“Ens van fer de tot, ens van fer de tot!”, crida l’activista sahrauí Luaara Khaya, mentre relata l’agressió sexual que van patir ella i la seva germana, la coneguda defensora dels drets humans Sultana Khaya, a mans de les forces de seguretat marroquines, la matinada del 5 de desembre de 2021. Era el tercer atac d’aquest tipus que patien les activistes en el marc de l’arrest domiciliari forçat i irregular –sense càrrecs concrets, sense ordre judicial– que les manté tancades a casa seva des del 18 de novembre de 2020, cinc dies després que es reprenguessin les hostilitats armades entre el Front Polisario i l’exèrcit marroquí. El retorn a la guerra, que deixa sense vigència l’alto el foc acordat l’any 1991, es produïa a conseqüència del desallotjament d’un campament de protesta de seixanta sahrauís al pas fronterer d’El Gerguerat, entre el Sàhara Occidental i Mauritània, que Marroc aprofita com a punt de sortida de les matèries primeres que extreu del territori, sobre el qual no ostenta –com reconeixen diverses resolucions de Nacions Unides– cap mena de sobirania formal o legal.
D’ençà que el conflicte es va reprendre el novembre de 2020, han tingut lloc, segons l’informe “Visibilitzant l’ocupació al Sàhara Occidental” que Federació ACAPS i Novact van publicar el mes de desembre, com a mínim 160 vulneracions dels drets civils i polítics. Això implica que, cada dos dies, s’hi han produït detencions i retencions il·legals –incloent-hi l’arrest domiciliari–, tortures i agressions físiques, violència sexual en forma d’assetjaments, amenaces, agressions i violacions, tracte degradant de persones detingudes i preses, condemnes judicials sense garanties, dissolució sistemàtica de qualsevol reunió o acte de protesta pacífica, atacs sistemàtics a mitjans de comunicació i periodistes, abandonament de persones detingudes en zones remotes i destrucció de béns i d’habitatges. L’informe ofereix, a més, un retrat del clima de control asfixiant i la violència que les autoritats marroquines generen sobre la societat sahrauí sota ocupació, mitjançant el monitoratge i la vigilància massiva permanent, la restricció de moviments, les amenaces contra les famílies de les defensores i defensors dels drets humans, periodistes i presos polítics, i la violència verbal, física i psicològica.
L’augment de la repressió s’ha visibilitzat, també, en un increment de la violència sexual en forma d’amenaces de violació
Si una de les característiques de la situació de violència arbitrària contra la població sahrauí és la paritat de gènere amb què aquesta es produeix, l’ús extensiu de mecanismes de privació de llibertat com l’esmentat arrest domiciliari sense ordre judicial ha generat un impacte específic en les dones. El replegament cap a l’espai privat, que al seu torn ha facilitat un augment de les irrupcions de les forces de seguretat a cases d’activistes, ha acabat exposant els seus familiars –sobretot a les dones i a les criatures– a patir de forma més crua la violència policial que habitualment té lloc a l’espai públic.
Alhora, l’augment de la repressió s’ha visibilitzat, també, en un increment de la violència sexual en forma d’amenaces de violació, assetjament, abús i agressió sexual, que s’ha acarnissat contra els cossos de les dones activistes, però que han afectat, també, diversos homes que havien estat detinguts. Al context d’impunitat general per les violències masclistes i la violència sexual al territori, que es materialitza en mecanismes institucionals de prevenció i sanció escassos i inaccessibles, sobretot quan els perpetradors són funcionaris de l’Estat, s’hi suma –en aquest cas– la fallida de l’arquitectura internacional de protecció dels drets de les dones. Un sistema que atorga, en teoria, la prioritat absoluta a la protecció enfront de la violència sexual en el marc dels conflictes, però que ha estat incapaç de reaccionar davant de casos tan extrems com les que han patit Sultana i Luaara Khaya.
“On són els nostres drets humans?”, es lamenten les germanes, amb la veu trencada per la desesperació i la impotència, en els nombrosos vídeos que han emès per denunciar els atacs i franquejar el mur de silenci imposat. Busquen, amb les poques eines de mobilització que els permet la reclusió forçada a casa seva, una reacció internacional que pressioni Marroc perquè posi fi a la repressió i la violència arbitrària que viuen més d’una setantena d’activistes i les seves famílies. A l’altra banda, per ara, només hi ha trobat la incomoditat patent d’una Unió Europea que no està disposada a enfurir el Marroc fent complir les disposicions sobre drets fonamentals presents als acords de cooperació bilateral. I unes Nacions Unides impotents, incapaces de trobar mecanismes per superar el veto a la demanda reiterada d’incorporar un capítol d’observació dels drets humans al mandat de la seva missió al territori, la MINURSO, que permetria obtenir informació oficial i contrastada sobre la situació en què viu la població del darrer territori del món pendent de descolonització.
