Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Vaga educativa en defensa de l'escola i de la vida

L'autora, mestra de l'escola pública i delegada sindical de la CGT, carrega contra la política del Departament d'Educació encapçalat per Josep Bargalló (ERC) i argumenta perquè creu que s'han de secundar les vagues d'educació convocades els pròxims 9 i 15 d'octubre

/ Robert Bonet

“Un país que destrueix l’Escola Pública no ho fa mai per diners, perquè manquin recursos o perquè el seu cost sigui excessiu. Un país que desmunta l’Educació, les Arts o les Cultures, està ja governat per aquells que només tenen quelcom a perdre amb la difusió del saber”

Comentari fet en la descripció d’un conte d’Italo Calvino

 

La dita popular diu que a cada bugada, perdem un llençol. Aquesta metàfora reflecteix molt bé el que està passant amb aquells serveis que són essencials en la vida quotidiana de les persones, és a dir, els que haurien de tenir caràcter públic perquè –si el tinguessin de veritat– contribuirien a disminuir les desigualtats socials i, per tant, afavoririen una cosa tan bàsica com és el dret a viure dignament. Estem parlant del dret d’accés a l’habitatge, a l’aigua, a l’energia, a la salut i a l’educació, per posar uns mínims.

Encara que afecti totes les persones treballadores, el procés de destrucció dels serveis públics el vivim en diferents graus d’afectació, segons quin sigui el nostre poder adquisitiu. És a dir, malgrat que la privatització de la sanitat és una xacra social, és evident que qui pugui pagar l’avançament d’una operació viurà més anys que qui no s’ho pugui permetre.

Des de l’eix govern-capital-massmedia s’està aconseguint que l’entrada del capital a l’educació –amb les retallades que hi van associades– no causi massa rebuig social

Aquest fet, que en l’àmbit de la sanitat és tan evident, queda més difuminat quan parlem del sistema educatiu. I no és que aquest no estigui immers en un procés de privatització, sinó que des de l’eix govern-capital-massmedia s’està aconseguint que l’entrada del capital a l’educació –amb les retallades que hi van associades– no causi massa rebuig social, malgrat les conseqüències nefastes que ja es produeixen i que es multiplicaran a curt i a llarg termini.

La gestió de la COVID-19 per part del Departament d’Educació està posant en evidència allò que hem denunciat repetidament des de molts sectors, i que es concreta en el desinterès absolut perquè l’educació torni a ser un servei públic de ple, dotat de l’estructura necessària per poder reaccionar i no deixar ningú enrere en els moments de més necessitat.

El govern ha optat per substituir els recursos per la propaganda, i qui no ho faria, quan se sap que enganyar surt de franc. Així podem veure rodes de premsa on, des de la conselleria, s’anuncien fracassos en forma de bones notícies. Una informació que va calant en l’imaginari col·lectiu fins a fer-nos creure que allò de què el sistema continua funcionant amb absoluta normalitat malgrat les retallades. I el sistema funciona, les escoles no han caigut. La pregunta és, n’hi ha prou amb funcionar?

Si hi posem un símil casolà, comprendrem, per exemple, que si una unitat familiar amb una entrada econòmica de dos salaris en perd un, la família continuarà funcionant, és clar. Primer farà un esforç per intentar que la nova situació afecti el mínim possible a la vida quotidiana, prescindint del que és superflu, però a poc a poc, quan la situació es vagi fent més insuportable, els efectes de la nova situació pressupostària recauran en la qualitat de l’alimentació, de la salut, etc. D’això en podem anomenar funcionar?

Com pot funcionar un sistema que amb deu anys ha tingut un augment de 76.000 alumnes i pressupostàriament només ha passat dels 5.317 milions d’euros el 2010 als 5.672 milions d’euros actuals?

El Departament d’Educació també funciona perquè cada dia s’obren els centres al matí i es tanquen a la tarda o vespre. Ara bé, com pot funcionar un sistema que amb deu anys ha tingut un augment de 76.000 alumnes i pressupostàriament només ha passat dels 5.317 milions d’euros el 2010 als 5672 milions d’euros actuals? Ens podríem conformar i acceptar que ha augmentat, però és que aquesta xifra no dóna ni cobertura a facilitar els espais necessaris per absorbir l’alumnat nou.

Doncs bé, les conseqüències d’aquestes retallades afecten tots els àmbits de l’educació i alhora permeten l’entrada de capital extern als centres públics, fet que genera distincions entre centres educatius en funció del poder adquisitiu de la zona on estan ubicats. Les conseqüències de les retallades són molt greus, un dels exemples més clars és el de l’augment de la segregació escolar, amb la consegüent exclusió de les classes treballadores del dret a l’educació.

Associat a les retallades, també hi trobem un menyspreu cap a les treballadores de l’àmbit educatiu, precaritzant cada vegada més les condicions laborals, fins al punt d’excloure treballadores per motius de salut i de gènere, com és el cas de les embarassades que han perdut la plaça. També s’ha retallat en formació, en el manteniment d’edificis, en els recursos per atendre emocionalment alumnat divers i cada cop més desigual.

La conselleria d’Educació, lluny de fer polítiques per protegir aquest servei públic, per assegurar ràtios assumibles i per assegurar l’atenció de l’alumnat més vulnerable, posa esment en destruir-lo

La COVID-19 ha fet encara més evident el poc interès del Departament d’Educació per pal·liar aquesta situació. Al contrari, ha preferit dir que tot va bé, que l’únic que passa és que hi ha una pandèmia (paraules del conseller Bargalló a Catalunya Ràdio el 14 de setembre). La conselleria d’Educació, lluny de fer polítiques per protegir aquest servei públic, per assegurar ràtios assumibles (en qualsevol context, però especialment en temps de pandèmia) i per assegurar l’atenció de l’alumnat més vulnerable, posa esment en destruir-lo. En canvi, quan se li demanen responsabilitats, les deriva en l’autonomia de centres, és a dir, respon al·legant que les ràtios i l’eliminació d’especialitats com l’educació especial ha estat decisió de la direcció dels centres.

A hores d’ara, després de tantes bugades, el perill no és tan sols que no ens quedin llençols, sinó que se’ns aixafi la rentadora. I podem mirar-ho de perfil i continuar deixant fer, protegint-nos en qualsevol excusa, o començar a fer els passos per aturar-ho igual que han fet moltes de les que ens han precedit, que van lluitar perquè nosaltres, tot i que no ens tocava per classe, tinguéssim dret a la formació.

Sabem que necessitarem moltes vagues per revertir les polítiques encaminades a desestructurar el sistema públic. Però també sabem que les vagues del 9 i el 15 d’octubre a l’àmbit educatiu són un primer pas per dir que ja en tenim prou i aturar un departament que ara se sent impune.