Que inevitable que és, a vegades, posar-se una cuirassa per esquivar les ferides, amagar els sentiments i tot el que mai ens hem atrevit a dir, mostrar-nos fredes o distants davant la resta com a única estratègia per evitar que fiquin el dit allà on fa més mal.
A Trencar el silenci, Mireia Boya Busquet fa visible la necessitat de fer escac i mat a un model i unes formes polítiques, profundament masculinitzades, on justament regnen la fredor i la distància. De com és d’urgent obrir la porta a una nova manera de fer, basada en valors més humans i humanistes. De la necessitat de trencar el silenci, però també les barreres, les cuirasses, els murs que ens separen. I de cuidar, cuidar-se i deixar-se cuidar.
Marta Rovira, al pròleg, confessa que el que la va convèncer d’obrir el llibre és que es tracti d’una apologia del feminisme i de les dones fent política, i no pas d’un llibre del procés. I certament, Trencar el silenci no és un llibre del procés. El procés esdevé únicament el marc polític que envolta un exercici catàrtic en què l’autora s’expressa des del dolor i la sinceritat.
El llibre s’estructura a partir de moments que han marcat la seva trajectòria personal i professional dels darrers anys: la mort de la seva mare, el dia a dia a les institucions, l’organització del referèndum i la repressió viscuda
El llibre s’estructura a partir de moments que han marcat la seva trajectòria personal i professional dels darrers anys: la mort de la seva mare, el dia a dia a les institucions, l’organització del referèndum i la repressió viscuda. L’autora hi exposa la manca de sororitat i comprensió que ha trobat a faltar en totes aquestes ocasions per part de moltes de les persones que l’acompanyaven. No és fàcil practicar el feminisme dins la gola del llop. I davant l’error, es fa necessari prendre consciència i fer autocrítica. Per això la narració dels fets no es fa des del retret, sinó des de l’oferiment d’una mà estesa, des de l’apropament a una nova manera de fer i entendre la política.
Trencar el silenci és una abraçada feta paraules. A ella mateixa, a les lectores, a tothom qui la necessiti. És una espurna que pretén encendre i cremar la por, de manera cohesionada; crear comunitat, des del convenciment que, quan tothom hi és, qualsevol sacrifici del “jo” esdevé un “nosaltres” inapel·lable.
