“No es pot abordar l’escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que únicament tranquil·litzin i converteixin els pobres en éssers domesticats i inofensius”
Papa Francesc, Fratelli Tutti
Col·lapse. Serveis socials. Ingrés mínim vital. Al mig del meu estrès quotidià pillo aquestes tres paraules al vol i les tanco juntetes al cap. Quan decideixo investigar com es relacionen entre elles googlejo, i “els serveis socials col·lapsen” no resulta ser una cerca molt afinada: el titular es repeteix des de fa anys. Primer li diem crisi per cridar l’atenció, després emergència i encara després col·lapse. I al final tot queda en un susto o muerte de fireta. La mascareta, el gel, la distància, l’estat d’alarma. Hem fet de tot per evitar que col·lapsessin les UCI mèdiques, però des del 2008 les UCI socials van de col·lapse en col·lapse i sembla que no ens preocupi tant. Deu ser que encara creiem que no les necessitarem i que tenir assistenta social és de pobres.
I com que podem col·lapsar més i millor, amb pocs dies de diferència, a Barcelona han fet pintades a centres de serveis socials (“amb nosaltres o contra nosaltres”), i a L’Hospitalet s’han manifestat les treballadores socials per denunciar el desbordament en què viuen. Gent cremada i professionals cremades. Els dics de contenció de la crisi social s’esquerden, però del que parlem als mitjans és de si hem de portar mascareta a la platja o no. Els sanitaris, les mestres, les caixeres o el personal de neteja. Durant la pandèmia ens hem adonat de com eren d’essencials molts professionals, però les educadores i treballadores socials continuen essent invisibles. Segur que no serà per què són col·lectius megafeminitzats, oi? “Som tan invisibles com els nostres usuaris”. I potser sí.
Tots els informes i les infografies sobre pobresa i desigualtat els cauen a sobre les espatlles en forma d’expedients, però tothom n’opina menys elles
Totes les dades, tots els informes i les infografies sobre pobresa i desigualtat els cauen a sobre les espatlles en forma d’expedients, però tothom n’opina menys elles. Senten parlar de l’escut social i flipen. Perquè haurien de ser elles. I no. A la manca crònica de recursos i a la cronicitat de la pobresa han hagut d’afegir-li l’allau sobrevinguda de demandes per la pandèmia. Ensorrades en tràmits infernals, només els faltava un ingrés mínim vital kafkià. Moltes professionals, igual que moltes persones usuàries i entitats, denuncien sense massa èxit que el model de serveis socials és obsolet, assistencialista, burocràtic i estigmatitzador. Com uns “juegos del hambre” legals, on cada tràmit és només una barrera per impedir l’accés a uns recursos massa escassos. Perquè igual que hi ha racisme institucional hi ha aporofòbia institucional. I la llista de denúncies de les treballadores dels serveis socials de L’Hospitalet és un bon exemple: direcció incapaç i fantasma (no se sap qui porta que), manca de recursos per atendre l’emergència habitacional (trenta places d’alberg per una ciutat de 277.000 persones amb desnonaments diaris), ajuts d’urgència social que triguen mesos a arribar, cobertura insuficient de les necessitats d’alimentació (“ens han limitat els lots de menjar de Creu Roja, dues famílies per treballadora, si m’arriba una tercera amb gana, he de dir-li que es busqui la vida”), o manca de recursos per a la infància en risc (“la teràpia familiar ha desaparegut i amb la pandèmia ha augmentat la violència intrafamiliar”).
“Ningú ens escolta”, diuen. “Sensació de soledat. Sobrevivim. Desànim. Ja no proposem mai res”. Fartes de ser únicament tramitadores d’ajudes i de sentir-se còmplices de revictimització, sovint no aguanten ni amb els millors sous i els millors horaris. Figura que es formen per acompanyar i empoderar persones i comunitats, però s’han convertit en els para-xocs del sistema del malestar. En professionals que miren pantalles per evitar mirar als ulls. Perquè han de prioritzar l’imprioritzable. Perquè cada història que els arriba és pitjor que l’anterior i emmalalteixen d’impotència. “Tenim una escola bressol plena de bebès hipersensibles que reaccionen malament als estímuls, perquè viuen inquiets i en tensió. Són fills de dones que viuen rellogades i a casa no els deixen plorar ni moure’s perquè no facin soroll, i no les facin fora de l’habitació”. Són bebès per als quals el món és un lloc hostil, que es convertiran en nens i nenes que menjaran bé només al cole, i que quan arribin a l’ESO ja no estarà garantit que mengin perquè ja no tindran menjador escolar. Quan la teva feina és acompanyar aquestes vides marcades des de l’escola bressol, el més normal és claudicar.
Figura que es formen per acompanyar i empoderar persones i comunitats, però s’han convertit en els para-xocs del sistema del malestar. En professionals que miren pantalles per evitar mirar als ulls
M’expliquen que fa anys que esperen un canvi de model, però que sempre arriba una crisi, o unes retallades, o un govern de coalició, que posa fi a les bones intencions. El nou Pla estratègic de Serveis socials, el que ha de convertir-los definitivament en el tercer pilar de l’estat del benestar, estava empaquetat el 2019, però la pandèmia va endarrerir un any la seva aprovació. Chakir el Homrani va assegurar el desembre passat que tindrem uns serveis socials més propers, més preventius i més comunitaris. Que s’incorporaran 16.700 nous professionals. Que es passarà d’atendre l’11% de la població al 30%. I que tots tindrem la nostra treballadora social de referència, com ara tenim ara el nostre metge de capçalera. Ciència-ficció per a milers de persones i de professionals cansades de lleis i drets de paper que mai es fan realitat per manca de recursos.
Per donar-li la volta a aquest país trencat que tenim, on la gent que pot pagar les factures i fer vacances cada vegada està més lluny de tots aquells que estan a la corda fluixa, i més lluny encara dels exclosos del tot, necessitem un nou model de serveis socials, però no només. No servirà de res si no va acompanyat de noves polítiques d’habitatge, d’ocupació o de prevenció del fracàs escolar. I de rendes. Ara que alguns polítics es mostren molt preocupats per “l’impacte pressupostari” d’una possible renda bàsica universal, caldria recordar-los que totes les proves pilot han demostrat que, en els casos de privació severa, uns ingressos mínims alleugereixen l’angoixa vital i ajuden a normalitzar l’existència. Les rendes i no haver de dependre d’ajuts puntuals o incerts. I només la universalitat desmuntaria les lògiques aporofòbiques del sistema. Les que fan que un certificat d’hisenda o del banc dient que no tens res no sigui suficient per poder accedir a drets fonamentals. O que calgui tot un aparell burocràtic per certificar que la gent al límit no són estafadors amb tendència innata al frau.
Pa, sostre, papers, treball i #lliuresdedeutes. Amb una renda bàsica i sense deutes-condemna molta gent hauria pogut parar el cop o podria tornar a començar
Pa, sostre, papers, treball i #lliuresdedeutes. Amb una renda bàsica i sense deutes-condemna molta gent hauria pogut parar el cop o podria tornar a començar. L’acord que acaba d’aconseguir l’Aliança contra la Pobresa Energètica perquè Endesa i les administracions assumeixen el deute de 35.000 famílies no és només oxigen per a aquestes famílies. És una victòria social de les que ajuda a no claudicar i de les que marquen el camí: solucions legals, polítiques i econòmiques reals i concretes. I per aconseguir-ho, i per enfrontar l’aporofòbia social i institucional, cal teixir noves complicitats i noves aliances entre la gent més fotuda, les professionals i els col·lectius i entitats de suport. Ni domesticats, ni inofensius. Plantar-nos juntes davant tants formularis i tanta burocràcia, i agafar el megàfon.
