Conversem amb Ahyvin Bruno (vocalista) i Ahylin Bruno (percussionista, a les congues), Natasha Arizu (teclista) i Rita Baulida (percussionista, als timbals). Són quatre de les sis components de Las Karamba, una de les bandes de música cubana que més projecció ha tingut en l’actual panorama musical català, en general, i de la ciutat de Barcelona, en concret. Ens trobem amb elles quan fa dos mesos que van treure el seu primer disc Camino Así (Guspira Records, 2021) i quan falten dues setmanes per la jornada de celebració del 15è aniversari de la Directa, a l’Ateneu de Nou Barris, on podrem gaudir de la seva mescla d’estils i ritmes: son, txa-txa-txa, salsa, timba, hip-hop… Compartim una estona a una terrassa del barri Gòtic de Barcelona on arriben carregades i sense dinar, perquè tenen assajos per preparar el concert del cap de setmana, però contentes, entregades i enèrgiques, com el que respira la seva música.
Ja fa un temps que us heu fet un lloc en l’escena musical barcelonina. Us hem vist tocar en sales, festivals, centres cívics, ateneus… i heu fet col·laboracions amb grups coneguts. Com expliqueu haver tingut tant recorregut com a banda abans de publicar cap àlbum?
Ahylin Bruno: La pregunta del milió! L’únic grup que ha rodat tot Barna sense ni un àlbum publicat!
Ahyvin Bruno: Sí, per nosaltres també és bastant sorprenent. Fins i tot ho parlem entre músics: no tenim disc i tenim molts bolos. Això no sol passar mai, és bastant peculiar. Penso que en el mapa de bandes que hi ha a Barcelona, nosaltres donem una cosa única. Primer per ser un grup format íntegrament per dones, segon perquè som del món: sis integrants de cinc països diferents. Hi ha moltes bandes que toquen música cubana i suposo que el nostre plus és aquest. No sé si creieu en la sort, però… penso que en tenim bastant! Què opineu vosaltres? [dirigint-se a la resta]
Ahylin B.: Sí, no ens ho expliquem. Com diu l’Ahyvin, per a totes ha estat un boom. Comentant-ho amb altres bandes dèiem: “Com és possible que amb dos temes al carrer, estiguem arribant a tant?” El primer any era una prova per veure si funcionava, si ens agradava i com ens sentíem. I vam fer 39 concerts.
“Hi ha moltes bandes que toquen música cubana i suposo que el nostre plus és ser tot dones i ser de diferents llocs del món”
Ahyvin B.: Vam fer deu concerts quan no teníem cap cançó nostra, només tocàvem covers!
Ahylin B.: Sí, tirant de versions. I vam dir: “La gent vol ball, vol salsa, vol música!”.
Rita Baulida (R.B.): També crec que, sense voler, vam entrar des del principi en un circuit de festes majors, on normalment els grups que hi ha aquí de música llatina no entren, es queden en bars de ballar salsa. Nosaltres vam entrar en aquest circuit i amb el boca-orella hem començat a tirar. Ens hi hem fet un lloc i hem fet que la gent que no escoltava aquest tipus de música li agradi, la balli…
Ahyvin B.: També hi ha el boom de la dona, del feminisme. Darrerament, la dona se sent el triple de poderosa i nosaltres, en les cançons, portem aquest missatge. I com aquest discurs es volia en els festivals, vam entrar al world music quan la música urbana cubana no hi entra normalment. Que estiguem a TV3, a Betevé… crec que respon més al missatge que no pas al tipus de música.
Ahylin B.: Que ja ens alegra! Perquè significa que el missatge s’escolta. No és només voler escoltar i ballar música cubana, sinó que estic escoltant, m’interessa el teu missatge i vull multiplicar-lo perquè arribi molt més lluny, i és per això que et vull en el meu festival.
Ahyvin B.: Tot això és el que suposem. Si algú ens ho sap explicar millor [atansant-se a la gravadora], que ens ho digui! [riuen totes].
Quines noves portes espereu que us obri aquest primer treball?
Ahyvin B.: Sortir de Catalunya i, en tenir un missatge global i nosaltres ser del món, poder arribar a l’Amèrica Llatina i a tot Europa, llocs on es consumeix molta salsa: Itàlia, França, Holanda… I tocar als nostres països d’origen seria un orgull. Que cadascuna pugui tocar al país on va néixer. Ara toca un treball que té a veure amb la promoció, el booking… Hem de crear un equip amb què poder-hi arribar. Havíem d’anar a Alemanya, però es va cancel·lar. La pandèmia et talla les altes!
“Tocar als nostres països d’origen seria un orgull. Que cadascuna pugui tocar al país on va nàixer”
Ahylin B.: Però a poc a poc l’anem matant nosaltres a ella! Al final la pandèmia vindrà a ballar amb nosaltres! [totes riuen].
El títol d’aquest primer treball és Camino así, i en la seva intro “Presentes”, hi ha reclams potents que deixen entreveure quin és el camí que voleu que marqui, que traci, la vostra música. Expliqueu-nos-ho vosaltres. “Así” com? Com camina Karamba?
Ahyvin B.: Camina lliure! Totes venim de diferents països, on es consumeix música diferent i intentem no limitar-nos.
Ahylin B.: El nostre és un camí sense murs. No el volem delimitar. Que sigui la meva forma, unida a la seva, i la seva (assenyalant la resta) la que el marqui. El nom Camino así ve de la suma de les maneres, les històries, els caminars de totes nosaltres, que unim en aquest disc. De fet, dins l’àlbum hi ha moltes més participants a part de nosaltres, a qui estem molt agraïdes. “Presentes” és un poema de Gisela López, una activista feminista guatemalenca que vam tenir el plaer de conèixer a través d’internet, no personalment, i que té poemes amb missatges superpotents. És una senyora molt gran que fa anys que té un missatge al qual ens volíem sumar. Ens defineix completament. Frases com: “Hemos llegado a todas partes, algunas tristes, algunes alegres, algunes rotas…”. Venim amb mil i una coses a sobre que són més fàcils de portar entre totes i creiem que queda molt per fer, però que hi haurà un dia que estarem contentes i lliures.
Ahyvin B.: Tot això respectant sempre els codis del folklore de cada música, que ja existeix i no es poden ignorar. Lliure però seguint uns patrons. En essència, fem música cubana, però la fem més urbana, la barregem amb hip-hop… És inevitable que la fem més actual perquè totes hem nascut del 85 cap aquí. La música et permet jugar. Camino así també és com jo vull! De vegades hem hagut de fer coses que no ens representaven i intentem que no sigui així, que sigui a poc a poc, i decidir el nostre camí que decidim i sense saltar-nos passos. “Si fas això, et veuran més de pressa, demà!”. D’acord, però a mi no em representa, prefereixo anar més a poc a poc.
R. B.: Si fas un zoom in en cadascuna de les nostres vides, tot i viure totes aquí i portar un estil de vida força semblant, dedicant-nos totes a la música, tenim una vida molt diferent! Una família i un entorn molt diferents… Som una barreja i aquest és el resultat. Jo potser ho noto el triple perquè totes elles són de Llatinoamèrica i culturalment som molt diferents. Però és que elles dues (referint-se a Ahyvin i Aylin) són germanes i també són superdiferents. Som aquesta suma.
Ahylin B.: Jo camino amb més flow! [totes riuen].
Natasha Arizu (N. A.): I part de l’objectiu és trobar aquest so: com sonen totes aquestes històries juntes. Aportant el background musical de cada una, trobar la nostra identitat i el nostre caminar, conscients que pot anar canviant!
R. B.: De fet, en la música, quan es diu que alguna cosa camina vol dir que funciona, que sona. És una mica el joc.
Com comentàveu, sou diverses en els gèneres i ritmes musicals: son, txa-txa-txa, salsa, timba, rap… I també ho sou en els orígens de cadascuna de les components: Veneçuela, Cuba, l’Estat francès, l’Argentina, Catalunya… El vostre públic també és tan divers com vosaltres?
Ahylin B.: Totalment! És molt random! En edat, en país… Una vegada vam tenir l’oportunitat d’estar a Vozes Música, vam fer un concert de 200 persones a l’escenari i és una cosa que ens ha marcat sempre. Era una simfònica amb nens de 4 o 5 anys fins a senyors de 60 o 70, cantant tres temes nostres. Me’n recordo i se’m posen els pèls de punta. Va ser molt bonic escoltar nens petits cantant: “El hombre era el que mandaba”. Uau! I se’n va a casa seva amb això. Per això intentem barrejar estils, perquè sabem que tenim un públic divers i així arribem una mica a tothom amb el missatge que volem.
R. B: I pel que fa al gènere també: nois, noies…
Ahylin B.: Gossos, burros… Tenim de tot! [riuen]
Ahylin B.: La música ballable és molt empàtica. Tu tens un dia dolent, et poses música que es balla i t’aporta una alegria!
La vostra música i la vostra manera de fer-la és moltes coses, perquè la música mai n’és una de sola. Però d’entre totes, si hagués de dir un adjectiu o característica, justament diria alegre. L’alegria és una emoció, però també és una actitud?
“En directe, ens connectem musicalment entre nosaltres i segons el que sentim en el moment, afegim o canviem coses. La gent no ho deu notar, pensarà que venia així de fàbrica i nosaltres sabem que no, que estem aportant aquest plus de l’alegria”
Totes alhora: Total! [riuen]
R. B.: El que volem és lluitar amb alegria!
Ahyvin B.: Fins i tot quan alguna de nosaltres té un dia dolent intentem transmetre-li: Ens ho menjarem, ho vibrarem, ho donarem tot! No li traurem el marrón que té, però sí que l’apartarem una estona. Si cantéssim un altre tipus de música, potser seria més difícil, però des del compàs número u el bolo ja comença amunt i drenem tot el que és dolent. Ara és molt difícil quan acabem els bolos. Et quedes sola amb aquest subidón, no hi ha qui dormi!
Ahylin B.: Ara és: “Correu, pugeu, proveu, toqueu, recolliu i marxeu, que hi ha el toc de queda!”. Cony! I jo en quin moment ho celebro i baixo aquest subidón?! Te’n puges per les parets.
Ahyvin B.: A l’últim concert que vam fer a l’Ateneu 9 Barris, que les coses no estaven tan fotudes com ara, vam poder baixar, ballar amb tothom, estar-nos-hi un parell d’hores, amb un DJ… I ja drenes tota aquesta alegria, la comparteixes. Hi ha una barrera escenari-públic que es trenca i pots compartir amb la gent que ha gaudit des de sota… Tornarem a això!
N. A.: Sí, és inevitable. Pugem a l’escenari, comença el primer tema i comencem a gaudir! Ens dona tal alegria que és una energia que se sent des de fora.
Ahyvin B.: En directe, ens connectem musicalment entre nosaltres i segons el que sentim en el moment, afegim o canviem coses. La gent no ho deu notar, pensarà que venia així de fàbrica i nosaltres sabem que no, que estem aportant aquest plus de l’alegria que et dona estar a la tarima!
Com porteu que en un directe com el vostre, que fa ballar qualsevol, la gent estigui asseguda, separada i amb mascareta?
N.A.: És totalment diferent. Nosaltres ens seguim festejant, però és diferent. Però també és cert que havent passat tant temps en confinament sense poder tocar, el simple fet de poder-ho fer i que hi hagi éssers humans vius escoltant-nos [riuen], encara que estiguin asseguts, se sent! No es poden moure, però hi són i ho donen tot, i estem superagraïdes perquè no totes les bandes estan tenint aquesta oportunitat. També hem aprofitat quan no podíem tocar per ajuntar-nos a compondre, preparar el disc i pensar: no sabem què passarà, però seguim al tren, posant-li carbó, tirant endavant. Si imagino un concert com eren abans, ens tornem boges!
Ahylin B.: Ens tiraríem avall!
Ahyvin B.: La gent necessita els bolos, és una necessitat cultural. I encara que estiguin asseguts, es veu que hi són. Canten, criden! Hem trobat uns codis nous que ens fan entendre que el públic està dins del bolo. Per exemple, a mi m’obliguen a fer que no s’alcin perquè si no ens trauran el so. Com que jo tinc la paraula, estic al davant, he de fer que no s’aixequin. És horrible. Però hem intentat que es moguin des de la cadira, que cantin més fort del que ho feien abans, que alcin la mà, el cap, que moguin les espatlles… coses que abans no haguessis demanat perquè els tenies al damunt, no feia falta. I depenent del poble o ciutat són més cohibits o més salaos, i nosaltres ho sentim. Quan el públic està al 2.000%, el nostre bolo dona de si sol. I quan està apagat, a nosaltres ens costa perquè necessitem aquest enxufe. Nosaltres els enxufem a ells i ells ens enxufen a nosaltres. Però l’ésser humà es reinventa i anem fent.
Al tema “Voy subiendo” expliqueu que tothom vol viure amb música, sigui d’on sigui, vingui d’on vingui, però que “la quieren ‘regalá’” i que qui us hi dediqueu, amb tota l’entrega que suposa, aneu cansades i sense temps. És una defensa del vostre ofici? Com es viu vivint de la música?
“Hi ha aquesta idea que com els músics gaudim el que fem, és com que t’estan deixant divertir-te, t’estan donant publicitat. Et deixo tocar i que gaudeixis. Amb la pandèmia hi ha hagut soroll per part dels artistes: tenim una carrera que val”
Ahylin B.: “Frita, mami! Contenta, però frita!” [riu]. Ho has dit tal com és. Tu vas a qualsevol lloc i: “Ai, vull una musiqueta en viu!”, o encara que sigui punxada. Tothom vol música i tenim en contra que qualsevol en té a l’abast una infinitat. Prems un botó i tens una llista de mil cançons. I, al final, queda menyspreat el treball del músic. Penses: “Karamba sona genial, però són sis i el caixet és tant”. Potser prefereixo un DJ, la gent escoltarà Karamba igualment i jo m’estalvio el caixet! Sí que hi ha gent que aposta per la música en directe, però és difícil. El tema “Voy subiendo” defineix el que és el treball del músic.
N. A.: De vegades, qui vol contractar música en viu ho planteja així: Et pago el menys possible i si no sou vosaltres, serà un altre. Estic generalitzant, també hi ha gent que aprecia la música i ens cuida molt.
Ahyvin B.: “Ah! Tu agafes el micròfon i fas diners!”. No, no és això. És tenir la idea, el missatge, fer-ho poètic, que tingui sentit i sigui coherent. I d’aquí a l’estudi, la mescla, el màster… És per això que els músics hem de fer malabars i que el directe sigui especial, que no sigui només escoltar-nos, que ho podries fer des de casa, sinó que sigui un viatge. Generar la diferència entre escoltar Spotify a casa teva, que no és gratuït, però nosaltres no hi guanyem res, a dir: “Vaig a veure-les al bolo perquè hi viuré 850 emocions”.
R. B.: En altres carreres professionals no t’has de cultivar tant en el dia a dia. Com a músic us en faríeu creus de les hores que has de dedicar a aprendre l’instrument: teoria, pràctica, i quan saps tocar-lo, ho has de posar en comú amb els altres. No és el mateix tocar amb ella que una altra. És un treball diari, moltes hores individuals i grupals. I, actualment, ser músic és fer música, fer gestió, fer disseny, fer un màster en xarxes socials per poder-te vendre bé…
Ahyvin B.: Guionista, estilista, maquilladora…!
R. B.: Tot! Fas més de tot això que no pas música. I si realment poguéssim dedicar totes aquestes hores a fer música, seríem uns màsters.
Ahyvin B.: Tindríem cinc discos, no un!
R. B.: L’objectiu seria poder-te dedicar plenament a la música. Que també és guai tota la resta, aprenem moltes coses, però dedicar-te a fer música no és només saber tocar i fer tècnica amb el teu instrument, sinó que són moltíssimes coses. La crítica del tema ve una mica per aquí: el dia a dia de fer les mil i una coses perquè allò soni com ho rep l’espectador al final, el xou, però que darrere hi ha moltes coses.
N.A.: També hi ha aquesta idea que com els músics gaudim el que fem, és com que t’estan deixant divertir-te, t’estan donant publicitat. Et deixo tocar i que gaudeixis. Amb el temps, això s’anirà aprenent. Amb la pandèmia hi ha hagut soroll per part dels artistes: tenim una carrera que val.
No són pocs els temes de l’àlbum que contenen reivindicacions feministes. “No saben nah”, “Basta ya”, “Margarita”… Hi ha un debat previ com a grup de quins són els discursos que volíeu teixir en aquest nou treball? Com viviu aquest procés dins del grup?
Ahyvin B.: És inevitable considerar-ho polític, però nosaltres no ho veiem polític, és part de la nostra vida. És polític perquè té a veure amb el gènere i amb una protesta social, però nosaltres simplement escrivim la nostra història. A les nostres mares, les nostres àvies i la gent que tenim a prop que ha tingut vivències xungues, o lluitadores, guerreres, al llarg de la seva vida. Potser en el proper disc, vivim altres coses i parlem d’amor o seguim lluitant perquè la música sigui ben pagada, ben valorada… El que ens passa i vivim és més fàcil compondre-ho que una fantasia. Com que ho sents, hi ha emoció, i t’afecta, quan ho toques surt tot. El disc és tot el que hem passat i totes les històries més vives que han estat flotant en la banda. I clar, en ser sis dones, ens toca i són la majoria dels temes [riuen].
R. B.: Tal com està el món, doncs sí!
Ahyvin B.: Vivim en un món masclista i som totes dones, i estem aconseguint coses com tenir molts bolos sense haver tingut un disc fins ara. Nosaltres tenim totes les eines per canviar les coses i volem aportar el nostre granet de sorra perquè el món sigui d’una altra manera.
R. B.: Potser no ha calgut un debat previ com a grup per saber cap on anàvem respecte a temes de feminisme, perquè sent un grup de sis dones, ens hi trobem en el dia a dia. En moltes entrevistes ens pregunten només començar: “Per què sou dones?”, i ho tracten d’una manera que no volem.
Ahyvin B.: Ens pregunten coses com: “Com porteu això que us titllin de feministes?”. I nosaltres pensem: “Ai, mami… Si tu no ho ets de feminista, tens un problema!”.
R. B.: Ens hi trobem molt i anem aprenent. Som més potents juntes que no pas cadascuna lluitant pel seu costat.
A “Margarita”, parleu d’una àvia que diu a la neta a cau d’orella, com qui expressa un secret inconfessable, que ella de petita no es qüestionava, però que sí que se n’adonava que l’home és qui manava. La Margarita és una de les vostres àvies o podria ser la de totes? Què voleu transmetre amb aquest tema?
Ahylin B. i Ahyvin B: És la nostra, però podria ser la de totes!
R. B.: De fet la meva també es diu Margarita!
Ahyvin B.: A la cançó, el cor canta: “El hombre era el que mandaba”, amb humor, amb un to una mica burlesc. Margarita, o totes aquelles mares i àvies, eren les que es llevaven abans que tothom i anaven a dormir les últimes. Feien totes les tasques de la llar, que són àrdues, i per a nosaltres és una posició de guerrera, de poder amb tot, és un art! Ella és la que mana. És donar-li la volta i deixar l’àvia com la matrona. Moltes famílies pensaran en les seves àvies, que podien amb tot: amb els plats, amb la roba, la casa sempre neta, tothom tenia menjar a taula, s’encarregaven que tothom estigués sa, se sabien tots els remeis… era com una enciclopèdia, l’àvia! La nostra aportació és a través de la música, ballable, cubana, que és tan alegre que potser en el moment la gent no s’està adonant del que està cantant, però se’t queda la melodia al cap i l’endemà, quan et recuperes de la borratxera [riuen], analitzes i dius: “Ah, deien això!”.
R. B.: Espero que la gent també ho faci amb les cançons de reggaeton! [riuen totes].
