Les guerres no només es lliuren amb armes i des de les trinxeres. La rereguarda, la propaganda i la ploma són igualment vitals en temps convulsos. La cultura té una funció social innegable; per això, no sols s’ha de defensar, sinó que pot resultar determinant com a eina política revolucionària; sempre que es parla de cultura d’esquerres, és a dir, plantejada des d’una perspectiva de redistribució del coneixement i emancipació. Durant la Guerra Civil espanyola, les intel·lectuals ho van tindre clar: feren una aposta ferma per defensar una cultura que havia de ser antifeixista i alliberadora, una cultura que havia de ser del poble i per al poble.
València, com a capital de la República, però també abans, esdevingué capital cultural i avantguarda de moviments i esdeveniments culturals revolucionaris. El més destacat de tots, per la seua rellevància internacional, fou el II Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, celebrat a la capital valenciana —amb actes també a Madrid i Barcelona— entre el 4 i el 17 de juliol de 1937.
Hi acudiren més d’un centenar d’escriptors i escriptores antifeixistes de reconegut prestigi internacional, procedents de 28 països. A tall d’exemple, s’hi van trobar: Tristan Tzara, Alexei Tolstói, Maria Osten, Anna Seghers, Bertolt Brecht, Sylvia Townsend, Karin Michaelis, Octavio Paz, Pablo Neruda, Rafael Alberti, María Teresa León, Antonio Machado, Ramón J. Sender, Miguel Hernández, Anna Louise Strong o Margarita Nelken; moltes d’elles membres, també, de les Brigades Internacionals. Els objectius d’aquest congrés eren, entre altres, mostrar el suport a la causa republicana, replantejar la funció social de la literatura i mobilitzar l’opinió pública internacional en contra del feixisme.
Però, quins són els antecedents d’aquest congrés? Quin era el clima cultural a la València d’aquells anys? Cal remuntar-se als temps previs a l’arribada de la capitalitat de la República per tal d’oferir una visió global de les activitats i organitzacions culturals que convertiren a la ciutat en “casal dels sabuts de tota mena” —tal com se l’anomena en algunes cròniques de l’època.
L’esclat de la guerra intensifica la cultura antifeixista
El precedent immediat és la fundació, el 24 d’abril de 1936, a València, de l’Aliança d’Intel·lectuals per la Defensa de la Cultura de València (AIDCV), amb la voluntat de defensar una nova cultura popular i antifeixista valenciana, així com d’expandir l’ús públic del valencià com a vehicle cultural. Aquesta associació es creà a conseqüència del I Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, que es va celebrar a París l’any 1935, i tenia les seues germanes —l’AIDC madrilenya, la catalana i la internacional—, amb les quals mantenia estretes relacions de col·laboració.
A partir del 19 de juliol de 1936, amb l’esclat de la guerra, les iniciatives de les institucions i organitzacions culturals, així com d’artistes, escriptores i intel·lectuals antifeixistes valencianes, es van intensificar
A partir del 19 de juliol de 1936, amb l’esclat de la guerra, les iniciatives de les institucions i organitzacions culturals, així com d’artistes, escriptores i intel·lectuals antifeixistes valencianes, es van intensificar. Així doncs, tal com explica el catedràtic de literatura Manuel Aznar Soler, durant l’última meitat de l’any 1936, la ciutat bullia amb nombrosos espectacles teatrals, mítings polítics, recitals de poesia, conferències, concerts, edicions de llibres, revistes i periòdics, etc., la voluntat dels quals era estendre la cultura al poble i defensar els valors democràtics. Era la seua forma de contribuir a la revolució i lluitar contra el feixisme.
Un exemple significatiu van ser les Missions Populars, un esforç cultural d’agitació i propaganda que va unir la Federació Universitària Escolar (FUE) i la seua companyia de teatre El Buho —dirigida per Max Aub—, amb l’AIDCV i l’Orquestra Valenciana de Cambra; i que, tal com recollia la premsa valenciana del moment, van recórrer el llarg de la geografia valenciana, especialment la rural, amb recitals i actuacions, esquitxats de parlaments d’elevat contingut polític per fomentar la reflexió entre les assistents.
Per tant, quan el 6 de novembre de 1936 el govern republicà es traslladà a València, l’ambient cultural ja era summament actiu i combatiu. I així continuà, almenys, fins a l’octubre de 1937, moment en què el govern canvià de nou d’ubicació i s’emplaçà a Barcelona. El poeta valencià Juan Gil-Albert arriba a afirmar a les seues memòries Memorabilia que la ciutat era, en aquells temps, “[…] el més important focus intel·lectual de la nació”.
Estretament lligat a l’arribada del govern, un fet marcà el context cultural de la ciutat en aquell moment: l’evacuació d’algunes de les personalitats intel·lectuals més prestigioses des de Madrid fins a València. Van vindre dues expedicions, la primera el 24 de novembre i la segona l’1 de desembre de 1936. En arribar, foren allotjades a la Casa de la Cultura, que es va situar a l’antic Hotel Palace, un edifici situat al número 42 del carrer La Pau i cedit pel Sindicat de Gas, Aigua i Electricitat de la CNT. Entre les refugiades que convivien allà hi havia representants del món de la poesia, la ciència, la pintura o la medicina, entre altres.
Eren intel·lectuals contràries a l’alçament militar, portades fins a València per tal que pogueren continuar la seua tasca artística i les seues investigacions. Així ho expressaven elles mateixes al manifest conjunt que van signar: “[…] els madrilenys que defensen la llibertat d’Espanya ens han obligat a eixir de Madrid perquè la nostra tasca d’investigació no es detinga, per a alliberar-nos en el nostre treball dels bombardejos que sofreix la població civil de la capital d’Espanya”. Perquè en aquell moment es va entendre que la societat i el nou país que esperaven assolir necessitaven un potent braç cultural que servira de base i suport dels ideals de llibertat. No es podia construir un nou món desterrant i exterminant la cultura.
Aquests “savis”, tal com els qualificà el diari Milicia Popular en un article del mateix dia de la seua arribada, s’integraren i s’implicaren en la societat valenciana, col·laborant en iniciatives del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, del Ministeri de Propaganda o de l’AIDCV; publicant llibres i revistes —com la revista de la mateixa Casa de la Cultura—; treballant en els laboratoris de la Universitat de València, o obrint les portes de la Casa de la Cultura per impartir conferències o organitzar exposicions artístiques.
No es tractava només de ferramentes propagandístiques, sinó que comptaven amb un elevat rigor intel·lectual i literari, i combinaven assaig i literatura
Un altre esdeveniment cultural destacat en aquells temps va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes, celebrat entre novembre i desembre de 1936, segons el diari cenetista Fragua Social. L’educació, el foment de l’ensenyament racionalista i la creació d’escoles foren els temes protagonistes d’aquesta cita, en què, com a conseqüència, s’aprovà la creació del Consell Regional de Cultura, integrat per representants de la CNT, la FAI i el Sindicat Únic de Professions Liberals. Igualment significativa va ser l’Exposició del Llibre Antifeixista, organitzada per l’AIDCV i el comitè d’editorials i llibreries del Frente Popular el gener de 1937.
La quantitat de revistes editades i publicades a València en aquells anys també era sorprenent: Libre Studio, Hora de España, Semáforo, Armas y Letras, Nueva Cultura, i un llarguíssim etcètera. L’objectiu de la major part d’elles era continuar i expandir la creació cultural anterior a la guerra. No es tractava només de ferramentes propagandístiques, sinó que comptaven amb un elevat rigor intel·lectual i literari, i combinaven assaig i literatura.
Una de les més importants, per ser pionera del feminisme, és Mujeres Libres, editada entre la primavera de 1936 i la tardor de 1938, i fundada per Lucía Sánchez-Saornil, Mercedes Comaposada Guillén i Amparo Poch y Gascón. Estava vinculada a l’anarcosindicalisme, i el seu objectiu era lluitar per l’emancipació de les dones, sobretot a través de la cultura. Aquesta revista, a més, fou el germen d’un projecte molt més ambiciós: la creació d’una organització autònoma femenina dins del moviment llibertari, amb el mateix nom, que arribà a comptar, segons la historiadora Mary Nash, amb 20.000 dones afiliades, i que si bé va nàixer a Madrid, prompte es traslladà a València.
Una de les més importants, per ser pionera del feminisme, és Mujeres Libres, editada entre la primavera de 1936 i la tardor de 1938, i fundada per Lucía Sánchez-Saornil, Mercedes Comaposada Guillén i Amparo Poch y Gascón
Així, el setembre de 1937 s’estableix a València la federació nacional de Mujeres Libres, que posà èmfasi en la triple esclavitud de les dones: “esclavitud d’ignorància, esclavitud de dona, esclavitud de productora”, i que tenia la seua seu al carrer la Pau, número 29. En octubre de 1937 es va inaugurar a València la Casa de la Cultura de Mujeres Libres (Carrer Lluis Vives, 7). També es va crear l’Institut de Mujeres Libres, on s’impartien classes gratuïtes per a dones i se les animava a contribuir en la guerra i en la revolució.
No va ser aquesta l’única revista i organització només integrada per dones a València. Trobem també l’Associació de Dones Antifeixistes, vinculada en aquest cas al Partit Comunista i impulsada per Dolores Ibarruri, que edità la revista Mujeres, i tenia un fort compromís amb l’alliberació de les dones, la classe obrera i l’antifeixisme. Es tracta, també, d’una organització present a diferents punts de la geografia espanyola, organitzada en agrupacions de base als pobles, ciutats i barris, i que al territori valencià tenia una gran implantació. De fet, la comissió nacional de l’associació es va traslladar a València a finals de l’any 1936. Ací, van publicar, a més de la revista citada anteriorment, una altra de caràcter purament local: Pasionaria.
Arma antifeixista i feminista
Cal destacar que aquests dos projectes no només tenen rellevància històrica per les revistes que van publicar, sinó per ser referents de mobilització de dones, que “[…] conformaren uns dels primers moviments de conscienciació feminista, denunciant i combatent la societat patriarcal tant fora com dins de les mateixes organitzacions de l’esquerra”, tal com explica la historiadora Eva Alcón Sornichero. A més a més, tingueren una intensa vida política lluitant contra el feixisme de forma activa.
Pel que fa al valencianisme, va existir el projecte de publicar una revista íntegrament en valencià, que anava a titular-se L’Espiga, però que no arribà a nàixer per dificultats econòmiques. No fou aquest l’únic projecte dirigit a reivindicar la llengua i la cultura autòctones del poble valencià. Amb aquest objectiu, el Consell Provincial de València va crear una conselleria destinada a la conservació del patrimoni artístic i històric, la creació de biblioteques i museus o la instrucció pública, així com a la recuperació de la identitat històrica i cultural del País Valencià i a la normalització de la llengua.
L’historiador Albert Girona Albuixech remarca la feina que van fer les artistes i escriptores integrants de la Generació dels Trenta per tal de recuperar la llengua i la cultura pròpies. Es tracta d’intel·lectuals relacionades amb les revistes Taula de Lletres Valencianes (1927-1930) o Nostra Novel·la (1930-1931), ambdues preocupades per l’ortografia i la gramàtica i impulsores de les Normes de Castelló de 1932.
La infraestructura cultural del valencià continuà sent escassa, i eren poques les persones que escrivien i llegien en valencià
Malgrat els seus esforços, la normalització cultural no arribà a produir-se durant la guerra. La Generació dels Trenta continuà sent una minoria a qui li costava arribar a tots els sectors socials, especialment a les classes obreres i populars. La infraestructura cultural del valencià continuà sent escassa, i eren poques les persones que escrivien i llegien en valencià. Tot i que el 15 de gener de 1937 s’aprovà la cooficialitat del valencià i el castellà, en la pràctica estava lluny d’assolir-se. La força amb què es treballà des del valencianisme abans de la guerra quedà trencada per la contesa. La situació bèl·lica portà com a efecte col·lateral la supeditació de tota l’estructura política i propagandística a les necessitats del govern republicà.
Aquest és el context en què se situa la celebració del II Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura de 1937, en mig d’un ambient d’efervescència cultural i envoltada de nombroses organitzacions i activitats que agermanaven qualitat cultural i idees polítiques transformadores. La decisió que fora la capital de la República espanyola, en meitat d’una guerra, l’encarregada d’acollir el congrés, la va prendre el secretari general de l’AIDC internacional amb una clara connotació política.
Així, la inauguració que tingué lloc el 4 de juliol a l’Ajuntament de València, presidida pel president del govern Juan Negrín, es convertí en l’acte més gran de propaganda de l’executiu durant la guerra, tal com redactava el diari El Mercantil Valenciano en notícia del 6 de juliol de 1937. Aquest acte convertia València en “[…] centre mundial de l’antifeixisme”, es llegia. Tots els discursos coincidien en el fet de destacar la dignitat de la lluita antifeixista, la defensa de la cultura i la llibertat de pensament. També es condemnà obertament la política de no-intervenció de les democràcies burgeses occidentals, i es manifestà un compromís col·lectiu per replantejar la funció social de l’art i contribuir a mobilitzar políticament l’opinió pública a través dels seus llibres, articles o conferències.
Imprescindibles i oblidades
Les dones, tot i ser minoria en aquest esdeveniment, ja que, tot i la seua producció literària, no eren tan valorades com els seus col·legues masculins; van tindre un paper important. Assistiren més d’una desena d’escriptores arribades de diferents punts cardinals. Entre elles María Teresa León Goyri, secretaria, una de les fundadores de l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, i escriptora de novel·les, obres de teatre, contes, poemes i articles, pertanyent a la Generació del 27. Ella va ser una militant reconeguda, a qui el govern republicà encomanà protegir i desplaçar els quadres del museu del Prado de Madrid fins a València per tal d’evitar les bombes feixistes.
Durant els quinze dies que durà el Congrés, María Teresa León Goyri va fer dues ponències exaltant la importància i el valor de la cultura antifeixista, l’única que considerava vertadera: “[…] Han volgut venir a la nostra guerra; han vingut els escriptors antifeixistes, han vingut els escriptors honrats, han vingut els escriptors que no s’han venut a la burgesia […]”. Era intel·lectual, era militant, estava compromesa amb la llibertat i amb la revolució, i ho pagà amb 38 anys d’exili.
L’objectiu no era altre que la identificació de la cultura amb el poble i la seua elevació a la categoria d’arma d’emancipació social, des d’un esperit de militància
Una altra dona participant va ser Anna Seghers, escriptora alemanya arrestada per la Gestapo per ser jueva i comunista, que aconseguí escapar i s’exilià primer a l’Estat francés i després a Mèxic. Les seues obres foren prohibides i cremades pels nazis. També Sylvia Townsend Warner, novel·lista i poeta que va pronunciar un parlament al Congrés, en representació de la delegació anglesa —”[…] la cultura pertany al poble i és per això que hem de defensar-la. Quan un poble és lliure, la seua cultura ho és també […]”— i va prestar servei en la Creu Roja durant la Guerra Civil espanyola. Per la seua part, Margarita Nelken, escriptora espanyola reconeguda pels seus pioners assajos sobre feminisme, així com diputada pel PSOE durant els primers anys de la Segona República —encara que a finals de 1936 s’afilià al PCE— i participant de la Revolució Asturiana de 1934 —motiu pel qual va ser condemnada a vint anys de presó que aconseguí sortejar exiliant-se durant dos anys—, va tornar a Espanya en 1936 per participar activament contra el bàndol feixista, causa per la qual, com tantes altres, hagué de passar la resta de la vida lluny de la seua terra.
Aquestes són només algunes de les escriptores presents en el II Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura. Són les grans oblidades quan es recorda aquesta fita històrica. L’oblit té nom de dona, un oblit intencionat que ha caigut sobre les escriptores i lluitadores antifeixistes. Per això, les historiadores coincideixen a afirmar que encara no es reconeix prou el seu valor, la seua tasca i la seua obra. Es continua pensant que els homes han estat els protagonistes de la història —més encara si es parla de temps de guerra—, però és “una fal·làcia construïda pel patriarcat”. Les dones sempre han format part de la lluita i la creació cultural, per això les expertes defensen reivindicar les seues obres i explicar com van contribuir a la revolució. Perquè la cultura pot ser revolucionària i emancipadora i, en els temps més negres, foren moltes les dones que posaren les seues plomes al servei de la lluita per la llibertat.
La producció cultural en el camp antifeixista constitueix un episodi de voluntat de creació d’una cultura exigent. L’objectiu no era altre que la identificació de la cultura amb el poble i la seua elevació a la categoria d’arma d’emancipació social, des d’un esperit de militància. I València fou precisament el gran escenari on això es portà a la pràctica.
