Víctimes de la justícia patriarcal

El judici era un 8 de març. Pensava que la data significaria alguna cosa”, explica Anna. La sentència, dies després, li tombava el bon pressentiment. “Estava disposada a passar per tota la merda de preguntes que els hi donés la gana. Ni tan sols em plantejava que no anés bé. La denúncia penal és l’única via legal que donen. Quan et forcen a anar per aquest camí, et destrossa que després tot quedi en res”, diu referint-se a la sentència absolutòria.

Anna és una de les poques supervivents de violències sexuals que ha interposat denúncia penal. La delegació del govern espanyol contra la violència de gènere estima que sols un 8 % de les víctimes denuncien, una xifra que augmenta fins a l’11 % si s’hi sumen els supòsits on poden interposar una denúncia terceres persones. La dada només inclou denunciants de 16 anys o majors; queden fora la majoria de menors d’edat: s’estima que una de cada cinc infants ha patit agressions sexuals abans dels 17 anys.

Ella també entra en l’estadística de supervivents que, quan fan cas al missatge de “denuncia” que envien a tort i a dret les administracions públiques, després pateixen violències institucionals d’un sistema judicial amb profunds biaixos patriarcals, classistes i racistes. “Jo parlo de retraumatització”, ens explica Anna, “perquè no ets víctima de per vida, però sí que et poden fer reviure el trauma i ho fan. En el meu cas, el judici i la sentència m’han obligat a recórrer a antidepressius per poder seguir endavant”. Es tracta d’actuacions del circuit judicial que, en comptes de promoure la recuperació de l’agredida, l’exposen a noves violències perpetrades per juristes, administratives, sanitàries, policies, pèrits, advocacia… i tot el seguit d’agents públics o privats que participen en la llarga travessa des de la interposició d’una denúncia a comissaria fins a l’eventual judici, si és que mai arriba aquest dia.

Bona i mala víctima

La revictimització passa en totes les violències de gènere i s’agreuja en una agressió sexual, on sovint l’únic testimoni és el de la mateixa víctima. Hi ha molts exemples, començant per les preguntes que reprodueixen un patró culpabilitzador que s’han donat a l’hora de presentar les denúncies o durant les testificals de casos reals: “Què feia allà a aquella hora?”, “Anava provocant?”, “Per què va quedar amb un desconegut?”, “Havia begut? Havia sortit de festa?”, “Com anava vestida? Com anava maquillada?”, “Va dir que no? Quantes vegades?”, “Per què no es va resistir?”, “Amb aquest caràcter que té, com vol que em cregui que l’han pogut maltractar o violar?”.

A l’hora de presentar denúncies o testificar, les preguntes a les dones agredides reprodueixen un patró culpabilitzador

Un llarg etcètera habitual tant a les comissaries com als jutjats, especialment contra dones joves. Si bé cada cop hi ha més consciència i coneixement dels efectes d’aquesta mena de preguntes, per l’advocada especialitzada en violències masclistes Sònia Ricondo García, “el problema és que les hem de seguir escoltant”. Les denunciants no es preparen per explicar uns fets que les han afectat i danyat, sinó “per una batalla” que pot durar anys. “No és que ara passi més, sinó que hi ha més sensibilització” i les supervivents ho denuncien, detalla Ricondo.

“Hi ha un qüestionament i un component moralitzador molt fort de la conducta sexual de la víctima”, des de la idea que s’ha “posat en perill a ella mateixa”, diu l’advocada penalista i especialista en violències sexuals Laia Serra. Vinculat amb això, “el consum de substàncies és un atenuant per a l’agressor, però un agreujant per a la víctima”, critica Ricondo. Se la qüestiona si no pot oferir un relat sense buits de memòria, quelcom especialment greu en els casos de submissió química, on l’amnèsia parcial és molt habitual i forma part del modus operandi dels agressors per garantir-se la impunitat. Però també si tenen un relat sòlid i coincideixen tots els detalls amb allò que es va declarar en la denúncia temps enrere, ja que s’interpreta com un testimoni redactat i après de memòria, com li va passar a l’Anna. “Una cosa és defensar el presumpte agressor i una altra agredir la víctima. No se’ns creu i se’ns posa en dubte una vegada i una altra. En abusos sexuals infantils, sovint es qüestiona el relat dels menors, encara que hi hagi informes mèdics i pericials. S’acusa les mares de manipuladores”, denuncia Chelo Alvárez, presidenta i psicoterapeuta de l’associació valenciana Alanna de dones professionals contra la violència masclista. “Nosaltres ens sentim presumptes culpables. Per molt que hi ha jutges que no accepten aquestes preguntes, un cop està feta, el mal ja s’ha causat. Això no s’oblida. No hi ha cap ètica [envers les supervivents]”, constata.

Se les qüestiona si no poden oferir un relat sense buits de memòria, quelcom greu en els casos de submissió química

El consentiment s’analitza en funció de la conducta de les agredides, ja que “centren els interrogatoris en els mecanismes defensius d’ella, en comptes de mirar els mecanismes coercitius de l’agressor i les dinàmiques de poder en joc”, exposa Serra, i se segueix buscant la resistència i la violència física.

En el cas d’Anna, li van qüestionar si patia síndrome d’estrès posttraumàtic, perquè havia trigat anys a demanar ajuda psicològica i denunciar. “Em van retreure que no anés l’endemà a la policia. No tenen en compte que pots estar en estat de xoc i voler tornar a casa tan aviat com puguis. M’han jutjat per haver seguit la meva vida, que no m’hagi destrossat la carrera professional. Jo no encaixava en el rol de víctima. Has d’estar morta o plorant tota la vida. Tu vols desenganxar-te d’aquesta etiqueta”, explica. Per ella, amb les violències institucionals, “passa com amb la violació: penses que això és quelcom que li passa a les altres, no a tu”.

“La fortalesa de la víctima es castiga. Es llegeix en clau d’animadversió o venjança”, afegeix Ricondo, perquè el sistema només contempla rols estereotipats de victimització. És una aresta més de la cultura de la violació, amb conseqüències nefastes. “S’hauria de celebrar que no es trobin en estats vulnerables. En canvi, es jutja amb lupa l’actitud, l’afectació i la conducta. Elles em pregunten com han de vestir al judici. La declaració a jutjats i l’espera prèvia és el moment més dur. Per què passar tot aquest procés si s’estarà en el punt de mira durant anys? Sovint, la supervivent ha anat al sistema judicial i policial a buscar ajuda i n’ha sortit més malparada”, constata.

L’embut comença a comissaria

No només hi ha menys denúncies que agressions, sinó que moltes mai arribaran a un judici i s’arxivaran en el transcurs de la cursa d’obstacles penals. Es tracta d’un embut, on el tub petit només deixa passar els casos que no s’han pogut descartar de cap manera. Per Anna, el seu va ser un d’aquests. En els cinc anys des de l’agressió fins a la sentència, ha conegut moltes supervivents. “Les companyes em deien: ‘Tu has arribat molt lluny, a mi no m’han deixat posar denúncia, a mi me l’han arxivat de seguida…’. Genera molta impotència”, reflexiona.

No només hi ha menys denúncies que agressions, sinó que moltes mai arriben a judici i prèviament són arxivades

Darrerament, a Catalunya, moltes denúncies d’agressions sexuals només les investiguen cossos policials. Això implica que es fa sense supervisió de jutges d’instrucció, advocacia o fiscalia. Les denunciants no poden comptar amb què la seva lletrada tingui espai per incorporar proves, interrogar els investigats, etc. “És un primer filtre. Quan denuncies potser trobes agents que t’entenguin, t’escoltin i et donin suport. O al contrari, que et posin en dubte. Hi ha casos que et demanen veure els missatges amb les amigues, o fins i tot amb el mateix agressor”, explica Serra.

“Parteixen del dubte de la solvència de la denúncia i indaguen si hi ha prou elements. Fa poc que els Mossos d’Esquadra són molt més proactius, no només la nova Unitat Central d’Agressions Sexuals. A partir d’ara em plantejo dues opcions. Una, que hi hagi més sensibilitat i s’ho prenguin més seriosament. O al revés, que davant l’increment tan important de denúncies per violències sexuals, els jutjats hagin ordenat investigacions exhaustives com a filtre”, argumenta l’advocada. Després, l’atestat s’envia al jutjat d’instrucció corresponent i allà el cas mor o perviu.

Serra posa d’exemple un procés que li van arxivar només arribar al jutjat. “Totes les indagacions s’han fet sense que cap jutge dictaminés directrius i jo no he pogut interrogar ningú, perquè no estava personada. Són investigacions unilaterals i resulten problemàtiques”, denuncia. “Inevitablement, es fan les coses d’esquena a les parts. En aquest cas, els Mossos podrien destruir les peces de roba recollides després de trenta dies. No s’ha judicialitzat encara, i quan passi, no sé si hauran destruït proves. L’ampliació de l’autonomia policial pot ajudar a fer investigacions més profundes, però espero que no acabi desresponsabilitzant els jutges”, assenyala Serra.

Burocràcia revictimitzant

Una violència institucional reiterada és la de creuar-se els agressors als jutjats. Anna explica que, en el seu cas, se’l va trobar fora de l’edifici i als passadissos davant la sala on es feia la vista. “La situació era una merda, no podia ni anar al lavabo perquè estaven just davant ell i els seus acompanyants”, recorda.

Segons Chelo Álvarez, és molt habitual als jutjats més petits, fora de les grans ciutats. “Només posen una mampara. És intimidatori. Ho revius tot un altre cop, quan li has de veure la cara. Moltes denunciants i familiars entren per portes del darrere per evitar creuar-se l’agressor. En canvi, ells ho fan per l’entrada principal”, constata.

També pot ser violenta l’exploració de metges forenses per a recollir mostres biològiques i potencials proves. Acostuma a passar en l’àmbit sanitari, si les supervivents reben atenció mèdica. La situació d’haver-se de despullar davant de desconeguts poc després d’una agressió revictimitza. Álvarez apunta que, malgrat que l’usual és rebre un bon tracte sanitari, recorda el cas d’una adolescent que tenia ferides greus amb molt de dolor: els metges forenses li van prendre les mostres sense sedació i li van preguntar insistentment si estava borratxa.

Si l’agressió s’ha comès fora del municipi de residència de la denunciant, s’hi sumen altres costos, materials i immaterials. Aquests casos es jutgen a la localitat dels fets, al contrari del que passa amb els processos penals per violències de gènere. Implica pagar desplaçaments i estances. Si va passar a l’estranger, el procés anirà a parar a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid.

La situació d’haver-se de despullar davant de desconeguts poc després d’una agressió revictimitza

Ricondo recorda el cas d’una noia gallega agredida a la província de Girona: “Vam estar preguntant si hauria de declarar presencialment o no, per gestionar el viatge. La mare va telefonar a jutjats per esbrinar-ho i no tan sols no li van respondre sinó que li van dir: “Mira, és que com la teva filla hi ha moltes noies”. També és recurrent la manca de cura amb informació sensible. Ricondo alerta que no es protegeixen adequadament les dades i posa l’exemple d’unes menors que havien patit assetjament: en l’ordre d’allunyament enviada a l’agressor hi constaven tots els domicilis de les nenes.

El col·lectiu feminista Justa Revolta denuncia que “l’exercici i reproducció de violència masclista de les institucions s’ha produït de manera flagrant en casos concrets que s’han fet mediàtics arreu, com en el procés judicial del cas de la Manada de Pamplona. A Sabadell també ens ha tocat viure-ho de prop, amb la revictimització exercida contra la veïna que va patir agressions sexuals per part d’un grup d’homes. Assenyalem aquests casos estratègicament, perquè s’han fet mediàtics, però sabem que no són fets aïllats. Són un problema social, estructural, i un missatge per a la resta de dones”.

La denúncia penal no està a l’abast de tothom

Les expertes parlen d’una “justícia patriarcal”, amb moltes discriminacions interseccionades que en dificulten l’accés. Per exemple, a persones migrades, amb una situació administrativa irregular; persones amb diversitat funcional o que han estat psiquiatritzades; qui fa ús habitual o puntual de substàncies estupefaents; qui no pot pagar un procés que pot costar més de 6.000 euros; per discriminacions transfòbiques, sumades a la doble barrera pels col·lectius LGBTIQA+, perquè sovint la judicatura no entén les violències fora del marc heterosexual o bé perpetua l’estereotip de la promiscuïtat; persones racialitzades que s’exposen a biaixos racistes i xenòfobs; treballadores sexuals; o si s’és menor d’edat, l’han d’acompanyar familiars o tutores i, de retruc, les adolescents poden veure exposada forçosament la seva vida sexual.

Un cas on conflueixen diverses opressions és el de les temporeres de la maduixa a Huelva l’any 2018. Aintzane Márquez Tejón, advocada sènior de Women’s Link Worldwide, explica que s’hi interseccionava el fet de ser dones, marroquines, estar empobrides, no conèixer l’idioma ni tenir vincle social o teixit comunitari, entre altres factors.

La denúncia impactava fortament en les seves vides, ja que posava en risc ser contractades en el futur: “La mateixa empresa les havia de tornar a cridar la temporada següent. Això era improbable que passés. A més, denunciar per la via penal feia que ho acabés sabent la família, les comunitats d’origen… i s’exposaven a un estigma molt fort”, assenyala Márquez. D’altra banda, van ser forçades a retornar al Marroc. “És absurd dir que denunciaven per aconseguir els papers, quan precisament té l’efecte contrari: els fa perdre la feina. S’han vist exposades al judici del seu comportament com a víctimes, a més de patir tots els prejudicis racistes”, argumenta Márquez.

 

Sònia Ricondo constata que hi ha agressions sexuals que abans no es denunciaven i a les quals el sistema judicial no sap fer front adequadament: l’àmbit de la parella, exparella o persones conegudes. Això, malgrat que les violències sexuals són sistèmiques quan hi ha violències de gènere, recorda Chelo Álvarez.

La majoria d’agressions sexuals les cometen persones pròximes. Això vol dir que la supervivent patirà l’impacte de l’agressió i d’una denúncia a escala comunitària: família, veïnat, militància, àmbit laboral, estudis… “La societat no està preparada per pensar que tots els homes són potencials violadors”, conclou Laia Serra. A l’altre extrem, els processos judicials tenen forts components discriminatoris o xenòfobs: és molt més factible la condemna a un agressor estranger o racialitzat, que no pas a un blanc i europeu.

Serra opina que el pas de denunciar està condicionat per la desinformació. “Moltes dones acaben no fent-ho quan se’ls hi explica tot pel que hauran de passar. Hi ha la falsa creença que el procés judicial té la possibilitat de restaurar a la víctima. Això no és així. L’expectativa de responsabilitzar l’agressor i desresponsabilitzar la víctima no es compleix”, assenyala.

Reconvertir les supervivents en protagonistes del procés

Per Núria Iturbe Ferré, psicòloga que treballa a Intress i PrevenSI, és un error que l’única via per construir un relat de supervivència sigui la denúncia penal. “És una gran fal·làcia creure-ho com la solució màgica per a tot”, considera. I com l’horitzó eventual és el binomi condemna/absolució, amb totes les conseqüències d’ambdós supòsits, es pregunta què passa si absolen a la persona o no hi ha proves suficients: “Et treuen la categoria de supervivent, de víctima?”.

“És una gran fal·làcia creure que la denúncia penal és la solució màgica per a tot”, diu la psicòloga Núria Iturbe Ferré

Segons aquesta psicòloga, hi ha moltes raons per denunciar que van més enllà d’una condemna: donar significat com a violència al que s’ha passat, aconseguir un reconeixement del dolor, sentir que se les desculpabilitza, com a acte de reparació amb una mateixa, davant la vergonya o l’estigma, pel desig de protegir a qui perceben en risc potencial, sobretot en violències viscudes en la infància o l’adolescència… En particular, la no repetició és un dels motors més forts, com una qüestió de responsabilitat col·lectiva i sororitat.

Iturbe Ferré reclama que el sistema judicial es focalitzi en què necessiten les supervivents: donar un paper més actiu a les víctimes, no infantilitzar-les, preguntar què n’esperen. “Actualment, no són protagonistes dels seus processos. És important no qüestionar les emocions ni l’estat de xoc. Cal més exigència en el coneixement de com funciona el trauma”, argumenta.

Per exemple, falta coneixement de les reaccions bàsiques davant una agressió: el freeze/fly/fight/fawn, que pot implicar quedar-se garratibada sense poder reaccionar, intentar fugir, intentar oposar resistència o bé assumir una actitud “cooperativa” per evitar més mal. En particular, Serra assenyala que els tribunals no entenen la minimització del risc com un mecanisme d’autodefensa.

Segons l’advocada Aintzane Márquez, “no s’haurien d’acceptar mai proves ni preguntes que qüestionin o analitzin el comportament posterior de les víctimes”, i defensa que cal un compromís dels tribunals en la decisió de quins són els límits.

L’assessorament professional i escriure una narració dels fets abans d’anar a declarar pot ajudar a fer-ho menys dur

A més, denunciar a comissaria té una connotació emocional molt complexa. Comptar amb assessorament professional i escriure una narració dels fets abans de declarar, pot ajudar a fer-ho menys dur. Una reivindicació compartida és evitar la repetició del testimoni: garantir una única declaració gravada, amb acompanyament lletrat i en presència d’una psicòloga, que després es faci servir al llarg del procés. Per Ricondo, això ajudaria a la víctima a centrar-se en la seva recuperació. “És horrible obligar-me a no oblidar cap detall de què va passar, perquè ho haig de repetir tot en el judici. Sense oblidar-me’n durant cinc anys”, denuncia Anna.

Com que els temps judicials s’allarguen molt –mínim dos anys, però poden ser sis o set–, les sentències potser es carreguen de cop la recuperació emocional que s’ha fet en aquest lapse. “O escurcem els tempos judicials o permetem els processos emocionals”, assenyala Iturbe Ferré, i afegeix que si triguem anys a jutjar algú que ha agredit sexualment, ens va a la contra en la possible reinserció.

“Cal que siguin judicis ràpids, que la condemna sigui efectiva i que es dictin ordres de protecció. Si no, les que viuen amb por són les víctimes”, argumenta Chelo Álvarez. En aquest sentit, tant Ricondo com Serra apunten que Catalunya és el territori on es concedeixen menys ordres d’allunyament per violències masclistes, i pitjor si es tracta d’agressions sexuals.

Malgrat que per la COVID-19 s’han implementat mecanismes telemàtics per declarar a distància, no sempre funcionen correctament. D’altra banda, és possible que la supervivent no vulgui o no pugui fer-ho a través d’una pantalla. Per Ricondo, garantint un pas mínim i proporcional pels jutjats, declarar en persona pot fer sentir-se escoltada i contribuir a la reparació emocional. Apunta, però, que cal que tinguin a disposició equips especialitzats i un suport curós en cada punt del procés.

Serra, Ricondo i Márquez coincideixen que no es tracta només d’aconseguir sentències condemnatòries. La judicatura pot considerar que no hi ha prou elements per condemnar i això no és incompatible amb reconèixer la veracitat dels testimonis de les supervivents. O amb fer pedagogia contra la cultura de la violació, redactant amb mirada de gènere i sensibilitat envers les víctimes; quelcom del que són corresponsables tots els agents implicats en el procés. “Elles sovint donen més importància a la reparació que no a la condemna”, assegura Laia Serra.

“Busco que ell assumeixi la responsabilitat dels seus actes. Això és el que fa que no pugui tancar aquest procés”, explica Anna. Per ella, “centrar l’atenció en la víctima significa reconèixer el dany patit i que t’ajudin a reparar-lo. S’ha d’exigir que l’Estat pagui el cost de les teràpies a les víctimes d’agressions sexuals, hagin guanyat o no els judicis. Si se li guardés el respecte, a la gent li costaria menys identificar-se com a víctimes. Aportaria més humanitat a tot el que viuen, es denunciaria més i les estadístiques serien més reals”, apunta.

Endurir les penes no solucionarà els problemes

Alguns d’aquests reclams s’inclouen a la legislació coneguda com a llei de “només sí és sí”, impulsada pel govern espanyol. Per exemple, l’eliminació del tipus penal d’abús sexual –que reduïa judicialment la gravetat si no hi havia ús de la força física– deixant només el delicte d’agressió sexual. També preveu recursos per a les víctimes, encara que no denunciïn penalment, si s’acrediten a través d’informes socials, sanitaris o de centres especialitzats.

“Busco que ell assumeixi la responsabilitat dels seus actes. Això és el que fa que no pugui tancar aquest procés”, explica Anna

Ara bé, a banda de les crítiques des de veus del treball sexual, les professionals de l’atenció i l’acompanyament a les supervivents de violències sexuals estan a l’espera de veure com es concreta i es fa efectiva aquesta legislació i, sobretot, com es trasllada tot plegat a una justícia profundament patriarcal. “El sistema judicial té la mateixa òptica esbiaixada que la societat. La víctima se sent sistemàticament jutjada, perquè aquest és l’objectiu”, apunta Serra. Per tant, el problema és la cultura judicial, no només les eines, i la resposta no tan sols ha de ser canviar les lleis.

Márquez, Ricondo, Serra i Iturbe Ferré comparteixen un punt de vista polèmic: l’enduriment de les condemnes i el punitivisme no contribueixen a evitar la repetició, reparar el dany o a garantir la responsabilització dels agressors. Per Márquez, hi ha vies de reparació que van més enllà del càstig a la persona culpable, i que inclouen la responsabilitat de l’Estat de no permetre que es repeteixin aquestes violències.

I és que majoritàriament no s’aborden d’arrel les causes estructurals que han permès les agressions. Es descuida tota la feina prèvia per evitar que mai arribin a passar, assenyala Iturbe Ferré, i manca la perspectiva comunitària: “Com a societat, què hem fet per evitar-ho? Què podem fer diferent, perquè passi menys? Ens hem inhibit respecte de la responsabilitat col·lectiva. No naixem amb la voluntat d’exercir la violència sexual, es construeix amb característiques personals, socials…”, argumenta.

Per ella, en els processos judicials es fa un ús populista de la comunitat per clamar penes més altes, quelcom que després es reprodueix a les cobertures mediàtiques. “Una resposta efectiva requereix un temps raonable i ha de ser ajustada a l’acció”, i si els processos penals fossin més ràpids, tindríem probabilitats molt més elevades de rehabilitació, d’evitar la reincidència, i de donar a aquestes persones l’oportunitat de ser algú diferent. Tant com els estereotips de les víctimes, Iturbe Ferré assenyala que és contraproduent l’etiqueta de “monstre” pels agressors. Convertir-los en l’altre, deshumanitzar-los, no permet afrontar que són part i producte d’aquesta societat patriarcal. Serra també assenyala que “el millor fre és el rebuig social a les violències sexuals. L’agressor està més pendent de si li giraran la cara al bar, que no pas d’una eventual i poc probable condemna penal”.

En canvi, hi ha més pressió perquè les denunciants tinguin present els efectes d’una condemna per l’agressor, que no pas perquè aquest reconegui les conseqüències de la violència sexual comesa. “En termes feministes, és molt controvertit, però moltes denunciarien si no comportés ingressos a presó”, comparteix Serra. En aquest sentit, l’Anna assenyala que “els anys de condemna no m’importaven tant. Volia el reconeixement del dany. Serà un gran canvi si tenim un context social que, en comptes de la cultura de la violació, sustenta que la gent es responsabilitzi dels seus actes”.

---

Prop de tres milions de dones agredides sexualment a l’Estat espanyol