Despertar consciències i evitar que un dels nombrosos assassinats comesos per la policia durant la Transició caigui en l’oblit. Aquest és el doble objectiu que es marca l’equip de Jaume Domènech, cineasta embarcat en la filmació d’un documental sobre la vida i mort de Gustau Muñoz, un noi de setze anys que va perdre la vida en una manifestació a Barcelona al capvespre de la Diada del 1978 a causa d’un tret disparat per la Policia Nacional espanyola al carrer Ferran. Un intent de posar llums i taquígrafs sobre una mort impune i una investigació posterior farcida d’irregularitats, proves que es perden i portes que es tanquen. I alhora, un document que apunta cap al període de la Transició i en qüestiona que fos modèlic. “El documental és un torpede a la línia de flotació del règim”, assegura Domènech.
Gustau, la Transició al descobert mostra la persistent recerca de justícia per part de la família del jove assassinat. Una tasca que té com a cap visible el seu germà Marc, que era aquell dia amb Gustau a la fatídica manifestació. Els dos estaven enquadrats a la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes (UJML), adscrites al Partit Comunista d’Espanya Internacional, el PCE (I), sorgit d’una de les nombroses escissions en el si del comunisme català. “Els pactes de la Moncloa van ser l’oficialització de la rendició de l’esquerra, que en teoria era la que havia de liderar el trencament amb la dictadura”, lamenta Marc.
A la recerca de fons
I és a partir de l’assassinat de Gustau que el documental qüestiona tota la Transició “i tots els poders que van passar de la dictadura a la democràcia en catifa vermella, sense respondre pels seus crims”, apunta Marc. Un documental que parteix de la base de l’assassinat de Gustau com una “estratègia d’estat per eliminar la dissidència al carrer”, afegeix el germà de la víctima.
El projecte de Jaume Domènech, que capitaneja l’equip de Balandra Films, aborda aquestes qüestions i dóna una visió dels anys de la Transició diferent del discurs triomfal de les últimes dècades. “La Transició no va ser modèlica”, resumeix Domènech. El documental s’està produint de manera independent, de moment sense la participació de cap televisió i, per tant, l’equip de Balandra Films està assumint bona part del pressupost. Per fer possible l’estrena d’aquesta peça, l’equip ha posat en marxa una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami. El documental, en el qual apareixen els testimonis d’en Marc, de la seva mare, de companys de militància presents en aquella manifestació i de membres d’entitats memorialistes, a més d’expolítics com Joan Tardà o David Fernández, vol creuar l’Atlàntic i filmar a l’Argentina, on hi ha oberta una causa que investiga els crims del franquisme.
El cas s’investiga a l’Argentina
El cas de Gustau va aconseguir entrar en la querella argentina contra la repressió franquista el 2018, després de diversos intents fallits. Finalment, el suport del Casal Argentí a Barcelona (CAB) i l’instructiu obert per l’Ajuntament de Barcelona perquè les víctimes de la repressió durant el tardofranquisme poguessin denunciar, van possibilitar que el cas d’aquest jove caigués en mans de la jutgessa Servini, al front de les indagacions de la querella argentina. En un principi, el marc temporal va jugar en contra dels interessos de la família de Gustau. Els advocats adduïen que l’assassinat superava el llindar temporal de les eleccions generals del 1977 i que, per tant, no entrava en el període investigat per la querella contra el franquisme. De fet, en dues ocasions els jutges argentins van rebutjar que el cas del jove barceloní entrés al procés que instrueix Servini. Finalment, i després de demostrar que no hi va haver cap depuració policial o judicial a l’estat després de la mort del dictador i que, per tant, la policia que va assassinar en Gustau era la mateixa que hi havia quan Franco era encara viu, la justícia argentina va admetre la inclusió del cas a la macro causa contra el règim franquista.
“El cas de Gustau Muñoz obre les portes a molts altres de similars que van tenir lloc durant la Transició, és una victòria”, explica María José Bernete, activista de la Xarxa Catalana i Balear en Suport de la Querella Argentina, que també ha aportat el seu testimoni al documental de Domènech
“El cas de Gustau Muñoz obre les portes a molts altres de similars que van tenir lloc durant la Transició, és una victòria”, explica María José Bernete, activista de la Xarxa Catalana i Balear en Suport de la Querella Argentina, que també ha aportat el seu testimoni al documental de Domènech. El de Gustau, però, no va ser l’únic cas que la Cámara Federal de Casación argentina va admetre a tràmit aquell dia. Si el seu trencava el marc temporal de la querella, l’altre cas admès n’esquinçava el físic. Es tracta de l’assassinat del policia José Salmerón el 1936 per part de les forces revoltades a Tetuan, antic protectorat espanyol al Marroc, per haver-se mantingut fidel a la República després del cop d’estat que va degenerar en la guerra civil.
Sigui com sigui, la voluntat de l’equip de producció és viatjar a l’Argentina per entrevistar els principals protagonistes d’aquest procés, o si més no contactar amb un equip d’allà perquè, amb les indicacions pertinents que respectin l’estil i el to de la filmació que s’ha portat a terme a Catalunya, completin aquesta part del rodatge. Tot dependrà de la situació sanitària i dels recursos aconseguits, però.
Una declaració que “ho accelera tot”
Domènech explica que en el documental hi ha un moment de l’entrevista a Tardà que diu que, a vegades, “la història s’accelera”. La mort de Gustau Muñoz, i la de tants altres aquells anys, torna a estar a primera línia de l’actualitat per la declaració davant la jutgessa Servini de l’exministre Rodolfo Martín Villa, responsable de Governació quan va ser assassinat el jove de setze anys i imputat per crims de lesa humanitat per diverses morts comeses per policia i grups ultres. Martín Villa, que havia estat també governador civil de Barcelona, va comparèixer a principis de setembre al consolat argentí a Madrid per voluntat pròpia a declarar per videoconferència davant la justícia argentina. L’exministre, que havia ocupat càrrecs de pes durant la dictadura, va defensar la Transició, de la qual va dir que va ser “justament el contrari d’un genocidi”. Martín Villa, però, va reconèixer que “hi va haver errors greus”, però que les seves instruccions “van buscar evitar morts per actuacions policials”.
Les entitats memorialistes, tanmateix, en discrepen. “Ells volen presentar aquests casos com fets aïllats, una individualització que treu la víctima del context de repressió de l’estat”, contradiu Bernete, que alerta que tot plegat provoca que la gent “no posi la Transició en el lloc que li pertoca i que no sigui crítica amb ella”. Per la seva banda, Marc apunta directament a l’exministre com a “responsable” que no es depuressin aquestes “males praxis policials”, que van continuar fins ben entrada la dècada dels 80 deixant víctimes als carrers.
Com va començar tot
La idea de filmar un documental sobre la història de Gustau Muñoz va sorgir durant el confinament, tot i que tant la família com el cineasta feia temps que tenien aquesta voluntat. Els familiars de Gustau van plantejar-ho “per reforçar la querella”, explica Marc, però no va ser fins que van conèixer Domènech que la idea va agafar cos. El pont de connexió va ser el fotògraf Jesús Pelegrín, que va ser testimoni de la mort de Gustau en aquella porteria del carrer Ferran. Va ser Pelegrín qui va explicar a Domènech com va veure un parell d’homes que, armats amb un boli Bic i un sifó i dient que eren metges, van estar furgant el cos de Gustau per buscar la bala. Una bala que acabaria desapareixent com a evidència, així com la camisa del jove.
Ni les declaracions dels testimonis dels fets de la manifestació, en la qual hi va haver més ferits de bala, ni les contradiccions dels policies sospitosos d’haver comès l’assassinat, van permetre que prosperessin les investigacions
Aquesta és només una anècdota d’una història de proves que es perden i recorreguts judicials que arriben a un atzucac d’impunitat i oblit. Ni les declaracions dels testimonis dels fets de la manifestació, en la qual hi va haver més ferits de bala, ni les contradiccions dels policies sospitosos d’haver comès l’assassinat, van permetre que prosperessin les investigacions. El cas quedaria arxivat els anys 80 i no seria fins tres dècades més tard, i a 11.000 quilòmetres de distància de Barcelona, que es tornaria a obrir una finestra d’oportunitat per a la justícia. Des d’aleshores, tanmateix, cada any se celebra una concentració al carrer Ferran, en el mateix lloc i dia que Gustau va caure mort per les bales de la policia.
A banda de l’acció judicial, el documental vol obrir el debat sobre la Transició. “Volem que sigui una eina de debat: si tu no qüestiones, enraones i fas anar la ment, ells estan encantats”, avisa Marc. Per la seva banda, Bernete destaca que “és important que la gent tingui aquesta consciència que no va haver-hi un procés de trencament amb la dictadura”, un aspecte que lluny de situar-se dècades enrere “té vigència encara”, sosté. Amb allò que Marc defineix com “el combat de la memòria”, es pretén, sosté Bernete, “regenerar l’estat i defensar els drets humans”. De fet, el germà de Gustau voldria que el documental “quedés com a part de la memòria històrica del país”. “Que almenys hi hagi una eina a disposar per tenir una visió no inventada d’aquells anys”, rebla Marc.
La intenció de l’equip és estrenar el documental el dia de la Constitució, “per fer palès que aquesta va ser constituïda escatimant al poble la possibilitat de participar en el procés constituent”. De moment la peça és fora del circuit de les subvencions i les televisions, però no té aturador malgrat aquestes dificultats i que hi hagi protagonistes que, tot i mostrar-se decidits a ser entrevistats en un primer moment, ara li giren l’esquena perquè veuen que “va de debò”. “Són aquells que es mouen entre dues aigües, els que depenen d’amb qui s’arrengleren”, apunta Domènech.
