Podríem reformular el títol d’aquest article d’una altra manera: hem perdut la noció del risc? En el cas dels aiguats del 22 al 23 d’octubre de 2019 que afectaren principalment la conca del riu Francolí i les comarques de les Garrigues, el Pla d’Urgell i el Priorat –a més a més de la Conca de Barberà–, és evident que sí. Els impactes de les inundacions del 1994 del Francolí-Brugent a la Riba i el desbordament del riu al barri del Serrallo de Tarragona només succeïren fa 25 anys i són encara en la memòria de la nostra generació. Trobem precedents recents en altres zones del país, com els aiguats de la Garona a la Val d’Aran el juny del 2013 o al barranc de la Galera un 23 d’octubre (precisament) de l’any 2000. Però tots sabem que la memòria és selectiva i, també, que la noció del risc desapareix quan agafem un vehicle per desplaçar-nos (tenim moltes més probabilitats de morir a causa d’un accident de trànsit que a causa d’un aiguat).
El que ha passat aquesta tardor té molt a veure amb aquesta pèrdua de noció del risc i també amb certa supèrbia humana: creure que podem fer passar l’aigua per on volem nosaltres que passi. I això, estimats lectors, no funciona així. Durant decennis hem confiat que les defenses sòlides a base de formigó i escullera de pedra ens salvarien de la força de l’aigua. Hem pensat que l’ocupació de l’espai fluvial per tota mena d’infraestructures viàries, ferroviàries i de serveis (gas, oleoductes…), tot i aprofitar els espais de domini públic dels rius, ens estalviaria expropiacions, i que la implantació de polígons industrials i comercials era totalment compatible amb les riberes.
Hem cregut en aquesta supèrbia fins que un dia el riu va decidir tornar a recuperar el que és seu: la matinada del 22 al 23 d’octubre d’enguany, el cabal del riu Francolí arribà a quasi 1.300 m3/s, un cabal equivalent al del Roine a la desembocadura, deu vegades superior al de l’Ebre a Tortosa. Un cabal d’aigua d’aquesta magnitud, barrejat amb milers de tones de material sòlid (pedres, roques, sorres, llims, material vegetal), ¿creieu que en arribar a les planes de les valls –ocupades per les nostres construccions– no depassarà el llit del riu i ocuparà la plana fluvial que ha anat configurant durant milers i milers d’anys?
Mesures i emergències
A Europa, des de fa anys, s’estan renaturalitzant les lleres dels rius, desfent proteccions per tornar a recuperar meandres i construint basses pulmó en lloc d’enfaixar i empetitir el riu. A Catalunya comencen a haver-hi exemples significatius, com la recuperació de l’espai inundable de la Pletera, a Torroella de Montgrí, que suposà la desconstrucció d’uns vials en sòl qualificat d’urbanitzable. La clau de volta no és fer una neteja de les lleres, endegar i enfaixar els rius, sinó disposar d’una planificació territorial intel·ligent que s’adapti als riscos.
No es tracta de fer una neteja de les lleres i enfaixar els rius, sinó de fer una planificació territorial que s’adapti als riscos
A més, la necessitat d’actuar augmenta en un context d’emergència climàtica com el que ens afecta, on els períodes de sequera són més llargs i, per contra, els aiguats cada cop són més concentrats i intensos. De fet, els resultats de les projeccions climàtiques del Servei Meteorològic de Catalunya suggereixen que la variabilitat interanual de la precipitació l’any 2050 serà més elevada que la registrada durant el període 1971-2000, especialment al litoral i prelitoral. Alhora, es projecta un augment en la probabilitat d’ocurrència d’episodis de precipitació extrema (superior als 200 litres per metre quadrat en 24 hores) per al conjunt de Catalunya.
No s’hi val a dir que la culpa és dels arbres, arbustos i canyissos que obstaculitzen els ulls dels ponts: la culpa és de la supèrbia que ens encega i de l’obsessió per guanyar avui cinc euros encara que demà n’hàgim de perdre vint mil. La culpa és de la creença que som el centre del món, que podem ensinistrar-ho tot, que podem fer un ús il·limitat dels recursos i que la tecnologia ens salvarà de qualsevol desastre. La culpa és, també, de mesurar l’estat de les coses basant-se en el producte interior brut, el mateix indicador que comptabilitza la reparació de les destrosses d’un fenomen meteorològic extrem (noves inversions, noves infraestructures, més llocs de treball, etcètera) com a creixement econòmic.
El canvi climàtic no és solament un problema ambiental, sinó un signe més que el model de creixement que la humanitat ha adoptat des de la revolució industrial fins ara és insostenible econòmicament, energèticament, ambientalment i socialment. Per tant, siguem més intel·ligents i adaptem-nos millor al medi que ens envolta. Ens hi va la vida.
