És moment de tornar solsides, de netejar barrancs (què hem de fer si només ens recordem de santa Bàrbara quan plou?), d’arreglar camins i ponts, de posar tots els pegats que a la propera avinguda d’aigua es tornaran a descosir. Montse Santolino demanava un replantejament; jo, allà on estic, on m’ha tocat viure, no m’atrevisc ni a plantejar-ho, ja n’hi ha prou de màrtirs, al cementiri.
La gent que vivim al camp estem molt acostumats a aquests tipus de contratemps, els masovers autèntics són els estoics contemporanis: “La principal preocupació dels estoics és aconseguir la felicitat (eudaimonia), que es fonamenta en el viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través del vincle universal que constitueix el logos, principi racional del qual participen tots els éssers”. Viquipèdia dixit. “Logos” es pot traduir com a “raó”, “sentit” o “intel·ligència”. Clar que, de vegades, dubte: més estoics, més escèptics o més cínics? I si li afegim a la síntesi de pensament que ens haja resultat una bona dosi de cristianisme fariseu i un xic de liberalisme al més pur estil far-west? Confusió! (que no Confuci-o). Si volem, podem seguir embolicant i així podem acabar de justificar qualsevol inacció o relativització que ens seguirà mantenint nugats a l’arbre de l’adiafòria, on res es pot jutjar, on tot està permès. No sé qui som però, certament, estar tan exposats al medi ens fa més vulnerables i més conscients que si, de sobte, la Terra vol, açò s’ha acabat. Així que juguem les boles que ens regalen amb la il·lusió de qui gaudeix d’una joguina, malgrat que no portava el seu nom.
Allà fora ganyolen els brúfols, els gats fa dies que es porfien i, amb l’aigua de la setmana passada, cada nit munten alifara les granotes. S’allarga el dia, per sant Antoni, pas de dimoni, foc als pobles i foc al camp, hi ha tant per purificar! Les columnes de fum ens expliquen cada dia si crema rama Javi, Vicent o els nous masovers de les Alqueries. Ací sí que coneixem els nostres veïns. Nits netes, de lluna creixent -com ens agrada a la nostra casa, la fineta tallada de meló-; la gent esporga, als matins, les oliveres i les garroferes; en girar la lluna i fer-se vella, serà torn dels ametlers, la vinya i els arbres fruiters. “La fulla que cau en lluna vella, la fulla que es queda en lluna nova”, deien els vells. Ara bé, realment això ha canviat molt, els ritmes del camp els marquen més ara els torns anglesos de les taulelleres que els sabers dels antics, més les fires de turisme i gastronomia que els cicles de la lluna. Mentrestant els ametlers van acolorint de blanc rosaci els turons i les llomes, baixant a poc a poc cap a les planes, on el rosa dels marcons s’anirà emblanquinant de ferrauels, cristomortos o desmais. Comença l’espectacle de la florida.
No sé qui som però, certament, estar tan exposats al medi ens fa més vulnerables i més conscients que si, de sobte, la Terra vol, açò s’ha acabat
Com m’agradaria sentir un any que s’ha endarrerit Gastrónoma o Fitur, perquè els pobres vinyaters pogueren acabar de podar, què bonic seria que fora l’oratge o el magnetisme de la lluna els que marcaren els ritmes i no les temporades baixes del turisme. Volen desestacionalitzar-lo, però encara no han comprés que desmarcar-se no vol dir córrer més que el competidor, ni ser més barats, sinó saber aprofitar més bé els recursos propis. Tens quelcom diferent? Tens alguna singularitat? Mostra-la!, en el “teu” mai serà millor ningú que tu. Només un pot ser el més ràpid i si ho penses bé: córrer tant, per a què?
Aigua porgada, neu disparada, marors conqueridores, reconqueridores: aquests accidents climatològics són punts i a banda, i més ara, quan acabàvem d’encetar any i de treure els llacets a tots els nous propòsits. En les nostres vides, quan ens succeeix algun accident tan traumàtic com aquests dies, ens ho podríem agafar com un avís d’aquells de l’avi a qui no coneixes de res. No com els de la mare, no; ni com els de la tieta, que sempre posa la bena abans de la ferida, sinó com el del cotxe que et fa llargues quan t’apropes a l’encreuament, aquell on sempre es posen els guàrdies del radar, o el de la vianant que ve d’allà on tu vas i t’avisa d’un perill mirant-te, acusadora, a tu i al xiquet que portes a la vora. Com se’t gela l’espinada quan veus que va de bo i que poquetes vegades som capaços de girar vela i evitar el perill…
Jo per ací anava abans de l’aigua, mirant de fer eixos canvis que sempre ens esperen i sempre es van quedant. Fa dos mesos que un epítet quantitatiu (alhora que qualitatiu) pretén guiar el meu dia a dia, i me l’estava posant tant per a estar per casa, com per baixar al poble. M’havia de valer per a dins i per a fora, però ja note com m’apreta quasi sense estrenar: “Zero transcendència”.
Havia decidit que si no sóc capaç de formar part de cap moviment transformador, almenys no vull ser part del problema. Si m’estic més que a vore-les passar, allí plantat al mig del camp, fent com si fera i dedicant-me a arribar tard a totes les pilotes, demanava el canvi, i des de la banqueta almenys llegiria Thoreau o Zerzan i faria com menys nosa millor. Quina mania aquesta nostra de necessitar que ens escolten!
El nostre problema és que ens han inoculat la immediatesa, necessitem veure els resultats ja, necessitem veure el clot que fem amb l’aixada, i ni confiem en l’aixada ni en els braços que la fan treballar. No sabem esperar, el que sí que sabem és desesperar-nos
Vivim obsessionats a ensenyar sempre el millor de nosaltres mateixos, en què, si se’ns veu, si se’ns mira, siga per a admirar-nos. Això pot ser per diferents motius. Pot ser el filtre amb el qual ens mirem i que ens dona l’aura de bona gent amb la qual quasi tots ens definim: si som bona gent, no podem fer més que bons actes i els bons actes cal que siguen admirats perquè se’ls suposa la bona intenció, la cerca del bé comú. Un altre que no, l’existencialisme mateix, ens incapacita, sovint, per a viure sense més, per sentir i ser sense raons. Sempre fem les coses amb una fi determinada: si escric és perquè em lligen, si faig fotografies és perquè es vegen, si faig música perquè s’escolte.
Pot ser també un mecanisme automàtic de la nostra consciència, pur possibilisme: no tot el món estem capacitats per a desencadenar canvis al nostre voltant de manera directa amb les nostres accions. És a dir, no tots podem ser presidents del Banc Central Europeu, de l’FMI, de Podem o de l’ajuntament del nostre poble. Aquestes places són limitades, però a molts ens agrada tindre la il·lusió de saber-nos motor de moviments o engranatges de transformacions. No podem impulsar grans accions, però sí que tenim l’esperança d’encomanar delers, de ser exemple. Pareix tot molt raonable, justificable fins i tot, però el nostre problema és que ens han inoculat la immediatesa, necessitem veure els resultats ja, necessitem veure el clot que fem amb l’aixada, i ni confiem en l’aixada ni en els braços que la fan treballar. No sabem esperar, el que sí que sabem és desesperar-nos: frustrar-nos i carregar amb la culpa de les nostres incapacitats a tots aquells que no fan prou perquè els nostres projectes (els nostres, clar!) es desenvolupen.
Zero transcendència, deie. Ja que la meva vida en té tan poca cap al meu entorn, pensava viure esperant la mínima conseqüència possible pels meus actes, fer per mi i pels meus, i ahí bé de nou: qui són els meus? Per on tallem? Avui he llegit en un llibre del qual encara no puc parlar, del qual quasi no puc dir ni que es diu Otoño lejos del nido -perquè encara no està publicat i no siga cosa que a l’amic Àngel Gil Cheza se li acudisca canviar-li el títol-, que només hi ha dues classes de persones: les que van ser punks i les que no ( ell ho era abans amb guitarreta desafinada i ho és ara, amb família preciosa i ploma esmolada). I m’ha agradat eixa forma de dir-ho. No cal portar cresta ni reblons per a ser-ho, el que cal és sentir aqueix pes als muscles, haver obert els ulls tant, almenys una vegada, que ja sempre veuràs a través de les agulles punxegudes dels imperdibles i de les cadenes, encara que puguen ser de cortina. És així.
Segurament, no aconseguirem donar-li l’empenta prou gran a aquesta gran bola de foc i merda per a veure-li l’altra cara, el que ara és el seu cul. Però tampoc mai podrem deixar d’empentar. Vinc, venim d’allí, d’aquells anhels, necessitem sentir que fem prou i, a més a més, ara, després de tot, ja no ens podem fer budistes, el ioga no omple el buit creat per la flama, no es pot meditar amb les dents serrades. Tampoc es pot haver sentit el batec dels tambors a dins, entre el fetge i el cor, i ara pretendre que l’eternament incomprensible que t’ha fet fer sempre aquest pas més, vire cap a la contemplació i la il·lusió derrotada de la “zero transcendència”. Hauria estat bé apujar-me al zen i vendre el Ferrari, però no, encara m’han de seduir la comoditat i el luxe per a poder-los rebutjar. No encara.
