Fa 71 anys, amb la declaració de David Ben Gurion que va suposar la creació de l'Estat d'Israel, començava un procés de neteja ètnica que va implicar la fugida i expulsió de centenars de milers de persones de la Palestina històrica. Hem parlat amb Abu Sabri, un refugiat que és memòria viva de l'èxode palestí
El 1948 és una data simbòlica que trenca la vida de tot un poble. Fa 71 anys, amb la declaració de David Ben Gurion que va suposar la creació de l’Estat d’Israel, començava un procés de neteja ètnica que va implicar la fugida i expulsió de centenars de milers de persones de la Palestina històrica.
Sense que mai poguessin tornar a les seves llars, la Nakba -catàstrofe o desastre, en àrab- va significar una tragèdia col·lectiva que encara és patent avui en dia. Set dècades després, al voltant de cinc milions de palestines segueixen sent refugiades, una condició que ja ha marcat a tres generacions.
Sense que mai poguessin tornar a les seves llars, la Nakba -catàstrofe o desastre, en àrab- va significar una tragèdia col·lectiva que encara és patent avui en dia
“No ens vam endur res, ho vam deixar tot a casa”, recorda Abu Sabri, un refugiat que és memòria viva de l’èxode palestí. Entre el formigó del mur de separació i els carrers estrets del camp de refugiats d’Aida, a Betlem, aquest home de 92 anys rememora com va haver de fugir durant la tardor de 1948 del seu poble natal.
Al·lar, avui una vila en ruïnes, va quedar completament buida després d’una operació militar de l’exèrcit israelià per capturar els territoris del voltant de Jerusalem en plena guerra àrab-israeliana.
Abu Sabri manté els records dels seus primers dies com a refugiat clavats a la memòria. En una petita caixa metàl·lica de galetes rovellada, a on guarda documents de l’època com el passaport o el certificat de naixement, hi té també l’antiga clau de casa seva, un material al qual s’aferra per tenir present el seu llegat i l’expulsió. “Encara som perseverants a la nostra terra. Encara que ja no sigui nostra, seguim persistint”, remarca.
