Mes de juliol, darrera columna d’aquest espai de temps que en diem curs. I una certa mala gana que campa per dins i per fora i que convoca la droperia…
Reivindicar la droperia no ha estat, ni és, la reivindicació d’una pràctica ben vista. I en el meu cas he de confessar que és una de les reivindicacions que mai no figuraven en la llista, prou nombrosa, de drets de tota mena que calia, ara i adés, reclamar a tort i a dret per camins i dreceres.
La droperia, més que no pas un dret, ha estat més aviat vista, també per mi, com una mena de privilegi amb ingredients viciosos. I ja se sap que tot allò que remeti a vici mai no serà considerat un dret, déu me’n reguard!
La droperia, vista així, des d’aquest angle esbiaixat del quadre, seria aquell estat que de manera recurrent o esporàdicament envaeix la totalitat de l’individu, en cos i ànima. Una disposició de l’esperit que pot generar un mal costum que, amb poc rigor, s’assimila a la noció d’ociositat, paraula que els diccionaris, ja de manera canònica i sense com va ni quant costa, titllen de vici. I emeten, així, sense encomanar-se ni a déu ni a sa mare, un judici moral en forma de definició pretesament objectiva.
La droperia, vista així, des d’aquest angle esbiaixat del quadre, seria aquell estat que de manera recurrent o esporàdicament envaeix la totalitat de l’individu, en cos i ànima
Perquè, és clar, quan parlem d’ociositat en llenguatge col·loquial i no només col·loquial, estem parlant d’una manera d’estar al món i que, si de cas, és cosa de gent d’un món que no era, ni és, el món d’això que en diem lo comú dels mortals. Vaja, una ociositat vinculada a un estatus i a una classe. Una ociositat que es pega bufetades amb la noció d’utilitat. I ja sabem que només segons qui es pot permetre de ser un inútil integral sense que això tingui conseqüències ni per a ell ni per al seu entorn immediat. Però també sabem, sempre ho hem sabut, que una persona “de profit” ha de ser una persona útil, feinosa, i si a més és entenimentada i prudent, ja tenim servida la recepta perfecta del catalanet de profit. Per a qui sigui el profit ja no queda clar o en tot cas no és un element que hagi d’entrar a formar part de l’equació que esdevé divisa. I aquesta omissió no és innocent.
Però la droperia no és pas sinònim d’ociositat. Potser aquesta darrera sí que és un estat generat pel privilegi i assumit com a tal i també, com deia, propi de qui se’l pot permetre. Mentre que la droperia és tota una altra cosa ben diferent, encara que equiparant-les se la condemni per viciosa en nom d’una determinada moral.
Allò que ens cal és sucumbir a aquesta passió de droperia que a vegades ens envaeix, de manera gens guerrera precisament, sinó com un amant que et sedueix i t’acomboia
Deixar-se envair per la droperia, o dit d’una altra manera deixar-se vèncer per la droperia (sempre en aquest llenguatge bel·licós) ho hem considerat això, una mena de derrota de la persona de profit, una derrota que mai no hauríem d’acceptar sense abans haver-hi oposat tota la força de voluntat necessària que se li suposa a una persona de profit.
Però, precisament, si del que es tracta és de fer per manera que aquest profit sigui en benefici propi, tant individual com comunitari, potser arribarem a la conclusió que no és resistir el que hem de fer. Ans al contrari, allò que ens cal és sucumbir a aquesta passió de droperia que a vegades ens envaeix, de manera gens guerrera precisament, sinó com un amant que et sedueix i t’acomboia.
Perquè acomodar-se de tant en tant en aquest espai temps que la droperia ens proporciona, pot esdevenir un refugi, una pleta, un recer on soplujar-se de maltempsades i fatigues
Perquè acomodar-se de tant en tant en aquest espai temps que la droperia ens proporciona, pot esdevenir un refugi, una pleta, un recer on soplujar-se de maltempsades i fatigues. I un cop a sopluig, sovint, instal·lats en aquest estat de droperia amable, assistim a una mena de transmutació pausada que, a poc a poc, en un procés que no deixa de ser paradoxal, provoca una mena de despullament, de fer el buit, i d’alentiment del ritme. I alhora dona lloc a una mena d’obertura expectant que ens converteix en un camp assaonat on fer possible germinar tot allò que aquell profit no ens permet ni ens tolera, de manera ja del tot assumida. Un camp assaonat on badar i vagarejar (verbs afins a l’exercici de la droperia) i deixar-se atrapar, per exemple, per un núvol que de cop canvia de forma i consistència i suggereix una idea, que no se sap ben bé d’on surt ni què hi té a veure, però que esdevé diàfana i tan i tan obvi, que no ens hi resistim, ans al contrari, l’encalcem i la fem créixer i vagarejar al seu torn, per anar fent cadena i pescant aquí i allà, tot el que directament o indirectament s’hi relacioni. Des de llunes fins a coves on ficar-les.
Perquè la droperia, com la terra, és per a qui se la treballa, encara que l’aparent contradicció sigui flagrant. I de tant que ho és, mos enamora.
Bones vacances als que en facin, feu lo dropo tant com pugueu, però no estigueu ociosos a la manera descrita en aquest text tan empeltat, avui, de la droperia que la calor ens procura.
