La victòria per majoria simple a les eleccions del mes de maig del Partit Nacional Escocès (SNP) va evidenciar de nou la preeminència al país de la principal formació independentista, que reclama a Londres la convocatòria d’un nou referèndum d’autodeterminació. D’altra banda, els comicis també van consolidar com a referent polític a l’actual primera ministra, Nicola Sturgeon, que es presentava amb una imatge de gestora competent i va deixar fora de joc el seu predecessor, Alex Salmond.
Aquest últim, exlíder del partit i exprimer ministre, envoltat en un escàndol per denúncies d’abús sexual contra nou dones –assumpte pel qual va abandonar les files de l’SNP– va presentar-se a les darreres eleccions amb una nova formació pròpia, Alba. Aquest partit aglutinava diferents corrents contraris a la preponderància de l’sturgeonisme en el moviment independentista. Brandint un discurs crític amb la política fiscal de l’SNP i reaccionari respecte a diverses qüestions socials, finalment no va aconseguir cap escó. Aquest fracàs també va posar fi a les pressions d’algunes faccions que demanaven la celebració d’una nova consulta, com més aviat millor, amb vistiplau estatal o jurídic o sense ell. Alhora, va reforçar el gradualisme de l’SNP d’Sturgeon, que proposa la celebració d’un futur referèndum a mitjà termini, al llarg de l’actual legislatura.
Polítiques retrògrades dels successius executius britànics, tant laboristes com conservadors, els han facilitat la feina
La consolidació de l’SNP i la seva cúpula com a força independentista preeminent no és casual, i ve de llarg. Des de la seva arribada al poder el 2007, els líders del partit s’han centrat a fer sentir el seu punt de vista i reafirmar el seu perfil propi enfront de les decisions preses des de Londres. Diverses polítiques retrògrades imposades per successius executius britànics, tant laboristes com conservadors, els han facilitat la feina. L’SNP ha sabut aprofitar la seva oposició a les polítiques d’austeritat més extremes i emmarcar-les dins d’un discurs propi: a una Escòcia socialdemòcrata això no s’accepta, i en el marc d’una independència salvaguardada per l’SNP no ocorreria.
Ocupat l’espai del laborisme
És cert que aquesta mena d’estratègia no hauria resultat rendible a l’SNP si el partit no s’hagués cenyit a una política de centreesquerra els darrers anys, acaparant l’espai anteriorment ocupat pel Partit Laborista. Els laboristes havien dominat la política escocesa des de la Segona Guerra Mundial, quasi fins al referèndum de 2014, però s’han encallat després d’un llarg període de vaivens ideològics. De fet, a més del poder, l’SNP també ha heretat algunes característiques del nou laborisme de Tony Blair, sobretot aquella de destacar com a virtut l’anomenat managerialism: una suposada capacitat per gestionar l’administració pública més enllà dels interessos i les preferències ideològiques, en pro del benestar de tota la ciutadania.
Els laboristes havien dominat la política escocesa des de la Segona Guerra Mundial, quasi fins al referèndum de 2014
Dins d’aquest marc discursiu, s’ha començat a presentar a Sturgeon com a gran gestora competent, no tant a l’estil Blair sinó més aviat com una Merkel escocesa, amb una sèrie de qualitats –sensatesa, seny, racionalitat– que la diferencien de la classe política a Londres. I és ara que troba l’antagonista perfecte: un Boris Johnson arrauxat i impetuós, l’encarnació de l’excepcionalisme anglès que troba la seva expressió constitucional en el Brexit, al qual s’oposa la gran majoria de població escocesa.
En aquest sentit, i a diferència de la campanya del 2014, el camí cap a la independència podria estar més a prop. A 2020, segons diverses enquestes, els favorables a l’emancipació van arribar a superar el 50 %, encara que aquest suport s’ha afeblit des de fa uns mesos.
Segons el periodista i escriptor escocès Jamie Maxwell, la batalla entre Sturgeon i Salmond ha passat factura al moviment. Tanmateix, tot i suposar un entrebanc pel partit, “no és la pitjor cosa. Sturgeon és conscient que l’argument econòmic per a la independència s’ha de reformular, i sap que la majoria d’escocesos no vol una altra consulta mentre el coronavirus segueixi fent estralls”.
Eixamplar la base
La necessitat de consolidar una majoria sòlida a favor de la independència –al voltant del 60 %– segueix sent el gran repte del moviment. Una altra formació també rellevant en el panorama polític és el Partit Verd Escocès. Té vuit diputats al Parlament autònom, i podria entrar en un govern de coalició amb l’SNP al setembre. Representen la força independentista d’esquerres més robusta del país, tot i l’existència de corrents dins de l’SNP de la mateixa tendència ideològica.
La necessitat de consolidar una majoria sòlida del 60 % a favor de la independència segueix sent el repte del moviment
Tot i això, segons Maxwell, la meta del partit dominant des de 2015 és “conquerir la classe mitjana escocesa, els euròfils, liberals” o empresaris que treballen en l’àmbit local o internacional, “una estratègia que ha coartat el seu radicalisme”.
Aquest gir cap a la dreta marca la possibilitat que en la propera campanya per a la independència s’imposi un discurs més europeista i es limiti el marge d’actuació dels actors d’esquerra, els vots dels quals l’SNP donaria per aconseguits, ja que no s’alinearien mai amb l’Estat britànic, almenys mentre hi governin els conservadors. Quedaria per veure si la confluència de sectors crítics que van crear una visió radical i atractiva per a l’electorat el 2014 serien capaços de tornar a fer-ho.
En una nova campanya, “els verds i altres formacions d’esquerra fomentaran les seves pròpies perspectives, amb més o menys èxit”, explica Maxwell. Però recorda que després del referèndum de 2014, l’SNP va absorbir el gruix d’activistes dels moviments socials, amb l’energia dels més progressistes –com la Campanya d’Independència Radical– dissipant-se rere el canvi d’escenari polític.
La base de l’SNP és de més de 100.000 persones, i el partit té milers d’activistes veterans que fan el porta a porta
“La base militant de l’SNP és enorme –més de 100.000 persones–, i el partit té milers d’activistes veterans que van porta a porta a les circumscripcions estratègiques i mobilitzen suport”, comenta Maxwell. “Després del fracàs del 2014, la direcció del partit ha après com fer servir les seves bases per guanyar eleccions. Cap altre partit a Escòcia pot reunir els recursos materials i polítics de l’SNP. En cas d’un nou referèndum, la campanya per a la independència prevaldrà o morirà segons la iniciativa que fomenti Sturgeon”, afegeix el reporter.
Londres, contrària a un nou referèndum
Tot quedarà en paper mullat si l’Estat britànic impedeix la celebració d’una nova consulta. La potestat de convocatòria queda recollida a la llei, però les discrepàncies sorgeixen quan es planteja quin és l’organisme amb competències per activar-la. En tot cas, com que Escòcia té un poder jurídic propi, s’hauria d’emetre una decisió des dels tribunals escocesos.
Queda per veure si el govern de Johnson hi actuarà amb la deguda cura. Per ara, s’oposa a donar via lliure a la celebració d’un altre referèndum. Tanmateix, la seva imprudència política –plasmada, sobretot, en la seva gestió del Brexit– li ha aportat una mala fama a Escòcia, fins i tot entre els votants unionistes, la qual cosa podria beneficiar encara més als independentistes i ser la clau del seu èxit, segons Maxwell.
“Una campanya pel ‘Sí’ exitosa implicaria un atac populista contra la legitimitat política i social del govern britànic i posaria l’accent en el caràcter elitista i corrupte de la gestió de Johnson”, argumenta Maxwell. També plantejaria “un futur clarament socialdemòcrata per a Escòcia fora del Regne Unit, basat en la transició ràpida a una moneda pròpia i en una gran inversió estratègica en l’Estat del benestar i l’economia verda”, conclou.
