Durant la dictadura franquista, en un període d’intensa corrupció, les nostres estimades illes varen ser escollides per augmentar la necessitat de divises. Quina solució millor que triar un espai a on ni els drets laborals ni la protecció mediambiental estaven ben definits?
En aquell moment, teníem una economia més o manco diversificada, dinamitzada per les exportacions i amb un nivell acceptable de benestar. Durant les dècades que van del 1920 al 1950, les Illes Balears gaudien d’una posició de les més altes d’Espanya respecte al PIB. Certament, la primera onada turística va apujar encara més l’índex del PIB, col·locant les Illes Balears al capdavant del país i contribuint a diversificar –encara més– la nostra economia.
La indústria turística ha anat devorant gairebé tot com un monstre insaciable, i a hores d’ara ens trobem en una situació preocupant. Una clara evidència d’aquest perjudici és la pèrdua de territori, de qualitat de vida, de benestar i d’identitat, un espoli cada vegada més notori.
Realment, podem resistir dins una situació en la qual tot depèn d’una indústria que suposadament –cal remarcar aquest “suposadament” tan discutible– ens dóna a totes per viure? Dins aquest punt volem recordar l’informe sobre l’augment dels contractes laborals de duració inferior a un mes, recollits des del començament del procés d’híper turistització de Palma, concretament el passat mes de juliol: la turistització de ciutat és un model basat en la precarietat laboral que es pot estendre a la resta de les Illes.
Els successius informes són esfereïdors. Cada vegada necessitem més infraestructures per poder fer front a la massiva arribada de turistes a les Illes
Els successius informes són esfereïdors. Cada vegada necessitem més infraestructures per poder fer front a la massiva arribada de turistes a les Illes. Palma, la capital de les Balears, des del moment en què es va redissenyar dins un projecte de màrqueting ben perfilat pels diferents actors, incloent-hi el mateix Govern de les Illes, no queda exempta de les greus conseqüències derivades de la seva transformació.
Respecte a Mallorca, podem afirmar que tota l’illa ha quedat configurada com a àrea metropolitana, al voltant d’un gran nucli urbà que ha quedat lligat a la resta del territori. Les infraestructures aeroportuàries de Son Sant Joan, semi privatitzades pel Govern central, han sofert successives ampliacions i possibiliten l’arribada massiva –en augment– de vols, que produeixen una elevada activitat contaminant. Els creuers també han multiplicat les seves arribades i necessiten ampliacions del port de ciutat. D’altra banda, ens trobem amb un territori petit i limitat, a punt de rompre les seves costures, si no ho ha fet ja.
Amb uns recursos insuficients d’aigua, la salinització dels pous són el resultat de l’excessiva i continuada extracció dels aqüífers. Tot això suposa la construcció de dessaladores i del seu manteniment. Segons l’associació ecologista Amics de la terra, “les dessaladores de Mallorca estan generant més de 100.000 m³ diaris d’aigua potable, que tenen un alt consum energètic i impacte sobre el canvi climàtic per les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (GEI). Cal recordar que la principal font de generació d’energia a Mallorca és la crema de carbó d’Es Murterar, altament emissora de GEI; per tal motiu, la despesa energètica anual de la dessaladora equivaldria a 1.750 tones de petroli…”.
L’entorn rural s’està desfigurant a passes agegantades. El lloguer turístic hi ha contribuït de manera flagrant. Nous xalets més grans, amb jardins i piscines, decoren els entorns rurals
Les nostres dessaladores extreuen la sal per osmosi inversa, però deixen en aquest procés residus químics que han de ser tractats, per tal de no abocar-los a la mar i provocar un greu impacte per a la biodiversitat. La producció d’aigua dolça a Balears, que ha de subministrar a la indústria monstre, suposa unes depeses considerables que repercuteixen sobre la població, tant d’aquells que viuen molt bé del turisme (uns pocs) com, i per descomptat, dels que malviuen o ni tan sols viuen d’ell.
Aquestes pinzellades il·lustradores, que exemplifiquen un creixement sense cap mena de límits, no són malauradament les úniques. L’entorn rural s’està desfigurant a passes agegantades. El lloguer turístic hi ha contribuït de manera flagrant. Nous xalets cada vegada més grans, amb jardins i piscines, decoren els entorns rurals i reconverteixen els espais agraris en espais de vacances. Extreure doblers ràpids, apuntant-se al carro de les noves economies turístiques, ha derivat en la desfiguració del paisatge. Passejar per llocs a hores d’ara irrecognoscibles amb ulls de perplexitat, forma ja part de la nostra vida quotidiana.
Aquesta situació condueix a la contínua remodelació dels accessos als espais reconvertits, per tant, a la construcció de noves carreteres, rotondes, cablejats d’electricitat i, finalment, nous “cinturons” per accedir al centre urbà de Palma i evitar suposadament els grans embossos a les carreteres. La conseqüència és l’augment exponencial de cotxes, autobusos, taxis i renou, i per descomptat, la contaminació de tot plegat.
La indústria turística extreu benefici pagant –en gran mesura– baixos salaris, especialment a la base de la piràmide laboral dels seus treballadors, allà on es troben les cambreres de pisos, per posar un exemple. Tanmateix, hem de mantenir totes les infraestructures necessàries per al sosteniment del monstre i tot el que menja –que no és poc– prové dels béns comuns de totes, espoliant territori, drets i benestar; trepitjant l’esquena de les treballadores i destrossant els espais, desposseint-los de la seva identitat, cohesió social i biodiversitat.
Nosaltres paguem, rebem poc i perdem molt. El monstre acumula, desposseint fins que rebenti. Per fer-hi front, el pròxim 6 d’abril se celebra a Sevilla l’encontre de la Xarxa SET, Ciutats i territoris del sud d’Europa enfront de la turistització, organitzat pel col·lectiu CACTUS. Nosaltres hi serem, continuant la lluita col·lectiva i ajuntant esforços.
