Sí. Perquè… què en faríem, d’un “no” per resposta? Què en quedaria, de la nostra capacitat d’imaginar, de la nostra capacitat de pensar unes institucions alternatives, de defensar unes noves maneres de viure, d’albirar unes lleis que, en comptes d’assegurar altes rendibilitats, garantissin una vida digna?
“El mes passat moria a les portes de l’Hospital Clínic un veí del barri de Sants, a causa de no poder fer front al preu elevat de l’ingrés hospitalari”. Impossible, fake news, impensable. En quin dels pitjors mons possibles ens trobaríem? Potser en un estat en guerra (la del benefici contra la vida, sempre van del mateix), perquè això arribés a passar. Inimaginable.
Els desnonaments són mecanismes d’explotació que es troben presents en qualsevol relació de renda sota els marcs normatius actuals
Però un veí del barri de Sants, a Barcelona, es va suïcidar després de ser sentenciat a desnonament. No va poder fer front al pagament del lloguer des de l’arribada de la pandèmia. El govern de l’Estat, en comptes de cancel·lar el pagament dels lloguers i de rescatar els propietaris que realment necessitessin cobrar les rendes per sobreviure, va decretar, de forma ineficient, la suspensió temporal dels desnonaments. Els resultats: a Catalunya hi ha hagut un desnonament cada hora durant el primer trimestre d’enguany. Milions de persones han hagut d’abaixar la persiana dels seus comerços, durant mesos, o permanentment, cobren una misèria en forma d’ERTO, han patit un acomiadament, no han pogut obtenir la feina de temporada. I a la roda imparable del rendisme, de l’extracció de rendes immobiliàries, sembla que res l’aturi. Entre març i maig de 2020, 14.000 persones es van posar en contacte amb la campanya de suspensió i vaga de lloguers, desesperades per no poder seguir pagant les rendes que se’ls exigien. La setmana passada, una jutgessa ordenava enviar catorze furgonetes de l’Àrea de Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra per desnonar un veí de Sant Martí que es trobava, des de feia un dia, hospitalitzat per intent de suïcidi.
“No són suïcidis, són assassinats”. Les morts provocades pels desnonaments són la punta d’un iceberg que s’enfonsa colossal dins l’aigua. Els desnonaments no són una tragèdia o un error del sistema. Són una peça central de l’engranatge que fa moure l’actual mercat immobiliari. Els desnonaments no són problemes “de gent vulnerable”. Són mecanismes d’explotació que es troben presents en qualsevol relació de renda sota els marcs normatius actuals. Segons els resultats d’una enquesta elaborada per La Hidra Cooperativa i la UAB, el 54 % dels canvis de residència de les llars llogateres han estat desnonaments invisibles. Els desnonaments invisibles són desplaçaments forçats deguts a la finalització de contracte de lloguer i la negativa a renovar-lo per part de la propietat, sense justificació, o davant la impossibilitat de fer front a pujades de preu. Com més rotació hi hagi de llogateres, com més capacitat tinguin per desnonar-nos, com més inestables i precàries facin les nostres vides, majors seran els seus beneficis.
Hem de seguir sent valentes per esgarrapar terreny al rendisme i a l’especulació. Cal que seguim defensant l’aplicació d’aquelles lleis populars que amb tant d’esforç podem dir que tenim, que obliguen els qui més tenen a oferir lloguers socials als qui menys tenen. Seguir batallant per una regulació de lloguers que abaixa preus, i que fa que ningú pugui ser desnonat a causa d’un augment de preu. Treballar per una transformació integral de la LAU que no permeti les expulsions en finalitzar els contractes de lloguer.
És possible acabar amb els desnonaments? Sí, desmercantilitzant l’habitatge. Sí, desfent totes les lleis i institucions que ens sotmeten a l’ofec del rendisme i l’especulació. Sí, i és un camí llarg, malgrat la urgència; i només l’assolirem si consolidem les organitzacions sindicals que defensen el dret a l’habitatge. Amb un programa clar que gradualment vagi conquerint espais d’autonomia residencial, augmentant el parc públic de lloguer, regulant els preus, prohibint els desnonaments, expropiant. Hem de treballar amb la matèria existent, amb paciència i perseverança, més organitzades que mai. Hem de polititzar el malestar.
