Parlar del mític Saló Diana és parlar també del Festival Grec del 76, autogestionat; del mega-Don Juan Tenorio al Mercat del Born; del gremi del teatre associat (i escindit); de la celebració de les Jornades Llibertàries; d’una gent que li deia al delegat de cultura “queremos un donut”; d’una manera caòtica, assembleària i fascinant d’entendre la producció i l’estètica teatral; dels Living Theatre i de Loretta Strong…
L’aventura àcrata en un antic cinema del Barri Xino va durar només un any i mig i va acabar amb un desnonament, així que la història del triomf i la derrota del Diana és també la d’una Barcelona de cultura institucionalitzada (i tant: el llibret el publica l’Ajuntament).
Aquest volum deliciós i brevíssim –el cas es mereixeria un bon totxo– apunta tot això amb una llarga entrevista a Mario Gas, acompanyada d’una cronologia i del testimoni d’altres implicats com ara Nazario, qui diu que ho sent, però que sempre anava ebri i no se’n recorda de res.
