Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El 'Paro Nacional' atura el decret 883 i la repressió deixa 8 assassinades i milers de detencions a l'Equador

Les mobilitzacions continuades durant dotze dies als carrers de Quito van acabar després que el diàleg entre els representants indígenes i el govern de Lenin Moreno fes caure les mesures que van iniciar la protesta. La repressió violenta ha deixat un rastre de 8 morts i milers de ferides i detingudes

/ Karen Toro / Fluxus Foto

Quito, 14 d’octubre a la nit. Els carrers de la ciutat, on fins aquell migdia hi havia hagut protestes cada dia i on policia i exèrcit havien reprimit desproporcionadament les manifestants, s’omplia llavors d’alegria que celebrava una victòria popular. Després d’una taula de diàleg entre representants de nacionalitats indígenes i el govern de Lenin Moreno -retransmesa en directe-, el vespre del 14 d’octubre es derogava el decret 883 que va dur Equador al Paro Nacional durant dotze dies. Amb la mediació de l’ONU i la Conferència Episcopal Equatoriana, el govern va accedir a seure a negociar; mentre que les veus legitimades per les manifestants van ser les de nou representants de les nacionalitats indígenes organitzades a la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador (CONAIE).

Malgrat que no eren els únics subjectes col·lectius que participaven de la protesta, les indígenes van recollir les demandes populars i van assolir la representació, amb l’acceptació generalitzada que els atorga el bagatge organitzatiu i la històrica capacitat de resistència. Jaime Vargas, president de la CONAIE deia en la compareixença després del diàleg: “li vaig dir a Moreno que la derogació no era per (i per a) nosaltres, sinó de tot el poble equatorià”.

Després de l’anunci de l’acord, que malgrat assolir la reivindicació principal de la derogació d’una part del paquetazo va apartar la dimissió de la ministra de Govern, María Paula Romo, i del Ministre de Defensa, Oswaldo Jarrín, no tot va ser celebració. Les qui han estat presents en les mobilitzacions que ara acaben, seguiran vigilants a les noves mesures que, segons el govern, substituiran el decret que ha caigut.


La presència de les nacionalitats indígenes a la capital

Des que va arribar a la capital, el moviment indígena va visibilitzar-se com un pal de paller de la mobilització. El 9 d’octubre ho feien les més properes, des de la serra andina, i el 10, les comunitats amazòniques, que immediatament van unir les seves reivindicacions i denúncies (com la venda de territori ancestral i dels seus recursos naturals a les transnacionals extractivistes) a les urbanes.
Van ocupar la Casa de la Cultura Equatoriana (CCE), situada al parc de l’Arbolito, punt que es va convertir en un lloc de referència per a reunir aliments o rebre’n, així com assistència mèdica. Allí van allotjar-se durant els dies a Quito, i van reunir-se en assemblea de la CONAIE el dia 13, d’on van sortir les demandes de cara al diàleg amb Moreno.

El dia 11 d’octubre, col·lectius feministes i de dones indígenes van convocar conjuntament una manifestació en contra de la violència |Karen Toro / Fluxus Foto

 

Davant la por a que les indígenes del sud del país es desplacessin a la ciutat de Guayaquil, on estava allotjat el president Moreno després de moure-hi la seu del govern central, l’alcalde de la segona ciutat més gran del país, Jaime Nebot, compareixia davant d’alguns mitjans per a dissuadir-los i cridar a “defensar la ciutat”.


Balanç de la repressió

Les xifres oficials van trigar a arribar, però finalment ho feien des de la Defensoría del Pueblo. Les dades aportades per aquest òrgan parlen de vuit assassinades, 1.340 persones ferides i 1.152 persones detingudes, moltes d’aquestes produïdes en circumstàncies de dubtosa legalitat. Tal com l’organització d’advocades defensores dels drets humans Surkuna explicava a través de la seva portaveu Ana Vera, és el cas de 95 persones que van ser retingudes i incomunicades durant una nit dins d’un recinte militar.

A més, les xifres també mostren una escalada progressiva en l’ús de la violència i les detencions per part dels cossos de policia i l’exèrcit a tot el país, fins al punt que dies abans del final del Paro els atacs policials es van donar fins i tot a les denominades “zones de pau”, destinades a les cures com les universitats, i a l’entrada de centres mèdics prop de l’Assemblea Nacional, un dels focus més candents de la mobilització. El voluntariat mèdic s’havia de desplaçar enmig dels atacs amb les bates blanques com a bandera per assistir les ferides, i la Creu Roja va deixar d’enviar-hi personal. La defensoria també va denunciar l’ús d’ambulàncies per abastir de municions la policia.

Els elements de repressió documentats per diversos mitjans i observadores és munició del calibre 12, perdigons, bales de goma, bombes atordidores, gas lacrimogen i gas pebre. La resposta a les reiterades denúncies per les irregularitats i desmesura comeses per les forces de l’Estat de la Ministra Paula Romo va ser justificar-les dient que tenien una intenció “dissuasiva” i mai “letal”, malgrat les vuit morts registrades. També va negar-se a dimitir, tal com s’exigia per part dels col·lectius mobilitzats.

Al llarg dels dotze dies de protesta es van produir 131 agressions a periodistes segons Fundamedios, organització que vetlla per la llibertat d’expressió i de premsa, i el dret a la informació

Al llarg dels dotze dies de protesta es van produir 131 agressions a periodistes segons Fundamedios, organització que vetlla per la llibertat d’expressió i de premsa, i el dret a la informació. Cal dir que aquestes agressions també van ser virtuals, ja que es van fer caure portals de mitjans alternatius digitals.


Les mobilitzacions clau

Tot i que d’aquestes quasi dues setmanes només hem vist imatges en la seva majoria d’enfrontaments al carrer i d’una repressió brutal exercida per la policia i les forces armades, hi ha un entramat de moviments socials organitzats, com sindicats, indígenes, feministes i estudiants, que amb una agenda i unes reivindicacions pròpies i conjuntes, han marcat la successió dels esdeveniments.

El detonant de les mobilitzacions va ser una vaga de transportistes per la pujada dels preus dels carburants, a la que s’hi van sumar molts sectors urbans

El detonant va ser una vaga de transportistes per la pujada dels preus dels carburants, a la que s’hi van sumar molts sectors urbans. L’arribada de les organitzacions indígenes van proporcionar reforç i cohesió de la resistència als carrers, i el dia 11 d’octubre, col·lectius feministes i de dones indígenes van convocar conjuntament una manifestació en contra de la violència que va irrompre en la dinàmica de fins llavors.

El dia 13 d’octubre Lenin Moreno va decretar el toc de queda a partir de les 3 de la tarda després d’un incendi a la Contraloría -la fiscalia general del país- (de la qual la CONAIE va desvincular-se perquè estava reunida en assemblea), i la resposta de la ciutadania va ser eixordadora: aquella mateixa nit una casserolada va ressonar per tota la ciutat, com una manera de seguir demanant la derogació de les mesures econòmiques i l’aturada de la repressió. L’endemà, es convocava la reunió de diàleg que posaria fi al Paro.


La resistència segueix

Encara hi ha dubtes sobre què significa la derogació d’aquest decret. En primer lloc, l’acord assolit en les negociacions no acompleix el total de les demandes que s’exigien abans de seure a la taula de diàleg; i en segon lloc perquè després de la trobada, el govern va anunciar que s’iniciaria una comissió per redactar unes noves mesures econòmiques, molt possiblement amb el mateix enfocament que les del decret derogat.

Les organitzacions indígenes van ocupar la Casa de la Cultura per a allotjar-se i reunir-se durant els dies de Paro |Karen Toro / Fluxus Foto

 

La població de tot el país que s’ha mobilitzat en l’aturada, torna a una relativa normalitat ara. S’organitzen mingas (jornades de treball comunitari) per a netejar els carrers i recompondre l’espai urbà en les que participen tots els col·lectius mobilitzats. A partir d’ara, com aquests mateixos han manifestat, seguiran atentes i vigilants perquè s’acompleixin les seves demandes.

Articles relacionats