Quan la Rosalía va irrompre a l’escena musical mainstream, el 2018, van sorgir algunes veus acusant-la d’apropiar-se de la música d’origen gitano. Ella no ho és ni ha patit una vida de discriminacions i religiositat com les que han contribuït a configurar la música i la dansa tradicionals d’aquest poble i, per tant, fer servir aquests senyals d’identitat gitana era una apropiació cultural. El debat sobre l’apropiació musical és tan vell com quan els blancs anglosaxons van començar a fer música negra i adoptar expressions estètiques d’aquesta cultura. La història de la música del segle XX està plena d’exemples en tots els gèneres: jazz, blues, rock, reggae, rap, hip-hop… Rolling Stones, The Clash, Beastie Boys, Bowie o Madonna han estat objecte d’aquest debat. Més a prop podríem mencionar Gato Pérez –paio d’origen argentí– o tants altres cultivadors de la rumba i les seves derivades.
En les qüestions ambientals també estem acostumats al fet que hi hagi una ràpida adopció o apropiació de termes i conceptes sorgits del moviment ecologista o del món acadèmic per part de determinades administracions o grans empreses –generalment impulsant estratègies de màrqueting més que no pas de canvi de model empresarial– que ràpidament són desvirtuats i perden el seu sentit original.
L’última d’aquestes apropiacions és l’aparició de diverses iniciatives d’incentiu –econòmic o no– per a la recollida selectiva d’envasos. Ecoembes promou un sistema d’incentius per a la recollida d’ampolles i llaunes anomenat Reciclos, sistema de devolució i recompensa (SDR), mentre que la Generalitat Valenciana promou una reducció de la taxa de residus si s’aporten envasos a través d’un sistema anomenat “sistema de devolució per incentiu econòmic SDR”.
La clau del seu èxit és la ‘D’ que falta en els sistemes promoguts per la Generalitat i Ecoembes: el dipòsit. Tothom que compri productes envasats ha de deixar un import que no recupera si no els retorna
Per no perdre’ns començarem dient que, en aquest camp, l’original és l’anomenat “sistema de dipòsit, devolució i retorn”, conegut també per les seves sigles SDDR, implantat en una cinquantena d’estats arreu del món. El seu origen es perd en el temps, però el seu principi és simple i ha romàs inalterat: aplicar un sobrecàrrec –o dipòsit– en un producte envasat i reemborsar aquest import quan l’envàs es retorna. La clau del seu èxit és la D que falta en els sistemes promoguts per la Generalitat i Ecoembes: el dipòsit. Tothom que compri productes envasats ha de deixar un import que no recupera si no els retorna.
Amb un sistema de dipòsit, la immensa majoria dels envasos es recuperen i es poden reutilitzar o reciclar, reduint el cost econòmic i l’impacte ambiental de fabricar nous envasos. El sistema funciona perquè és simple: que un envàs buit valgui diners ho pot entendre des d’una àvia fins al seu net. Aquest mecanisme, simple i efectiu, ha estat utilitzat no només per recuperar envasos, sinó també per garantir que un objecte llogat és retornat i ho fa en bones condicions: des d’un apartament fins a uns esquís o una paella que demanem per emportar-nos.
Un SDDR ben dissenyat garanteix un retorn superior al 90% dels envasos. A més, compleix un dels principis bàsics de la política ambiental, que és el de la responsabilitat ampliada del productor
Un SDDR ben dissenyat –un dipòsit de deu o vint cèntims per envàs– garanteix un retorn superior al 90% dels envasos. A més, compleix un dels principis bàsics de la política ambiental, que és el de la responsabilitat ampliada del productor. Aquest principi diu que els productors s’han de fer càrrec dels costos de la gestió dels residus dels productes que posen en el mercat. D’aquesta manera, no és l’administració pública qui assumeix aquests costos sinó que la indústria els internalitza i els repercuteix en el preu del producte que ven. El cost de la gestió dels residus l’assumeix qui opta per consumir el producte envasat. Per contra, actualment, els baixos nivells de recollida selectiva –que en el cas dels envasos lleugers està al voltant del 40%– fan que la major part del cost de la gestió de residus d’envasos l’acabi assumint la ciutadania a través de l’administració, perquè els envasos que no es recullen selectivament no reben finançament dels envasadors.
I què té a veure tot això amb la Rosalía? Doncs que l’última estratègia de greenwashing d’Ecoembes consisteix a fer veure que implanta un sistema de dipòsit, però sense implantar-lo.
Les iniciatives d’Ecoembes o de la Generalitat Valenciana –probablement inspirada per Ecoembes– són una apropiació d’una reivindicació antiga del moviment ecologista –establir un sistema de dipòsit pels envasos de begudes– que busca desvirtuar-la i fer-la servir per endarrerir la implantació d’un autèntic sistema de dipòsit com el que ja han anunciat que implantaran Portugal, Escòcia, Eslovàquia o altres països arreu del món. Actualment aquest sistema també està en debat a la nova llei catalana de residus i ja està aprovat en la llei balear que l’activarà pròximament. El fet que les ampolles de plàstic i els seus taps siguin un dels principals elements entre els plàstics que contaminen els mars ha posat més pressió per aprovar aquests sistemes que arriben fàcilment al 90% de retorn dels envasos buits.
No volíeu un SDDR? Doncs us portem un SDR (sistema de devolució i recompensa)!
Com funciona el projecte Reciclos? Es tracta de promoure la participació de la població en la recollida selectiva de residus d’envasos a través d’un incentiu o recompensa. Es podria haver anomenat programa d’incentius per al reciclatge o alguna cosa semblant, però Ecoembes ha optat per anomenar-lo sistema de devolució i recompensa (SDR) jugant a la cerimònia de la confusió amb l’SDDR tradicional.
El sistema consisteix a crear una recollida de residus virtual en paral·lel a la recollida real, i promoure-la mitjançant incentius no econòmics. Per a participar-hi hem de viure en un municipi on el sistema estigui implantat i donar-nos d’alta en una webapp. A partir d’aquí, cada cop que vulguem incloure un envàs en aquesta recollida virtual n’hem d’escanejar el codi de barres i anirem generant una bossa d’escombraries virtual. Aquesta bossa virtual la podem buidar quan portem la bossa real que conté els envasos que hem separat –atenció, únicament ampolles de plàstic i llaunes, no qualsevol envàs– i escanegem el codi QR que figura a cada contenidor groc del municipi. Per cada envàs que entra en el sistema, obtenim punts –anomenats “reciclos”– que podem bescanviar per incentius com donacions a iniciatives socials o mediambientals (com la Creu Roja o el Banc dels Aliments), així com productes i serveis relacionats amb la sostenibilitat. Simple, oi?
D’aquesta manera, es promou la imatge d’Ecombes com a una entitat amiga de les iniciatives socials i els participants –sigui com a donants o receptors d’aquests incentius– estan contents.
El projecte Reciclos va començar a Catalunya amb una prova pilot el 2019, però no s’han fet públics més resultats que el del nombre de llars que van apuntar-se al programa
El projecte Reciclos va començar a Catalunya amb una prova pilot al Pla de l’Estany a principis de 2019. D’aquesta prova pilot no s’han fet públics més resultats que el del nombre de llars que van apuntar-se al programa. Van ser 1.042 llars que, a raó de 2,3 habitants per llar, donen unes 2.400 persones, d’un total de 32.000 habitants. Menys d’un 10% d’usuaris. A la pràctica, és lògic que no s’hagi notat cap increment significatiu de la recollida selectiva derivat de la implantació del sistema. Tampoc no s’ha pogut mesurar cap increment en la recollida selectiva en les posteriors implantacions d’aquest sistema com a Sant Boi, Castelldefels o Badalona. El sistema és tan complicat que, segurament, només hi participen persones que ja participaven en la recollida selectiva i no atrau persones que no ho feien.
Aquesta manca de resultats tangibles no ha estat obstacle perquè el sistema segueixi implantant-se en diversos municipis de cada cop més comunitats autònomes. Per què? Doncs perquè l’objectiu no és obtenir resultats, sinó aplicar una nova capa de pintura verda –i en van unes quantes– a Ecoembes. Aquesta capa de pintura, a més, ve acompanyada d’una tecnificació de la recollida de residus –que sempre és percebuda com a un progrés– i d’un reguitzell de conceptes fetitxes com “iniciativa pionera”, “codis QR”, “traçabilitat”, “blockchain“, “marketplace” i similars. Però, sense resultats reals, la tecnificació d’un sistema de gestió de residus no aporta res i costa molt.
A les Illes s’ha anunciat la incorporació de Ciutadella al projecte Reciclos i al País Valencià, el projecte Reciclos ha entrat per la porta gran implantant-se a la ciutat de València on, de les 100 màquines de retorn que s’hi volen instal·lar, l’ajuntament diu que 40 es finançaran amb diners públics. Aquest finançament públic d’un projecte privat és un punt d’inflexió important i inacceptable des del punt de vista de la gestió ambiental, perquè subverteix el principi de la responsabilitat ampliada del productor. De ser l’empresa –que obté beneficis– qui finança el sistema passa a fer-ho l’administració.
No volíeu un SDDR? Doncs us portem un altre SDR (sistema de devolució per incentiu econòmic)!
Pel que fa al País Valencià, més qüestionable encara és la introducció en la Proposició de llei per a la prevenció de residus, transició ecològica i foment de l’economia circular a la Comunitat Valenciana de la posada en marxa d’un “sistema de devolució per incentiu econòmic SDR” –per què no es diu SDIE?– per a incentivar el retorn d’envasos de begudes, a través de màquines a canvi del descompte de 2 cèntims per envàs sobre la taxa de residus dels participants.
Álvaro volia implantar un sistema de dipòsit de veritat, però per pressions d’Ecoembes i discrepàncies amb la consellera d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural va acabar destituït
Aquesta proposta és el que queda del projecte d’implantació d’un SDDR que, a partir de 2015, va impulsar el director de medi ambient de la Generalitat Valenciana, Julià Álvaro. La diferència és que Álvaro volia implantar un sistema de dipòsit de veritat, però per pressions d’Ecoembes i discrepàncies amb Elena Cebrián –aleshores consellera d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural– va acabar destituït.
La proposta actual se centra únicament en les ampolles de plàstic i estableix que, a partir de l’1 de gener de 2022, hauran d’instal·lar-se 1.000 màquines de retorn al País Valencià per arribar a 3.000 abans del 31 de desembre de 2023. El finançament d’aquestes màquines serà íntegrament públic –i possiblement amb fons europeus de reactivació econòmica– i l’incentiu de 2 cèntims per envàs l’assumiran les entitats locals. És a dir, que l’administració legitimarà un sistema que no donarà els mateixos resultats que un sistema de dipòsit mentre els envasadors s’ho miraran des de la barrera sense gastar-se ni un cèntim. Però, mentrestant, s’haurà bloquejat la implantació d’un SDDR.
Una persona que consumeixi aigua envasada en plàstic d’un sol ús rebrà una compensació de dos cèntims per envàs mentre que una que begui aigua de l’aixeta pagarà íntegrament la seva taxa de residus
La inconsistència de la proposta queda il·lustrada en el fet que, una persona que consumeixi aigua envasada en plàstic d’un sol ús rebrà una compensació de 2 cèntims per envàs mentre que una que begui aigua de l’aixeta pagarà íntegrament la seva taxa de residus. De manera indirecta, s’estarà promovent amb diners públics el consum d’envasos d’un sol ús i, per tant, la producció de residus.
Amb un SDDR, la pràctica totalitat dels envasos es podrien recollir a cost zero per a l’administració –perquè les màquines i la logística l’haurien de finançar els envasadors– mentre que aquelles que no consumeixin productes envasats no haurien de pagar amb els seus impostos la recollida i l’abocament dels envasos no retornats. Si decideixes no retornar l’envàs, reps una penalització –perds el dipòsit– i per això, en un SDDR, qui no participa té una penalització per cada envàs no retornat, mentre que en els succedanis d’Ecoembes si no participes no et passa res.
En el món de la música, l’apropiació, els plagis, les inspiracions són la norma general. I això no necessàriament ha de ser negatiu; al cap i a la fi, els artistes sempre s’han inspirat en els seus antecessors i els han reivindicat, cosa que sovint els ha donat a conèixer al gran públic. En el cas de les apropiacions ambientals l’objectiu és el de sempre: que uns segueixin tenint beneficis a canvi que els costos els paguem entre tots. F*cking money, man!
