El 5 de febrer ha fet cent anys de l’inici de la Vaga de la Canadenca. Una vaga amb majúscules que ha quedat gravada a foc en la memòria col·lectiva de les classes populars catalanes i d’arreu. La seva transcendència té molt a veure amb la consecució, per primera vegada a Europa, de la jornada de 8 hores, reivindicació aprovada mesos abans al Congrés de Sants de 1918. Amb ella s’aconseguia la formulació de Robert Owen, en 1810, de “8 hores per a treballar, 8 hores per al lleure i 8 hores per a dormir”. Plantejament que havia estat assumit pel moviment obrer des del segle XIX i que, entre d’altres, fou la reivindicació bàsica dels màrtirs de Chicago (la revolta de Haymarket), origen del 1r de Maig.
Però també representa l’èxit i la transcendència de l’esmentat Congrés de Sants de la CNT catalana i de la seva aportació essencial: els sindicats únics. Aquests sindicats agruparen els vells sindicats d’ofici en sindicats de ram o sectors de la producció. Per exemple: els sindicats de siderúrgics, fonedors, mecànics, llauners, serrallers, calderers, ferrers, torners… es van fusionar en els sindicats únics de la metal·lúrgia.
Sense els sindicats únics, potser no s’hagués produït la vaga de la Canadenca. Que neix d’una espurna com l’acomiadament de 8 administratius que, passat un període de prova, no acceptaren un salari inferior als dels seus iguals a canvi d’un contracte fix (avui diríem doble escala salarial).
La Canadenca representa l’èxit i la transcendència del Congrés de Sants de la CNT catalana de l’any anterior i de la seva aportació essencial: els sindicats únics. Aquests sindicats agruparen els vells sindicats d’ofici en sindicats de ram o sectors de la producció
Un temps abans, aquesta acció bàsica de protesta podria haver-se quedat reduïda, amb sort, al sector administratiu de l’empresa. L’estructuració en sindicats únics i la confederalitat de la CNT van fer que l’espurna es converteixi en incendi reivindicatiu i alliberador. Del sector administratiu de Riegos y Fuerzas del Ebro, la vaga es va estendre a la resta de treballadors i treballadores de la filial, de la filial al conjunt d’operaris i operàries de la Barcelona Traction, Light amb Power. Des d’aquesta gran empresa a d’altres com Catalana de Gas, Societat General d’Aigües, Ferrocarrils de Sarrià… per a finalment convertir-se pràcticament en una vaga general.
Aquestes transformacions i confluències de sindicats d’ofici en sindicats únics, de societats i federacions obreres locals i comarcals en federacions locals i comarcals de la CNT no es van produir per un estrany automatisme o efecte rebot, van ser fruit de les resolucions del Congrés de Sants, de les “excursions” per tota Catalunya dels elements confederals més actius i de la pràctica i l’anàlisi de la lluita de classes del conjunt del proletariat català.
Tampoc es pot entendre aquesta vaga sense la solidaritat, sense la qual no es poden enfrontar 40 dies de vaga, milers d’acomiadaments, milers de detingudes. Les cooperatives, els ateneus, els centres obrers i populars, els barris i pobles van ser llocs de resistència, de refugi, de “ranxo” comú, d’exemple perdurable. Això sí que va ser un exemple de socialització de les lluites.
Tal va ser la bufetada que inclús els empresaris, en certa manera, van copiar la forma organitzativa de la CNT. Unint-se sota un mateix paraigües de defensa dels privilegis dels patrons i creant els sindicats lliures (pistolers de la patronal) que tantes desgràcies van portar a la nostra classe.ç
Des que el capitalisme neoliberal va començar a ser hegemònic, vam començar a retrocedir. Sota la falsa il·lusió del crèdit fàcil i jornades de treball llarguíssimes, el mite de la classe mitjana es va instal·lar a les llars treballadores
Aquest centenari ha de servir per recuperar memòria històrica de la bona, per recuperar orgull de classe; però també per reflexionar sobre l’avui i l’esdevenidor.
Avui en dia, tot i que, encara gaudim de molts dels drets i millores laborals que vam arrancar al llarg del segle XX, les condicions materials de les persones treballadores a poc a poc han anat empitjorant. Des que el capitalisme neoliberal va començar a ser hegemònic, vam començar a retrocedir. Sota la falsa il·lusió del crèdit fàcil i jornades de treball llarguíssimes, el mite de la classe mitjana es va instal·lar a les llars treballadores.
Aznar i els fatídics anys de la majoria absoluta del PP van ser l’estocada final a una classe treballadora cada cop més desorganitza i adormida. Anys de propaganda individualista van fer-nos perdre la majoria dels llaços comunitaris de classe, acomplexant-nos als joves de barris i pobles obrers. On, o et creies classe mitjana, o queies en la falsa caricatura del macarrisme, la droga i la delinqüència.
I així ens ha anat. Generacions que han crescut trobant les primeres feines a ETT, per a les quals canviar constantment de feina sembla normal. De fet, la inseguretat és la normalitat. No arribar a final de mes és la normalitat. Passar fred al menjador de casa per no encendre l’estufa és normalitat. Compartir pis als 30 i escaig, és l’asfixiant normalitat.
No podem tenir por a provar altres formes organitzatives. Potser algunes basant-nos més en la unitat intersectorial dins de grans centres de treball amb diferents empreses. D’altres potser treballant des de la proximitat del barri o poble
Sota aquesta realitat que viu bona part de la població, sobretot la nascuda a partir dels anys 80, és des d’on hem de construir una nova estratègia sindical, que respongui també a aquestes necessitats. No podem tenir por a provar altres formes organitzatives. Potser algunes basant-nos més en la unitat intersectorial dins de grans centres de treball amb diferents empreses. D’altres potser treballant des de la proximitat del barri o poble. Entendre que hi ha opressions afegides, com les ètniques o de gènere a les quals hem de trobar complicitats.
Ens falta pensar i dialogar molt. Dins i fora el sindicat. Per trobar una estratègia on totes ens trobem. On totes sumem. Abans de celebrar-se el Congrés de Sants, durant mesos, es van fer reunions, es van publicar articles i fer conferències i es van obrir canals de participació i proposta a través de Solidaridad Obrera.
Perquè quedar-se tancats als locals sindicals, opinant que la societat és estúpida per no organitzar-se, és romandre al museu. No reorganitzar-se per fer front al capitalisme de l’era digital, la temporalitat i les desigualtats, és acceptar que estem derrotats. No sortir dels espais de confort de l’esquerra, no estar braç a braç amb els moviments socials als barris i pobles obrers, és deixar pas a l’extrema dreta.
