“Per què ens hem tornat cecs? No ens hem tornat cecs, som cecs que veuen, cecs que veient no veuen”.
Assaig sobre la ceguesa, Saramago
Nou pla de xoc per Ciutat Vella i el Raval. Com trobem a faltar a Montalbán quan llegim aquests titulars. Com explicaria ell aquest nou enèssim pla i l’ecosistema actual del Xino? Segur que estaria encantat de comprovar com els més pobres han resistit a tots els plans de xoc i com d’instal·lats estan a la seva plaça. Des d’allà observen tots els nouvinguts: els turistes, els del sindicat, els botiguers pakistanesos o als milers de professionals que correm pel barri. Sovint, en baixar el carrer Tàpies, també trobo a faltar a Huertas Clavería quan per una orella m’entra la música dels alumnes del Conservatori del Liceu i, per l’altra, la música africana de la gent sense llar que viu al parc menys infantil de la ciutat. O quan em trobo al col·lega fent guàrdia en una cantonada.
Fa un parell de mesos va desaparèixer. “Potser s’ha mort”. Però fa uns dies vaig desmentir-ho a les companyes: “És viu. Ha tornat”. Algun dia vam arribar a saber com es deia i tot. Va entrar al local a no sabem ben bé què i com no ens enteníem, va acabar demanant-nos un llibre i ens va ensenyar la seva targeta sanitària com a garantia de devolució. Ni vam registrar el seu nom ni mai ens va tornar el llibre. Des de llavors li diem així: el col·lega.
Si hi ha un top ten de pàries de la terra ell hi és segur: emigrar per treballar i sobreviure al carrer amb problemes físics i mentals després d’un accident laboral. Un nadie supernadie de manual
El col·lega porta un any malvivint als voltants de l’oficina. Marroquí o algerià. Cinquanta o menys i molt castigat. Una gran cicatriu li arrenca de la gola i li travessa verticalment el pit. Té seriosos problemes per parlar i comunicar-se. Durant tot l’estiu i la tardor hem vist com s’aprimava i com li agafaven més tremolors i com parlava més tot sol. La roba s’embrutava però apareixia de nova, senyal inequívoc que coneixia la fundació Arrels o que a la fundació Arrels o a serveis socials el coneixien a ell. Com que roman durant hores i hores a peu dret a la porta de la comissaria vam entrar a preguntar per ell: que esperaven un ingrés, que semblava que la demència era sobrevinguda, que havia caigut d’una obra.
Si hi ha un top ten de pàries de la terra ell hi és segur: emigrar per treballar i sobreviure al carrer amb problemes físics i mentals després d’un accident laboral. Un nadie supernadie de manual. I nosaltres ocupats en acusar-nos de racisme i supremacisme entre blancs. Per cert: per què serà que les úniques veus que no hem escoltat sobre el nostre nou president són les de les comunitats racialitzades de migrants i refugiades? Mai vam entendre què era el racisme estructural i, de nou, el que nosaltres sentim invisibilitza tota la resta (llegiu les columnes de la Fàtima Aatar).
El col·lega ha tornat amb el cabell i la barba retallats. Ha guanyat pes. L’ingrés s’ha acabat i ha tornat on havia de tornar: al districte més boig de Barcelona. Tornar-se boig és una mania que s’ha estès molt amb la crisi (1,4 milions de persones amb problemes mentals a Catalunya diu el CatSalut), però Ciutat Vella supera tots els rècords: 27,7% d’homes i 32,1% de dones tocats. NoSorpresa 1: a Ciutat Vella es quadrupliquen les taxes de malaltia mental de Les Corts i es doblen les de Sarrià-Sant Gervasi, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona. NoSorpresa 2: la meitat de les persones sense llar presenten trastorns mentals. L’últim recompte de fa quinze dies de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar confirma que estem més o menys com l’any passat. 956 persones dormint al carrer i 2.099 a recursos assistencials. Tenim una residència a mida per aquests malalts, Cal Muns, però feu comptes: 1500 usuaris potencials, 42 places. La directora de l’ESMES, l’Equip de Salut Mental especialitzat explica que són difícils de tractar perquè “desconfien del sistema”. Com confiar-hi?
El veí immigrant, sense llar i sense capacitat ni de demanar ajuda, torna a l’únic barri on potser algú el trobarà a faltar ni que sigui fent el recompte de les absències, tasca que també fa la fundació Arrels
El veí immigrant, sense llar i sense capacitat ni de demanar ajuda, torna a l’únic barri on potser algú el trobarà a faltar ni que sigui fent el recompte de les absències, tasca que també fa la fundació Arrels: 57 persones sense llar van morir l’any passat. Edat mitjana de les morts, 57 anys. Causes de les morts: malalties cròniques, consum de tòxics, fred i no sentir-se estimat. Potser ens caldria un hashtag com el de #yositecreo. Un #yositeveo estampat a una xapa perquè sàpiguen que no estem cecs, que els veiem i volem veure’ls. Com a gest mínim de resistència a la deshumanització, quedi constància que els veiem i que ens adonem que viuen i moren entre nosaltres. #Elracismemata i al carrer molt més.
