“Hem de crear el nostre propi món a les entranyes mateixes del món capitalista, però no sobre el paper i amb lirismes i elucubracions filosòfiques, sinó sobre el terreny, pràcticament, despertant la veritable confiança en el nostre món d’avui i de demà”
Joan Peiró, 1930
Crisi energètica, escassetat de materials, inflació. Crisi climàtica, sequera, incendis, pedregades. Crisi alimentària global, assassinats a la tanca de Melilla, contaminació dels creuers, desnonaments. Atacs a la llengua i l’escola catalana, lleis de secrets oficials, condemnes a activistes. Terror patriarcal contra les dones, agressions al col·lectiu LGTBI. Bombardejos al Iemen, a Ucraïna, a Gaza, al Kurdistan. La “normalitat” postpandèmica ha esdevingut una crisi permanent -que fa temps que es covava.
Com respondre a aquests impactes i d’altres que ens fereixen, ens empobreixen, ens desesperen? Com fer-los front quan són tan nombrosos, consecutius i simultanis, quan l’hegemonia mediàtica els fragmenta i en dificulta comprendre les matrius comunes? Com revertir un estat d’ànim que ens estaborneix amb una barreja de por, impotència i resignació?
Les darreres grans onades de mobilització a Catalunya, el 15M i el Procés independentista, polititzaren el malestar existent –fruit de la crisi del 2008 i del bloqueig antidemocràtic del règim del 78– a partir d’una imaginació política i una acció col·lectiva desbordants. Crearen institucions socials com les assemblees indignades o els CDR, i solcaren per sempre la memòria del poder popular amb les places ocupades del 2011, la desobediència al Parlament de les retallades, el procés de consultes populars, l’1 i el 3 d’octubre del 2017, l’ocupació de l’AVE i de l’aeroport, o la batalla d’Urquinaona de 2019. Avui aquelles onades s’han esllanguit, quan més les necessitàvem.
L’esmorteïment de les onades de mobilització ha desarmat l’estat d’ànim col·lectiu, deixant el terreny lliure a un contracicle neoliberal, espanyolista, racista, misogin i homòfob
El seu esmorteïment –per la subordinació a lògiques partidistes, per no saber-les conjugar, per la repressió judicial i policial, pels efectes de la pandèmia, i, fins i tot, pel creixent control tecnològic global– ha desarmat l’estat d’ànim col·lectiu, deixant el terreny lliure a un contracicle neoliberal, espanyolista, racista, misogin i homòfob, funcional als interessos dominants. Un doble desarmament: coincideix amb l’agudització de la crisi socioecològica causada per un model econòmic que degrada la humanitat i depreda el planeta.
Ens apropem, doncs, perillosament, a un punt crític que combina l’afebliment de la mobilització social, la fragilitat de les contra-institucions i les fractures en els camps independentistes i progressistes amb la perspectiva d’una sortida ecofeixista al col·lapse múltiple del capitalisme. Cal una nova onada d’imaginació i acció col·lectiva que reverteixi urgentment aquesta situació. Fer tard no és cap opció.
Tres combats, o més
A diferència d’altres cicles, tanmateix, avui persisteix una micro-política en tots els barris i municipis, amb iniciatives en defensa del territori i contra els mega-projectes, pel dret a l’habitatge, per la cultura i la llengua catalana, per la regularització de les persones sense papers. Arreu s’obre camí una espessa trama de xarxes de suport mutu i d’estructures populars, de grups ecologistes, de sindicats laborals i socials, d’assemblees feministes, d’ateneus i casals independentistes, de cooperatives transformadores, de candidatures municipalistes, d’espais de gestió comunitària, de projectes de sobirania alimentària, energètica o cultural. Totes aquestes experiències esbossen alternatives d’autodefensa popular i solidaritat social als grans reptes que ens tenallen. Com bastim, entre elles, una força col·lectiva que faci front a la recessió econòmica, al probable ascens al govern espanyol de la coalició neoliberal-feixista, a la ruptura climàtica?
No es tracta de prioritzar unes lluites per sobre d’unes altres, ni de creure que la nostra lluita particular ho sintetitza tot. Es tracta de partir de la humilitat i del reconeixement mutu, de saber-nos fràgils i desarmats, però també forts en la generositat, per tal de teixir una estratègia comuna que faci front a cada aresta –econòmica, política, ecològica– que conforma de manera indestriable el punt d’inflexió crític on ens apropem.
Caldrà incidir dins i fora de les institucions, amb àmplies mobilitzacions i aliances sociopolítiques, per impedir l’austeritat, les retallades de drets socials i econòmics
La recessió econòmica colpejarà amb duresa les condicions de vida i de treball de les classes populars. Abans que s’aguditzi, un 29% de la societat catalana –un de cada de tres– ja viu sota dinàmiques d’exclusió social. Caldrà apuntar bé i apuntar amunt: als banquers, als milionaris, als fons voltors, als que provoquen i es beneficien de les crisis. I contrarestar la culpabilització dels oprimits, dels explotats, dels marginats, dels pobres, dels migrants, dels dissidents. Caldrà incidir dins i fora de les institucions, amb àmplies mobilitzacions i aliances sociopolítiques, per impedir l’austeritat, les retallades de drets socials i econòmics, i propulsar la socialització d’una riquesa que s’acumula als oligopolis, al capitalisme de plataforma, als fons d’inversió. Caldrà un altre model productiu i reproductiu a partir d’una economia plural, transformadora i ecosocialista, que doni preeminència a totes les formes –públiques, cooperatives, comunitàries– de democràcia econòmica i minimitzi un mercat capitalista que, més que lliure, és ecocida i antisocial.
La possibilitat, gens remota, de l’ascens d’una coalició neoliberal-feixista al govern espanyol és un segon repte preocupant. Això no suposa cap suport acrític als governs actuals, ni obviar que algunes de les mesures pròpies d’un govern PP-VOX ja han estat avui assajades (Melilla com a paradigma), ni significa desestimar un estat profund –tribunals, monarquia, tecnoestructura policial– que les solidifica estructuralment. Com mantenim oberts processos de transformació radical (independència, república, procés constituent…) i, a la vegada, ens preparem per afrontar unes mesures autoritàries i antisocials que ja no seran d’excepcionalitat, sinó norma? Com seguim treballant per l’amnistia de tots els represaliats del darrer cicle, i ens enfortim per aturar una onada d’il·legalització d’organitzacions populars en nom d’un sinistre antiterrorisme? Cal bastir un nou paradigma antifeixista ferm, ampli i integrador, que abraci des de l’independentisme als moviments antiracistes i migrants, passant pels imprescindibles feminismes, l’ecologisme, l’acció sindical i els diversos republicanismes socials, per impedir l’assalt del feixisme al poder, i per resistir-lo i derrotar-lo, en cas del seu triomf.
Ni capitalisme verd ni ecofeixisme: sobiranies, transició ecològica i justícia social global. Cal una nova onada d’imaginació i acció que reprengui la mobilització social i entomi aquests combats
En tercer lloc, la ruptura climàtica ja no pot ser més una preocupació únicament de l’ecologisme, perquè és una totalitat que amenaça el conjunt de la vida humana i la resta d’éssers vius del planeta. I ni el capitalisme verd, ni l’optimisme tecnològic, ni la fe en el creixement il·limitat ens salvaran. Cal transformar radicalment les formes de vida capitalistes, començant per les de les classes altes i occidentals, i reorientar unes lògiques globals i desiguals de producció i consum que ens aboquen a l’abisme. La transició ecològica ha de travessar tota la societat, tota l’economia, tota política, dirigint tots els recursos materials existents a revertir i mitigar el col·lapse, a preparar materialment i culturalment unes societats que hauran d’aprendre a decréixer, a viure en una frugalitat racional –viure amb menys, per viure millor i per viure tots i totes-, sense malbaratar el present ni el futur amb un hiperconsumisme cec i irracional, sense l’extractivisme neocolonial i en condicions climàtiques molt més adverses. Ni capitalisme verd ni ecofeixisme: sobiranies, transició ecològica i justícia social global.
Cal una nova onada d’imaginació i acció que reprengui la mobilització social i entomi aquests combats. I més. Cal una força col·lectiva que també sigui creadora d’unes altres realitats.
Una força col·lectiva de baix a dalt
Com vertebrem aquesta força col·lectiva de lluita i creació? En la cultura política dels Països Catalans, les formes federatives, horitzontals, cooperatives, associatives, autoorganitzades, capil·lars, i fins i tot llibertàries, han estat històricament el ferment pràctic que explica la vitalitat d’una esfera pública no estatal de gran abast, que ha perseverat en escenaris de forta adversitat i que avui opera, en major o menor intensitat, en termes d’ecosistemes polítics i socials. Aquesta cultura de l’autoorganització possibilita la creació d’una nova institucionalitat col·lectiva, d’àmbit local i confederada a nivell nacional (i internacional), que orienti els grans combats i la constitució d’alternatives en la perspectiva de la Democràcia Comunal.
Com ens reapropiem de la democràcia, en tant que concepte i pràctica territorialitzada? Què és una democràcia comunal i com s’ha d’entendre, sense caure en romantitzar una vida remota en què tots i totes seríem felices per haver recuperat una essència humana solidària perduda? La pràctica política col·lectiva per fer front als grans combats passa per altres camins. Primer de tot, convé adonar-se que l’aspiració democràtica és l’element unificador entre les diverses oposicions fragmentades. Cada cop que es fa evident la naturalesa de la democràcia liberal patriarcal, com aparell polític que converteix en norma la despossessió, la depredació i l’explotació, cada cop que el sistema de partits manifesta els seus límits, arriba el desig i la necessitat de viure una “democràcia real” –un concepte que cal repensar críticament.
La cultura de l’autoorganització possibilita la creació d’una nova institucionalitat col·lectiva, que orienti els grans combats i la constitució d’alternatives en la perspectiva de la Democràcia Comunal
A més del deteriorament de la capacitat democràtica del demos, intrínsec a les relacions capitalistes de les nostres societats, la construcció de la idea de ciutadania lliure comporta un enteniment molt abstracte del que és comú, limitat a l’interès o benefici comú. Per tant, a part d’atendre “el voler compartit de viure en una democràcia ‘real'”, cal redefinir les pràctiques comunitàries i comunals. I per això no cal desplaçar-nos a un llogaret lluny de les imposicions capitalistes urbanes, perquè avui a dia no hi ha enlloc lliure de capitalisme on fugir –es tracta d’enfrontar-lo en cada barri, i en cada pràctica, i sí, també en un món rural en transformació. El territori de combat és aquí i ara, i les possibilitats d’autoorganització també. No en un projecte tancat i definit, sinó fent emergir i redefinint “el fet comunal” tot democratitzant les relacions socials existents, perquè només “el fer canvia i nega un estat de coses donades”.
Per tant, la democràcia comunal ha de fer referència al poder popular i a la potent capacitat de resistència col·lectiva, però un cop més, no entesa en termes de la pràctica democràtica formal, sinó en tant que accés directe a la riquesa social. Així doncs, a Catalunya, als Països Catalans, per obturar i impedir el “cicle neoliberal, espanyolista, racista, misogin i homòfob”, per a transitar cap a escenaris el més amplis possibles d’emancipació social i nacional, i fins i tot per a caracteritzar una aportació pròpia i singular a nivell internacional, cal definir i desplegar col·lectivament un projecte polític de democràcia diferent de l’existent, que no descansi en el monopoli dels partits polítics, sinó en la participació viva del conjunt de la societat.
Les noves institucions de democràcia comunal, resultat de la confluència del teixit polític, social, econòmic i cultural local, hauran d’exercir l’autodeterminació col·lectiva en tots els àmbits de la vida, com a exercici pràctic de resolució de les necessitats socials, econòmiques, culturals i ecològiques de la població, i ho hauran de fer des d’uns delicats equilibris: mantenint la pròpia autonomia, evitant les servituds de la política institucional, sense desestimar una necessària intervenció en les institucions polítiques existents, això és, sense renunciar a sotmetre-les a una democratització profunda, i sense renunciar a sostenir materialment i discursivament escenaris d’autodeterminació general, claus en la configuració de les majories socials del nostre país.
