Si a l’Equador va ser la pujada del preu del combustible i al Líban un impost per utilitzar aplicacions telefòniques com el whatsapp, a Xile ha sigut el preu del transport. El 6 d’octubre, el govern de l’ultraconservador Sebastian Piñera anunciava una pujada del preu de 30 pesos -4 cèntims d’euro- del transport públic. Com a Brasil l’any 2013, el primer col·lectiu a organitzar-se i proposar accions de desobediència civil va ser el de les estudiants de secundària que van fer una crida a l’”evasió massiva”. Aviat es va convertir en un fenomen multitudinari que no va trigar a rebre repressió policial entre túnels del metro i carrers. A partir d’aquí, els incidents van anar escalant fins al divendres 18 d’octubre quan a més de diverses estacions de metro, va cremar també l’edifici de la multinacional elèctrica italiana Enel.
Aquell divendres a la nit Piñera declarava l’estat d’emergència. Els tancs de l’exèrcit sortien a desfilar i actuar al carrer i amb aquest esdeveniment començaven uns dies en els quals moltes xilenes estan revivint moments d’una altra època que no queda tan lluny: la dictadura militar. I així i tot, les protestes augmentaren i s’intensificaren i el dissabte 19 d’octubre 77 de les 136 estacions de metro de Santiago de Xile van acabar cremades o destrossades. Aquell mateix dia es van celebrar grans manifestacions i cassolades pacífiques autoconvocades pel poble que es van estendre ràpidament a desenes de ciutats xilenes. Van arribar també els saquejos i els incendis de supermercats i amb ells la repressió brutal, la violència estatal. A la nit de dissabte, l’exèrcit declarava el toc de queda, amb inici a les 10 de la nit, una circumstància que no es vivia des de l’any 1987 en ple règim de Pinochet. Arribats aquest punt, en una compareixença pública realitzada a la nit, el cap de govern va fer marxa enrere a l’increment del preu del transport públic. Però era massa tard: ja no es tractava de 30 pesos xilens.
“Volem canvis estructurals”
Tal com afirmen algunes consignes de líders sindicalistes, “no són 30 pesos, són 30 anys”, fent referència a les tres dècades que han passat des de la caiguda del dictador Pinochet i a una transició democràtica que mai va fer canvis estructurals -la constitució xilena vigent avui es va aprovar l’11 de setembre de 1980. Portaveus d’altres comunitats com la maputxe, de la que es poden veure símbols i banderes a moltes mobilitzacions, afirmen fins i tot que “no són 30 pesos, són 500 anys”, apuntant aquí a l’inici de la conquista i genocidi espanyols a Amèrica Llatina. “Volem canvis estructurals, ni tan sols que tinguin a veure amb la constitució sinó amb la nostra dignitat”, afirma Tània Hevia, psicòloga i militant feminista que participa de les protestes a la ciutat de Valparaíso.
Segons Hevia, des de dissabte, nit en la qual “van sortir al carrer els milicos [militars] a més de la policia, estem en toc de queda i cada dia és més d’hora: ara des de les sis de la tarda. Tot i això el que es viu als carrers és cada vegada més gent, més manifestacions, més cassolades. La gent s’està organitzant també als cerros”, les muntanyes on viuen les poblacions més empobrides i més vulnerables, explica la psicòloga.
Repressió sanguinària i alarma social
Va ser diumenge, mentre la ràbia social seguia protestant en forma de manifestacions, aldarulls, saquejos i accions de desobediència civil, que van donar-se les primeres tres morts en el context d’un incendi d’un supermercat i de les que no s’han pogut establir responsabilitats clares. Aquella mateixa nit, Piñera apareixia a les pantalles de les xilenes per afirmar un rotund “estem en guerra”, que comportaria més presència i repressió social per part de l’exèrcit.
L’estat d’excepció decretat pel govern s’ha traduït ràpidament en milers de denúncies a través de xarxes socials i mitjans de comunicació d’abusos policials i militars. L’Institut Nacional de Drets Humans xilè reportava aquest dijous 24 d’octubre al matí més de 2.000 detencions i 376 persones ferides. Segons el mateix òrgan, la xifra d’assassinades per presumpta actuació militar és de cinc manifestants però almenys divuit persones haurien perdut la vida en el context d’aquesta revolta social.
Davant d’una comunitat internacional que resta en silenci, a Xile ja s’han interposat més de vint querelles formals contra els carabineros -la policia xilena- per assassinats, tortures, detencions il·legals i altres delictes
Davant d’una comunitat internacional que resta en silenci, a Xile ja s’han interposat més de vint querelles formals contra els carabineros -la policia xilena- per assassinats, tortures, detencions il·legals i altres delictes. “Els militars estan cada vegada més agressius, hi ha denúncies de companyes que relaten amenaces i violacions als túnels del metro. S’han trobat cordes a Santiago també al metro que parlen de la possibilitat que hagin penjat a persones allà, això està investigant-se en aquests moments”, relata l’activista Tania Hevia a la Directa. “És una repressió molt dura. A la zona plana de Valparaíso l’exèrcit s’hi està tot el dia. Hem vist molts muntatges, militars que no detenen els saquejos ni els incendis; els inicien ells fins i tot: som víctimes de muntatges que generen desolació, confusió, por i discussions entre nosaltres. Tots els mecanismes neoliberals i de la dictadura els veiem entre la gent”, assegura Hevia a través d’una conversa via Signal.
No baixa el nivell de mobilització
El dilluns es va fer difícil per bona part de la població de Santiago de Xile arribar a la feina perquè no hi havia metro operatiu i tampoc funcionaven completament moltes línies d’autobusos. Aviat va començar el rumor del desproveïment d’aliments i així van arribar les cues per comprar als comerços de barri, ja que els supermercats i els bancs restaven tancats.
El caos va col·lapsar també l’aeroport de la capital on un centenar de vols van ser cancel·lats i milers de persones hi van quedar atrapades. Piñera es reunia dimarts amb partits de l’oposició davant l’anunci d’una vaga general pel dimecres sense poder arribar a cap acord. I mentre en aquesta vaga general un dels clams més forts va ser el de “renuncia Piñera”, el president ha hagut de cridar les reserves de l’exèrcit per poder fer front a la continuïtat de les protestes. I és que, si bé és cert que el nombre de barricades i incendis ha baixat, la quantitat de persones al carrer no disminueix.
“Entre nosaltres es viu molt d’acompanyament, molta anarquia, molt descontent mobilitzador, ganes de seguir lluitant”, explica esperançada la manifestant de Valpraiso. “No volen tranquil·litat, volem transformació. Però sí que sento que ens hem de cuidar, nosaltres tenim cassoles i ells tenen fusells i els estan fent servir, s’estan veient molts assassinats. Els sectors més empobrits reporten molta violència: hi ha una qüestió de classe molt important”, denuncia Hevia, qui afegeix, per últim, que “és difícil posar el que està passant en paraules però justament ara estem en això: ajuntant-nos, conversant, contenint-nos, abraçant-nos.”
