Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Veus que cal escoltar, mirades de les quals aprendre

Tres membres de Tanquem els CIE fan un repàs de les petites victòries dels curs i d'allò pendent en la lluita antiracista i pels drets de totes. Amb aquest text, la Directa tanca una sèrie de tres articles publicats per la campanya

Tancada Migrant a l'antiga escola Massana / Montse Giralt

Ja som a ple estiu i amb el mite de les vacances sobrevolant-nos. Però vacances per a qui? No té vacances qui és tancat al CIE o detingut en una comissaria per ser deportat en 72 hores, ni qui malviu al carrer, ni qui ha de buscar-se la vida dia a dia entre explotació laboral, persecució policial i racisme quotidià, sigui a les grans ciutats o als camps de Lleida o Huelva. Com no tenen vacances les persones que són explotades en el sector turisme o l’hostaleria, on són habituals les feines sense contracte, sovint a persones migrants sense papers sota promeses de futures regularitzacions que mai arriben.

Abans de la bretxa estiuenca en l’activitat dels moviments socials és bo avaluar aquest curs, on l’actualitat política ha estat per damunt de les demandes socials a la premsa i al carrer, mentre els drets i les llibertats han estat atacats en molts fronts. Un curs on sovint ens hem sentit fracassades, però on també hi ha hagut moments lluminosos.

No tan sols els CIE encara existeixen: hi ha hagut una nova mort en un CIE, les deportacions no s’aturen i com a mínim 1.700 persones han mort a la Mediterrània el 2018. La violència segueix perseguint les persones migrades en una societat patriarcal, racista i transfòbica. Triomfa una cultura de l’espectacle entorn dels refugiats quan, segons informes de CEAR, el 2017 l’Estat espanyol ha denegat asil a dos de cada tres persones que ho demanen, gairebé 40.000 sol·licituds d’asil estan pendents de resoldre i l’espera per poder fer la petició d’asil pot arribar a sis mesos. I és un fracàs enorme no haver estat a l’altura en el suport a les temporeres de la maduixa maltractades a Huelva: la resposta ferma i clara del col·lectiu de dones marroquines ha posat de manifest la hipocresia i la indiferència social cap a una violència gravíssima contra dones treballadores migrades, denunciant que no és veritat el lema “Quan toquen a una ens toquen a totes” si es tracta d’una dona no euroblanca.

No tan sols els CIE encara existeixen: hi ha hagut una nova mort en un CIE, les deportacions no s’aturen i com a mínim 1.700 persones han mort a la Mediterrània el 2018. La violència segueix perseguint les persones migrades en una societat patriarcal, racista i transfòbica

A banda dels fracassos, també hi ha hagut situacions que marquen camins interessants en què cal aprofundir. Per la nostra part, i gràcies a l’ajuda de persones i col·lectius diversos de la ciutat que van sumar forces, vam començar el 2018 parlant amb milers de persones durant dos mesos sobre racisme i colonialisme als carrers de Barcelona, i més de 15.000 persones van signar demanant que la plaça dedicada a l’esclavista Antonio López passi a ser plaça Idrissa Diallo, en memòria del jove mort sota custòdia policial al CIE de Zona Franca. Però això no és res comparat amb la força que està agafant la presència de la resistència migrant autoorganitzada a Barcelona.

Pel que fa a la lluita contra el racisme, la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants el 2015 va suposar un abans i un després a Barcelona. La seva manera de teixir xarxa dia a dia, barri a barri, poble a poble i arreu de l’Estat ha donat peu a reforçar llaços entre lluites i territoris diversos. La recent visita al Parlament d’un grup de manters representants del Sindicat va suposar poder denunciar directament als responsables polítics les conseqüències en la seva vida diària de la Llei d’Estrangeria, l’Ordenança Cívica i altres mecanismes de racisme institucional, a més de  poder presentar propostes.

El centre de l’activitat antiracista dels darrers mesos a Barcelona, però, ha estat la lluita de la Tancada Migrant, sorgida de la unió d’un conjunt de veus i voluntats que es neguen a ser invisibilitzades, i de qui hem pogut aprendre maneres de lluita amb una mirada femenina i no eurocèntrica. Porten quasi tres mesos de tancada i mobilització permanent, combinant accions al carrer, xerrades i trobades amb referents de l’antiracisme i la decolonialitat, i reunions amb les institucions, fins i tot reunint-se amb el president de la Generalitat a l’antiga escola Massana ocupada. Des de la tancada també s’han interpel·lat els moviments socials “blancs” de la ciutat per teixir aliances, com a la trobada de feministes per aprendre juntes, a les accions conjuntes amb col·lectius LGTBIQ+ o a la manifestació unitària contra la llei d’estrangeria del 27 de maig sota el lema “El racisme ens mata”, amb la participació de moviments socials i veïnals molt diversos.

El centre de l’activitat antiracista dels darrers mesos a Barcelona, però, ha estat la lluita de la Tancada Migrant, sorgida de la unió d’un conjunt de veus i voluntats que es neguen a ser invisibilitzades, i de qui hem pogut aprendre maneres de lluita amb una mirada femenina i no eurocèntrica

Precisament, és a la Tancada Migrant on l’artista algerià Kader Attia va fer la majoria de les entrevistes que es poden veure a l’exposició “Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real” a la Fundació Miró fins al setembre. Black Barcelona, per la seva banda, enguany ha emplenat el MACBA de negritud amb una performance al hall del museu i dues jornades al Convent dels Àngels, amb activitats culturals i xerrades sobre panafricanisme, decolonialitat i feminisme africà.

La xarxa europea d’organitzacions de persones migrants Transnational Migrant Platform ha estat coordinant una feina de recerca i documentació de dos anys que ha portat al Tribunal Permanent dels Pobles (TPP) sobre la violació amb impunitat dels drets humans de les persones migrants i refugiades. L’audiència a Barcelona va reunir activistes, acadèmics, organitzacions i, sobretot, persones que han patit en la seva pròpia pell la violència d’Europa contra les persones migrants, a fi d’exposar la deshumanització sistèmica i la necropolítica europea entorn a espais de no-dret.

Cada vegada més se senten amb força veus feministes, racialitzades, migrants, veus que denuncien la rigidesa de les normes per a unes, enfront la laxitud de la justícia per a altres, els privilegis fins ara indiscutibles d’uns enfront de la discriminació permanent sobre altres

La resistència diària contra els desnonaments, que amenacen convertir Barcelona en una ciutat buida de veïnes, és l’expressió més clara de la solidaritat entre veïnes coordinades. I aquesta resposta solidària davant l’amenaça especuladora també està en el suport de més de 30 col·lectius rebut per l’Àgora Juan Andrés Benítez, iniciativa que ha demostrat que construir espais de no-violència i respecte mutu és possible.

Hi ha hagut resistència a la violència del sistema, hi ha hagut denúncia, hi ha hagut lluita pels drets de totes. Cada vegada més se senten amb força veus feministes, racialitzades, migrants, veus que denuncien la rigidesa de les normes per a unes, enfront la laxitud de la justícia per a altres, els privilegis fins ara indiscutibles d’uns enfront de la discriminació permanent sobre altres. Són veus que cal escoltar, mirades de les quals cal aprendre i reconeixements que cal fer.

Els col·lectius migrants autoorganitzats fa anys que parlen del racisme institucional i de l’estructura colonial del capitalisme. Les veus existeixen, cal escoltar-les. Com va dir Boaventura de Sousa en la Tancada Migrant: “Jo he vingut aquí a escoltar perquè vull ser un rebel competent. Hi ha molts rebels incompetents, hi ha encara més conformistes. Jo vull ser un rebel competent”.

 

L’article de Tanquem els CIE és el darrer d’una sèrie publicada a la ‘Directa’

Articles relacionats