En un temps entre la sotana i la pana, que deia Jordi Costa en el seu assaig Cómo acabar con la contracultura. Una historia subterránea de España, un jove amb grenyes i de família humil cantava “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Una orgia on convocava a tothom, des de Moby Dick fins a Peter Pan. Una casa sense amos, la casa col·lectiva per perpetrar el canvi. Una festa per destronar el franquisme des dels marges més irreverents. Qui cantava era Jaume Sisa, deixeble de Pau Riba i un dels components del Grup de Folk. Aquell grup heterogeni de només setze mesos de vida va marcar les generacions que el sobrevingueren. Corria l’any 1968, Franco seguia asfixiant drets i llibertats, però el seu alè cada cop era més feble, mentre París cridava: “Siguem realistes. Demanem l’impossible”. “Els temps estan canviant”, cantava Dylan. I així era.
I el món es va revolucionar. El maig francès va mostrar la nova identitat de l’esquerra, mentre als Estats Units el moviment hippy anava prenent força. Als Països Catalans una nova joventut farta, cansada i alhora eufòrica i àvida d’experiències, va decidir unir-se per cantar i ballar a la vida. Naixia el Grup de Folk, un col·lectiu de grups i cantants que volien marcar distància respecte a la Nova Cançó i Els Setze Jutges, “molt més ordenats i cultes”, explica Jaume Arnella, membre del Grup de Folk. “Nosaltres érem més assemblearis i caòtics”. Els seus referents se centraven en l’ona folk que es vivia als Estats Units, i en noms com Peter, Paul & Mary i, sobretot, Bob Dylan; sense descuidar, però, referents del folk d’arreu del món: des de la Itàlia partisana fins als camps de cotó de Louisiana. També van tenir interès a recuperar cançons tradicionals catalanes, una de les quals, “Les pometes”, va esdevenir un veritable himne.
El Grup de Folk no era una formació fixa: la seva composició variava en funció de les actuacions. Alguns dels seus components més actius van ser Jaume Arnella, Xesco Boix, Falsterbo 3 (Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet), Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí. També en van ser membres, però no apareixen en cap gravació, Maria del Mar Bonet, que va ser introduïda per Pau Riba en contraprestació per les gestions infructuoses que ella va fer per tractar que ell fos un dels membres d’Els Setze Jutges, i Ovidi Montllor, introduït per Montserrat Roig, que no va ser acceptat en un primer intent però sí en un segon.
A més, el del Grup de Folk va ser un moviment contagiós, i arreu del país van sorgir petits grups de folk que van revolucionar l’escena musical.
Tot i que l’aventura va durar només nou mesos, la seva aportació va acabar sent decisiva per al desenvolupament de la música catalana dels anys següents. Ara, 50 anys després, les seves cançons continuen sent vigents i una exposició (al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona) repassa la seva trajectòria i projecta el seu llegat: des de Gerard Quintana fins a Valtònyc, passant per Manel.
Les noves cançons populars
El Grup de Folk naixia per contraposició a Els Setze Jutges. “Si uns feien recitals, els altres feien festivals”, explica Joaquim Vilarnau, periodista musical i comissari de l’exposició “Si mireu el vent d’on ve”. “Volien que la gent cantés, no només que escoltés. Volien que les cançons fossin de tots, que la gent les entonés, les ballés i les fes seves”. I així va ser: del Grup de Folk, el públic en coneix les cançons però no els intèrprets, perquè, com diu Vilarnau, “un fet popular és aquell on l’autoria es dissol. Ningú sap qui va escriure ‘El gegant del pi’ o ‘El cant dels ocells’, igual que gairebé ningú sap de qui és ‘Puff era un drac màgic’ o ‘El gripau blau’”.
El grup va tenir una vida efímera però una gran incidència en la memòria musical catalana. Les seves lletres es van estendre en cercles excursionistes, on al voltant del foc de camp i gràcies a una guitarra les tornades acompanyaven nits de tenda d’acampada i xiruques enfangades. Jaume Arnella explica que un dia dins del tren un grup de nois que tornaven d’excursió cantaven la seva cançó “Rondes del vi”. Ell, que també portava la guitarra, s’hi va sumar. Ningú no el va reconèixer, ningú no va saber que ell era l’autor de la melodia. Tan pròpia se la sentien els excursionistes que un d’ells va corregir Arnella indicant-li que tocava malament un acord. Va ser llavors quan el compositor va saber que la cançó ja no el pertanyia.
Censura i llibertats
Ha passat mig segle des del mític festival del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, que va ser el primer festival a l’aire lliure que es va celebrar a Catalunya. Una experiència cívica i musical efímera que per desgràcia no ha perdut vigència. “Últimament canto cançons que vaig escriure fa 50 anys”, relata Arnella. “Seguim lluitant contra el franquisme”. El popular col·lectiu marcat per la llibertat va aconseguir crear un repertori amb unes cançons que segueixen formant part de l’imaginari col·lectiu. El 28 de maig de 2018, el Grup de Folk es va tornar a reunir per celebrar-se de nou a la Ciutadella.
El 28 de maig de 2018 el Grup de Folk es va retrobar al Parc de la Ciutadella, amb l’absència d’Ovidi Montllor i Xesco Boix, que havien mort a finals del segle XX
Molts dels que van participar en aquell festival, pel qual van passar unes 9.000 persones segons les cròniques de l’època, van retrobar-s’hi novament. Més cabells blancs, més arrugues i més calbs, però la mateixa intencionalitat. “La música servia i serveix per acompanyar aquells que lluiten, perquè sàpiguen que no estan sols”, etziba Arnella. No obstant això, dos dels indiscutibles van faltar en aquella efemèride catàrtica: Xesco Boix i Ovidi Montllor, morts a finals del segle passat. La resta del Grup de Folk, amb Jaume Arnella al capdavant, hi eren cantant “Kumbaià” o “Els macarrons”. Tots els èxits, un rere l’altre. Versos que parlaven de pau, amor, llibertat i antibel·licisme; versos que sortejaven la censura. “És increïble que avui en dia hi hagi gent que s’hagi d’exiliar o tingui penes de presó per cantar. La censura d’ara és molt pitjor que la que vivíem nosaltres perquè ara és autocensura, ara es té més por!”, opina Arnella.
Han passat anys del maig francès, del cançoner del Grup de Folk i de la mort del dictador; però, com diu Arnella, “seguim lluitant i és important saber que no partim de zero, entendre que hi ha una història viva de tot el que ha anat passant, que tenim memòria”.
Del Grup de Folk al nou pop català
Antònia Font es va dissoldre l’any 2013 deixant orfes de pares galàctics grups com Mishima, Manel, Els Amics de les Arts o La Iaia, que van seguir les petjades dels mallorquins. Els pioners del nou pop català van marcar amb el disc Alegria un abans i un després en l’escena musical catalana. Disset anys d’història i una desena d’àlbums amb sons marcians i lletres d’allò més complexes –on barrejaven llapis d’Ikea, pistatxos i patinadors– van fer dels illencs el nou fenomen musical contemporani en català.
Joan Miquel Oliver, ànima i compositor dels Antònia Font, i el seu grup van servir de passarel·la perquè molts artistes matessin els pares del rock català dels anys 90 i reivindiquessin els avis del folk i la cançó dels 60 i 70 amb Pau Riba o Sisa com a referents indiscutibles del nou corrent. De fet, Sisa i Joan Miquel Oliver, acompanyats de Quimi Portet, van crear el Col·lectiu Eternity, un grup que ells mateixos definien com de “cançó galàctica, intercomarcal i d’ultramar”. Entre els tres sumaren prop de 400 cançons; tot un univers que, en realitat, eren tres universos diferents units per un fil invisible que la crítica més agosarada va denominar tradició. Sisa, Riba i Oliver també van ser els tres terrors en un concert al Liceu de Barcelona l’any 2017, on sense embuts cantaven i recitaven poesia en un context del tot inusual.
La nova generació musical, amb Manel o Mishima al capdavant, més pop i menys rockera, s’estenia per Catalunya però també viatjava i feia concerts a Madrid, Andalusia o fins i tot Alemanya o Londres. Manel va tocar l’any passat a Madrid en plena onada de conflicte prèvia a l’1 d’octubre, i va aconseguir un gran èxit de públic i crítica cantant en català. Va demostrar que “la gent normal”, com diu Pulp, existeix.
Lluny quedaven les cançons del rock català que als 90 es cantaven per tot el territori, sobretot a comarques, i que no comptaren de bon principi amb el favor de la crítica. Lletres simples, més ballables i que aparentment s’enrolaren en sons més rockers, més americans. Impossible no recordar “Miami” dels Lax o “Rock’n roll” dels Sopa.
“En Tió de Sopa de Cabra o en Pep Sala de Sau han dit en més d’una ocasió que les seves influències venien clarament del Grup de Folk”, explica Joaquim Vilarnau
L’any 1989, Sopa de Cabra, Els Pets o Lax’n’Busto van treure el seu primer disc. “Tot i no beure de la Nova Cançó directament, en Tió de Sopa de Cabra o en Pep Sala de Sau han dit en més d’una ocasió que les seves influències venien clarament del Grup de Folk”, explica Vilarnau. “Tot i que ells van fer un exercici volgut de matar el pare, la seva relació amb la música folk ha estat molt present. Gerard Quintana, dels Sopa de Cabra, canta Dylan com abans ho havia fet Batiste”. Tanmateix, els hereus del folk més surrealista han estat curiosament els grups de pop. Lletres metafòriques i referents més urbans i literaris han estat l’element discursiu que ha enllaçat dues generacions. És significatiu que al Canet Rock de 2014 Manel cantés amb Sisa “El setè cel”, exemplificant un cop més que les tradicions s’agermanen malgrat els anys.
I per combatre l’oblit, “Si mireu el vent d’on ve. 50 anys del Grup de Folk”, una mostra sonora al Centre d’Art Santa Mònica connecta passat i present. Perquè els temps encara estan canviant.
