda de drets i garanties. La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), de 1948, és en realitat un tractat no universal, ja que el concepte de drets humans, en si mateix, no existeix antropològicament a tot el món. Aprovar-la va ser un gest polític de l’època. Després de les dues grans guerres i l’Holocaust semblava necessari reconèixer el que a molts països era essencial: que l’ésser humà té drets ja només per ser-ho. A la DUDH l’han seguida infinitat de tractats, convencions i protocols que recullen més i més drets i garanties però que arrosseguen un mateix buit original: la manca d’una justícia universal que pugui assegurar-ne el compliment. Tot i que l’Organització de les Nacions Unides és l’organisme que vetlla per la seguretat i la pau internacionals, en realitat la seva capacitat d’actuació és limitada i captiva de les voluntats polítiques dels estats. A més, diferents regions tenen conceptes diversos d’allò que és i hauria de ser un dret. Retallar-los, doncs, té una dimensió o una altra en funció de la zona i el context.
En segon lloc, l’esperit liberal i de solidaritat internacional posterior a la Segona Guerra Mundial va dur a la creació de dos blocs a la vegada que va assentar les bases del sistema econòmic actual tot establint –imposant– el capitalisme com a model a seguir. Aquest capitalisme de postguerres va servir perquè alguns estats recuperessin les seves economies i balances comercials, però a molts d’altres els va submergir en una espiral de deute extern que no ha deixat de créixer. En tot cas, eren temps en què l’economia importava però no era prioritària. L’objectiu era reafirmar el model propi –capitalisme o comunisme, liberal o socialista– com a guanyador. Amb la caiguda del mur de Berlín i la desintegració de l’URSS, es va acabar imposant el model de democràcia liberal capitalista. Un esperit liberal, entès com la voluntat de protegir les persones i permetre el desenvolupament individual, que va donar lloc, per exemple, al dret a l’asil i el refugi. Entre finals dels anys quaranta i fins al final de la Guerra Freda el 1989, els estats van acceptar centenars de milers de persones refugiades per motius ideològics sense pensar en el pes econòmic o social de fer-ho.
Les societats occidentals, que havien gaudit de dècades de benestar, se senten vulnerables i desperten els propis monstres
Acabada la pugna ideològica, imposat el model occidental i assegurada la derrota del gran enemic, el panorama es va redibuixar amb noves bases fins als atemptats de l’11-S, que donaren pas a un nou motor de canvi: la seguretat. De nou, els estats occidentals, que fins aleshores s’havien cregut protegits per l’estabilitat econòmica i per la superioritat militar envers els enemics, se senten vulnerables i atacats en el cor del model capitalista. L’atac a les Torres Bessones els farà reaccionar agressivament, com un monstre ferit. El nou enemic no té nom, no té forma i produeix mals profunds. Les societats occidentals, que havien gaudit de dècades de benestar, estabilitat i creixement, se senten vulnerables de nou i reaccionen no només blindant-se cap enfora sinó també despertant els propis monstres.
A poc a poc, agreujant-se amb les crisis econòmiques i un nou cicle polític amb líders populistes com Trump, Putin o Orban, aquesta vulnerabilitat les ha dut a acceptar, demanar o fins i tot liderar canvis en el sistema en diverses fases. Primer, amb una regressió en els drets dels altres, a través del tancament i la securització de les fronteres i provocant una crisi global del sistema d’asil, que es justifica amb l’increment migratori en algunes regions concretes. Després, la regressió afecta els mateixos drets, acceptant retallades imparables de drets individuals i col·lectius i la pujada –i fins i tot normalització– de la ultradreta en molts estats. És a dir, les societats benestants dels estats occidentals som una de les causes del retrocés global, ja que en assumir-lo com una mesura de suposada autoprotecció, s’estableix un precedent vàlid per a altres estats. Només reprenent els mecanismes d’actuació col·lectiva
a través de les poques eines que ens queden a l’abast en tant que societats –especialment el vot– podrem evitar que la desacceleració de drets i llibertats sigui àmplia, estesa i arribi per quedar-se.
