Una colla d’skaters sense samarreta custodia els jardins de les Tres Xemeneies, a Barcelona. Comparteixen espai amb alguna fotògrafa que s’acosta tímidament als murs que s’alcen com una oda a l’art urbà. S’alcen també les tres xemeneies, que semblen a punt d’esgarrapar el cel. I que fan memòria de la històrica vaga de La Canadenca (1919) que va paralitzar la ciutat durant 44 dies. I si una tarima conjuga art urbà i esperit reivindicatiu, Las Bajas Pasiones no pot trobar-s’hi gaire lluny. Edu Libra, Dani Vera Trusty i Toni Bello Taboo, el trio de la banda referent en música electrònica LGTBI (si és que és possible etiquetar d’alguna manera la seva proposta), travessen flotant l’avinguda del Paral·lel sota un sol de justícia. Amb la lleugeresa del que no arrossega més etiquetes que les que es decideix enganxar a si mateix.
“Els mitjans sempre t’intenten posar en algun sac”, lamenta Toni Bello. I això que aquest grup ho posa d’allò més difícil, perquè fa de la mescla de gèneres un dels seus signes d’identitat. Fluir entre gèneres musicals per fluir en el gènere. A la tardor trauran el seu tercer disc, del qual ja han llançat dos avançaments, “Te lo contaría” i “Game Over”. Ens costa trobar un racó on la calor no fongui la conversa abans d’hora. Topem amb unes escales. S’asseuen en els darrers esglaons. Jo en els primers. Les veig des de sota, com si fossin dalt d’una tarima, assajant pels concerts del període estival.
Com es presenta l’estiu?
Toni Bello ‘Taboo’: Muntanya russa total.
Edu Libra: Ens confirmen un concert, però de sobte te l’anul·len i et donen data d’aquí a un any. A nivell estructural, en el món de la música no hi ha contractes, ni compromís ni res en l’àmbit legal. Tu et fas plans i, potser, aquests dies no te’n vas de vacances per un concert que t’acaben cancel·lant.
Dani Vera ‘Trusty’: O et demanes dies lliures a la teva feina… i t’acabes quedant sense una cosa ni l’altra. Perquè nosaltres estem treballant en altres coses, la situació és la que és.
Què fa diferent a Las Bajas Pasiones respecte a altres grups?
D. V.: Òbviament, la nostra identitat marika i formar part del col·lectiu LGTBI. En la música urbana no hi ha gaire referents. D’altra banda, el fet de mesclar estils també ens fa diferents.
E. L.: La forma explícita de parlar certes coses tampoc es veu gaire. I als concerts portem les cançons molt a l’extrem, ens agrada que la gent balli des del principi.
Us sentiu referents d’alguna manera?
D. V.: A mi em sona una mica gran aquesta paraula. Simplement parlem del que vivim. Però segur que hi ha persones a qui els ajuda escoltar quelcom que està experimentant i que no troba en una altra banda. És quelcom que ens hagués agradat que ens passés a nosaltres.
A “Retrógrado Mercurio” canteu que “la música es un escudo”. En l’àmbit personal, com us ajuda fer aquesta música?
E. L.: La música t’aclareix en certes coses, t’allibera en d’altres i acaba sent quelcom que forma part del teu creixement personal.
“Igual hi ha coses que no dius de la mateixa manera en persona i amb la música t’empoderes i ho treus amb més força i més ràbia”
D. V.: És una altra aresta de la nostra personalitat. Igual hi ha coses que no dius de la mateixa manera en persona i amb la música t’empoderes i ho treus amb més força i més ràbia.
Les lletres de les cançons són dures, estan escrites des de molt endins. Però ho acompanyeu amb música que t’incita a ballar. Com complementeu els dos elements?
E. L.: La performance és parlar de temes crus mentre balles. Tinc el cor trencat, però segueixo ballant. Tot és una merda, però no estaré aquí patint: ho donaré tot de mi. Per exemple, a “Intentarlo y joderlo” tenim una part on repetim “qué pena” i veus com la gent gaudeix mentre canta això. Al final, tothom passa pel mateix i tens dues opcions: quedar-te plorant a la teva habitació o compartir-ho i fer-ho col·lectiu.
El públic que us segueix forma part majoritàriament del col·lectiu LGBTI o és absolutament transversal?
E. L.: És cert que ens reivindica més la gent d’identitat marika, LGTBI… Però sempre ha estat transversal, als concerts veies gent de tota mena.
D. V.: Sempre reivindiquem que ens pot escoltar qualsevol, com nosaltres hem escoltat música hetero tota la puta vida. Ens fa una mica de ràbia el fet que gent hetero no ens arribi a escoltar per això.
Us identifiquen com a marikes. Un concepte que certa gent utilitza com un insult, però vosaltres us l’apropieu…
E. L.: La identitat marika surt d’aquesta estructura que s’ha generat amb tot allò gai: persona amb diners, sempre pensant en el plaer i passant de tot. També hi ha un moviment per rescatar aquesta paraula i fer veure que l’insult el pots viure com quelcom enriquidor. És donar-li la volta i que t’uneixi amb la gent.
A la tardor traureu el vostre tercer àlbum, però heu llençat algun avançament, com “Te lo contaría”, on parleu sobre altres tipus d’amor. Què voleu transmetre exactament?
E. L.: Reivindiquem que l’amor romàntic et fa posar les relacions en un pedestal i la resta sembla secundari. És donar-li la volta i dir: el primer són els meus col·legues, que estan sempre allà. Canviar aquest ordre de prioritats és difícil, perquè ens han posat molt aquesta idea al cap.
D. V.: L’amor romàntic està per totes bandes. He escoltat molt poques cançons que parlin des d’un altre tipus d’amor.
També n’hi ha poques que parlin d’altres tipus d’identitat. És quelcom que construeixes tu mateixa o et construeix l’entorn?
T. B.: És un procés d’evolució personal. Una mena de xoc: el de fora et construeix, però tu també et construeixes.
E. L.: No ha de ser fàcil, per exemple, viure en un poble on et sents el bicho raro i haver de marxar a grans ciutats perquè vols estar amb gent. Això està canviant bastant, perquè ara amb les xarxes socials es poden generar aliances i tenir una referència. És una lluita interna, fins que no veus que és una possibilitat no t’aclareixes.
A “Game over”, el vostre últim llançament en col·laboració amb Viaotica, canteu “me cargué a todos los malos del juego y de la pantalla soy el dueño”. Qui són els dolents?
E. L.: És una metàfora, no són persones dolentes. Més aviat són connexions que t’acaben generant una toxicitat que has d’aturar.
En els últims mesos hi ha hagut molta controvèrsia sobre la llei trans. Com heu viscut tot el procés?
“És supernecessari que es diguin les coses pel seu nom. Moltes agressions queden com a baralles de carrer. Però si t’estan cridant ‘maricón’ i t’estan pegant, és una agressió homòfoba”
E. L.: No ho estem seguint constantment, ni som intel·lectuals que treballem en això. És complex analitzar una cosa així, suposo que no és fàcil arribar a aquest punt. Hi ha moltes identitats que potser veuen buits, s’hauran d’anar canviant coses. Però que d’una lluita del carrer i de la gent més marginal s’hagi arribat fins aquí ja és bastant, està sent alliberador per a moltes persones.
El 3 de juliol es va produir l’assassinat de Samuel Luiz a crits de “maricón”. A “La mataron”, tema del vostre segon disc, ja parlàveu sobre els homicidis homòfobs…
D. V.: El que em grinyola és veure els mitjans intentant evitar dir “homofòbia”. M’ha fet flipar bastant. Internacionalment s’han pronunciat més, però aquí no volen dir aquesta puta paraula.
E. L.: És supernecessari que es diguin les coses pel seu nom. Moltes agressions queden com a baralles de carrer. Però si t’estan cridant “maricón” i t’estan pegant, és una agressió homòfoba.
Segons dades de l’Observatori contra l’Homofòbia, les denúncies d’aquest tipus han augmentat un 22,7% entre 2019 i 2020. Creieu que és un fenomen més present que abans, o ara simplement se li dona més visibilitat?
D. V.: Hi ha moltes coses que assumim que ens han de passar, d’alguna manera. A classe m’han d’insultar si tinc ploma, i ho assumeixes. I ara crec que tenim més consciència que ens estan agredint.
Us preocupa especialment veure com aquesta intolerància cala entre part del jovent?
E. L.: Sembla que s’estigui polaritzant tot, es veu al carrer. D’una banda, gent jove ve amb el discurs de trencar el gènere, amb les coses superclares. De l’altra, veus companys seus d’institut que són neofeixistes.
Per acabar, us proposo que us deixeu endur per les baixes passions i que doneu la volta a tres conceptes, un per cada xemeneia: etiqueta, amor i llibertat. Etiqueta?
“Quan te la poses tu mateix, et pots quedar tranquil, però la mateixa etiqueta et pot generar una presó”
T. B.: És com el màrqueting de tot, la marca del capitalisme.
E. L.: Quan te la poses tu mateix, et pots quedar tranquil, però la mateixa etiqueta et pot generar una presó.
Cau la primera xemeneia. Amor?
T. B.: Està relacionat amb llibertat, una va amb l’altra.
E. L.: Ho és tot, una energia que et mou.
Mentre, en Dani escolta un nou terrabastall. La segona xemeneia. I llibertat?
E. L.: Hi ha la llibertat de portes enfora, de si la societat et deixa ser tal cosa. Però també hi ha la teva, la que tu t’apropies. Quan trenques coses que et van tancant.
I, automàticament, es desprèn la tercera xemeneia. Cosa de les baixes passions, ja se sap.
