Va començar a estudiar cinema en els cursos que oferia l’organització no governamental italiana COE a Yaoundé, la capital del Camerun, d’on és originària. Era a principis del 2000, i set anys després, quan en tenia 27, va marxar a Brussel·les per aprendre muntatge i direcció escènica a l’Institut Supérieur des Arts (INSAS), cosa que la va portar a realitzar el film Tu seras mon allié i fundar Tandor, l’empresa amb què ha produït els documentals Les dues cares d’una dona bamileké (2014) i Chez Jolie Coiffure (2018). En aquestes cintes desconstrueix la mirada colonial, que, segons denuncia, provoca la discriminació social de les persones migrants a Europa. En aquesta línia incidirà el seu nou treball, dedicat a una adolescent que perd la mare, cau en la prostitució i acaba casant-se amb un home belga que li triplica l’edat. La sensibilitat i la riquesa amb què tracta el fenomen migratori l’han convertit en una de les cineastes més rellevants de l’actual panorama de no-ficció creativa.
L’any 2014, després de diversos projectes cinematogràfics, estrenes a Brussel·les el documental Les dues cares d’una dona bamileké. Què volies explicar?
Parlo del sentiment de nostàlgia que suposa no tenir la mare al costat, raó per la qual mostro el retrobament amb ella i el contrast d’haver volgut marxar quan estava al Camerun i tornar-hi una vegada m’estableixo a Europa. Però també vull desconstruir la mirada que té Occident entorn d’unes dones que, amb la seva tasca, mantenen viva la comunitat africana.
A diferència d’Europa, el concepte de família a l’Àfrica no es limita al parentesc de sang, sinó que té una altra dimensió. En quin aspecte?
Més enllà dels pares, cosins o tiets, les famílies estan més ramificades i es construeixen a partir de la mobilitat i l’entorn social on cadascú creix, es relaciona i desenvolupa la seva vida.
Per què introdueixes el fenomen de la colonització sexual?
“El 2002, a Bèlgica, hi feien una representació teatral de pigmeus, talment com si fossin un trofeu de guerra”
Miro de mostrar el domini que encara es produeix en dues direccions: les noies africanes que arriben a Europa són cosificades en el circuit de la prostitució i les que viuen a l’Àfrica són vistes pels turistes com a part d’un mercat sexual. En el segon film, Chez Jolie Coiffure (peça de cambra), parlo de les dones que es reuneixen en un saló de bellesa situat a la galeria comercial de Matonge i que, a ulls de qui passa pel carrer, són un objecte exòtic. De fet, no fa gaires anys, el 2002, en el municipi belga de Yvoir hi havia una representació teatral de pigmeus, talment com si fossin un trofeu de guerra.
Paradoxalment, associem Bèlgica a una societat on comunitats de procedència molt diversa comparteixen els mateixos espais en harmonia. Això és fals?
Aquesta imatge no es correspon amb la realitat, ja que la majoria estan segregades, s’ubiquen en barris perifèrics i no interaccionen amb la societat d’acollida. I aquesta falta de convivència provoca una percepció ambigua de protecció interior però alhora de confinament i rebuig. N’és una prova que, a les sales del centre de Brussel·les, el meu segon documental no s’ha volgut projectar. I és que la immigració continua sent percebuda com un inconvenient: no sols a Europa, sinó també en el trànsit entre l’Àfrica subsahariana i el Magreb, quan l’individu sempre s’ha mogut per buscar una vida millor.
Veiem la immigració com un factor que distorsiona la convivència?
Té a veure amb el passat colonial. Per això cal desconstruir aquesta mirada, explicar que l’ésser humà sempre s’ha bellugat i que la comunitat ha de fomentar-se en el diàleg i no en l’exclusió. Europa encara s’ha de qüestionar la seva política colonial.
La visió monolítica que tenim de l’Àfrica no hi ajuda. Què en penses?
És important sortir d’aquest esquema i explicar l’existència de col·lectius que busquen reinventar el continent. Com a realitzadora, intento fer-ho a través de les dones, que amb les seves històries ensenyen el potencial transformador i poden canviar les mentalitats que arrossega Occident.
En el darrer treball tractes la invisibilitat que han d’afrontar les sanitàries d’origen africà a Bèlgica. La COVID-19 ha posat en relleu el racisme blanc?
Hem volgut mostrar que el cos mèdic format per metgesses i infermeres de procedència africana passa totalment desapercebut; de la mateixa manera que s’ignora la quantitat de joves camerunesos que van estar a primera fila lluitant contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Com altres episodis del passat, la pandèmia revela la persistència del colonialisme i les desigualtats a Europa, fet que ens obliga a abordar aquests fenòmens si veritablement volem una societat més justa i pròspera.
