Investigadors de l’Escola d’Economia i Ciències Polítiques de Londres han publicat en plena Eurocopa un informe que conclou que les denúncies per violència masclista augmenten després dels partits de futbol. L’estudi es basa en l’encreuament de dades d’avisos a les autoritats per casos de violència contra dones amb dies i horaris de partits a Anglaterra. “L’alcohol, no les emocions, és el responsable de què els abusos domèstics augmentin després dels partits de futbol”, asseguren els responsables de l’informe.
En la mateixa línia s’expressava el viceministre de Justícia britànic, el conservador David Wolfson, les hores prèvies a la final entre Anglaterra i Itàlia: “Sabem que la violència masclista augmenta quan hi ha grans partits de futbol i encara que tots volem que guanyi Anglaterra, hem de recordar-nos d’aquelles per a les quals [el futbol a casa] és una amenaça sovint acompanyada d’alcohol i violència”.
La violència masclista és un problema estructural arrelat en el temps i en la cultura. Responsabilitzar d’aquesta xacra a l’alcohol, el futbol o la pandèmia, com a factors aïllats i causals, és fer-ne una anàlisi simplista. És reduir un problema estructural a fets puntuals. Sí, el món de l’esport, com el món en general, és masclista.
Desvinculada la relació de causalitat entre el món de la meva expertesa (l’esport) i la violència masclista, recorreré a veus referents de la qüestió. Els estudis sobre violència masclista d’Esperanza Bosch i Victoria A. Ferrer fets durant dues dècades insisteixen en el fet que l’alcohol i les drogues poden actuar com a facilitadors de comportaments violents, però no en són la causa. I així ho demostra que la majoria dels homes amb problemes d’alcohol o drogues no maltracta les seves dones.
L’home consumidor que exerceix violència sol posar l’alcohol o les drogues com a excusa per no responsabilitzar-se del seu comportament
Ara bé, l’home consumidor que exerceix violència sol posar l’alcohol o les drogues com a excusa per no responsabilitzar-se del seu comportament violent. Com també ho fan els governants, en aquest cas que ens ocupa. Una mirada simple i que eximeix de responsabilitats, més fàcil de fer que assumir que les polítiques públiques, el sistema, les lleis o l’exercici de la justícia fomenten la perpetuïtat d’aquest gravíssim problema.
Les expertes coincideixen que la violència exercida per homes té una causalitat complexa i multidimensional, però les causes primàries cal buscar-les en les pautes culturals sexistes que mantenen i afavoreixen la superioritat masculina i la subordinació femenina. De la 4a Conferència Mundial de l’ONU sobre les Dones (Pequín, 1995) podríem sintetitzar que “la violència contra les dones és una manifestació de les relacions de poder històricament desiguals entre homes i dones, les quals han originat el domini dels homes sobre les dones”. “Aquesta violència –s’assenyala–, deriva, sobretot, de les pautes culturals […] que perpetuen la condició d’inferioritat atorgada a les dones en la família, en el lloc de treball, en la comunitat i en la societat”.
En la mateixa línia, m’agradaria incloure aquí un parell de línies resumides de la Guia de recomanacions per a la detecció de violència masclista en homes impulsada per l’Ajuntament de Barcelona: “Els valors, creences i mandats sobre ‘el que un home ha de ser’, transmesos per la societat tradicional i patriarcal, són la base d’aquesta violència. En aquest context, el sexisme legitima la desigualtat de poder que situa en una posició social dominant l’home respecte a la dona. I també respecte als altres homes que no es comporten com a tals. Aquest és el germen del qual s’alimenta la violència masclista”.
Com que assenyalar la víctima per com vesteix, què fa, amb qui va, per on i a quina hora perd força com a coartada en determinades societats que es creuen avançades i progres, es continuen subratllant factors externs al pes del patriarcat per explicar que ens maten, en lloc d’emfasitzar les qüestions apuntades per les expertes que he intentat resumir.
A partir d’aquí, subscric i lamento que l’esport de competició i, especialment el futbol professional, s’hagi configurat com un espai de difusió del discurs d’odi: del masclisme, però també del racisme, l’homofòbia o la xenofòbia.
