El 2018 es presenta per setena vegada a l’Argentina un projecte de llei pel dret a l’avortament. Impulsat pel moviment “Ni una menos”, els mocadors verds de la campanya arriben al carrer amb molta força com a imatge icònica d’un clam que es fa transversal. El 13 de juny d’aquell any, quan es tracta el projecte a la Cambra de Diputats, moltes dones autoconvocades es troben al consolat de l’Argentina a Barcelona. Les activistes s’organitzen i convoquen un pañuelazo a la capital catalana el 8 d’agost, quan es tracta la llei a la Cambra de Senadors. La votació en aquesta cambra es perd, però neix així Marea Verde Barcelona. Dos anys després, la col·lectiva de dones migrants es defineix com a transfeminista, antiracista i anticolonialista. Tot i haver nascut per la campanya de suport a la legalització de l’avortament, s’involucra en moltes lluites que la travessen, com el dret d’accés universal a la sanitat o el repartiment de menjar en plena pandèmia.
A Catalunya l’avortament és legal. Com repliqueu la lluita aquí, llavors?
Estem implicades en una campanya per l’accés a la sanitat universal amb diferents associacions. A Catalunya el dret a l’avortament és legal, però hi ha moltíssimes barreres per accedir a l’exercici d’aquest dret, i si ets migrant sense papers, molt més. Una persona en situació administrativa irregular no té garantit el dret a la salut, i menys encara a la salut reproductiva o a un avortament. La salut ha de ser un dret universal més enllà de la situació administrativa de les persones.
També feu acompanyaments per resoldre situacions diverses en què es poden trobar les migrants…
Sí, tenim companyes que han acudit a nosaltres amb dubtes sobre com regularitzar-se, com es convalida un visat o davant d’un problema greu de violència de gènere. En general fem acompanyaments laborals, administratius, per violències i de salut, i en aquest àmbit, específicament, avortament. Perquè, com diem nosaltres, on hi ha un mocador verd, hi ha una sorora.
Amb la COVID-19 heu rebut més demandes?
La COVID ens va afectar bastant, com a tothom. Hem intentat fer activitats en línia i ens hem ajuntat amb altres col·lectius com Metzineres o el Sindicat d’Habitatge del Raval. També hem fet més acompanyaments, però en definitiva som voluntàries, no tècniques, i el que fem és redirigir la gent als recursos que existeixen. També ens hem dedicat a organitzar recollides d’aliments als barris, perquè nosaltres vivim aquí, en barris com el Raval, i hem vist situacions molt greus. Ens preocupa la campanya per la legalització de l’avortament a l’Argentina, és clar. Però és absurd quedar-se només en això. Aquí vivim xilenes, mexicanes, i ens activem juntes en totes les causes com a col·lectiva feminista i avortista. Els disturbis de Xile de l’any passat, per exemple, ens travessen perquè som migrants i perquè sabem que aquestes actuacions van en contra dels drets humans.
Pel que fa a la llei de l’avortament, dos anys després del 8 d’agost, quin és el balanç que feu de la situació actual a l’Argentina?
El debat parlamentari es va perdre, però vam guanyar el debat al carrer. El govern de Fernández té una posició claríssima a favor, no només per la despenalització de l’avortament, sinó també per la legalització, i ha promès el seu propi projecte de llei de l’avortament. Els col·lectius feministes més propers al govern afirmen que hem d’estar tranquil·les perquè serà més o menys el mateix projecte de llei que el de la campanya. Però amb la pandèmia de moment no s’ha pogut presentar.
Quins són els mecanismes que caldria trencar per no repetir una votació amb resultat negatiu?
“No només cal avançar en la conquesta de drets, sinó que cal estar alerta per no perdre els que tenim”
Aquesta vegada, Presidència presentarà un projecte propi perquè té més força a l’hora de negociar els vots, perquè el vot en aquesta llei no és orgànic, sinó que és un vot de consciència. Com a tot arreu, el tema està molt polaritzat i s’estan trencant tot tipus de consensos. Fins i tot el consens de poder transaccionar dins el Parlament. L’any que ve, però, és any d’eleccions, i un tema tan sensible, en un any electoral, ningú el vol. Hi ha molta gent que està demanant que el projecte es presenti ara. El risc és que, com que les sessions són virtuals, algú es penedeixi del seu vot positiu. Una cosa és fer política als passadissos del Congrés i una altra fer-la virtualment. Si no es presenta el 2020, el 2021 serà molt complicat. Però no només cal avançar en la conquesta de drets, sinó que cal estar alerta per no perdre els que tenim fins ara. I no és només a l’Amèrica Llatina i el Carib; aquí hem sentit dir a Pablo Casado que l’avortament no és un dret.
