Ixone Retes, Aitor Bordagaray, Julen Cicero i Miguel Ángel Iglesias són quatre dels 129 treballadores acomiadades al fabricant de conduccions Tubacex. Juntament amb la resta dels seus 750 companys, han aturat l’acomiadament col·lectiu a l’empresa amb una vaga indefinida de 236 dies. El dimarts 5 d’octubre, la plantilla va començar a tornar gradualment a les factories d’Amurrio i Llodio. Ixone Retes —delegada del sindicat LAB—, Aitor Bordagaray, Julen Cicero —delegat del sindicat ELA— i Miguel Ángel Iglesias responen alternativament a la ronda de preguntes d’El Salto en la carpa del piquet de la fàbrica d’Amurrio.
Quines diríeu que han estat les claus per a guanyar el pols a la gerència de Tubacex?
Ixone Retes: Per a mi ha estat primordial haver estat aquí 236 dies de vaga. La companyonia que hem fet en els piquets, haver-nos ajudat les unes a les altres i, també, la força que ens ha arribat de tota la vall quan la plantilla vam dir: “Fins aquí”. Prou amb aquesta direcció esgotada que ens calciga una vegada i una altra. Aquest cansament s’ha canalitzat en la base que hem construït aquí en els piquets.
Defineix ‘unió’.
Aitor Bordagaray: A vegades, com en aquesta ocasió, crec que la unió sorgeix del maltractament al qual ens ha sotmès la direcció durant un munt d’anys. I unió també significa que tota la fàbrica ha parat. Totes les sigles de tots els sindicats estaven unides. Els treballadors teníem una guia clara. Ells ens han dit on anar —a la vaga— i nosaltres hem anat allà on ens han indicat.
Defineix ‘confiança’.
“Hi ha hagut confiança de la plantilla cap al comitè i del comitè cap a la plantilla. Crec que si hi ha alguna cosa a valorar en aquesta lluita, és això”
Julen Cicero: Confiança és la resposta que ens ha donat la plantilla al comitè d’empresa a l’hora de decidir el posicionament cap a la vaga indefinida. Sabíem que sense tota la plantilla junta aquesta vaga no era possible. I tota la plantilla l’ha secundat. Hi ha hagut confiança de la plantilla cap al comitè i del comitè cap a la plantilla. Crec que si hi ha alguna cosa a valorar en aquesta lluita, és això.
Què és més important, la unió o la consciència de classe?
Miguel Ángel Iglesias: Ambdues, les dues van de la mà. Sense lluita obrera no hi ha unió, i la lluita la fa la consciència del treballador.
Què sents avui?
I.R.: Des del meu punt de vista, com delegada del sindicat LAB que votem en contra de l’acord, per a mi la proposta aconseguida és insuficient, però estic molt contenta perquè tots i totes tornem a entrar dins de la fàbrica i l’empresa no s’ha sortit amb la seva. Hem lluitat contra una multinacional, contra el govern basc i contra la patronal Confebask, i els hem mantingut en escac durant gairebé vuit mesos. Avui és un dia per a estar contenta. Quan he vist com companys acomiadats entraven per aquesta porta, per a mi ha estat tota una alegria.
Quin ha estat el moment més difícil de la vaga?
“El 18 de març va ser el més difícil. Van donar la llista amb els noms dels acomiadats, entre ells, els nostres. Companys havien de trucar als que figuràvem en aquesta llista per a comunicar-nos que estàvem acomiadats. Però al mateix temps recordo unes abraçades que no m’han fet en la meva vida”
A.B.: Hi ha hagut molts moments complicats, però el 18 de març va ser el més difícil per a mi. Van donar la llista amb els noms dels acomiadats, entre ells, els nostres. Companys havien de trucar als que figuràvem en aquesta llista per a comunicar-nos que estàvem acomiadats. Però al mateix temps recordo unes abraçades que no m’han fet en la meva vida. I això que era època de pandèmia, quan es trobaven a faltar les abraçades. La gent em deia: “Aitor, tranquil, que demà serem aquí amb vosaltres i li donarem la volta a això”. Va ser molt, molt dur, però també molt, molt bonic.
Ara us estimeu més? Sou més equip?
J.C.: No sé si ara ens estimem més o menys que abans, però, com a mínim, ens hem adonat que individualment no som res i que si som molts podem donar-li la volta a la patronal i fins i tot als mitjans de comunicació a l’ús. Com a treballadors, si no ens unim, no som ningú.
Què opines sobre el paper que ha tingut el govern basc en aquest conflicte laboral?
M.A.I.: No acostumo a opinar sobre política, però crec que el seu paper ha estat nefast, perquè era part interessada de l’empresa. El govern basc és el quart accionista i ha actuat com a accionista, no com a representant del poble. Ha mirat els seus propis interessos. Crec que ha discriminat completament l’obrer i és una lliçó a tenir en compte en les pròximes eleccions.
I sobre el paper de l’Ertzaintza?
I.R.: Ja sabem qui els ordenava venir aquí: el govern basc, que ha jugat un paper fonamental anant de la mà de l’empresa. Nosaltres hem rebut cops, hem rebut amenaces i hem rebut multes. No els teníem d’amics i no s’han posat del costat dels currelas, que estàvem defensant els nostres llocs de treball.
És necessari afiliar-se a un sindicat?
“Ja sabem qui ha ordenat l’Ertzaintza venir aquí: el govern basc, que ha jugat un paper fonamental anant de la mà de l’empresa. Hem rebut cops, hem rebut amenaces i hem rebut multes. No els teníem d’amics i no s’han posat del costat dels que estàvem defensant els nostres llocs de treball”
A.B.: No sé si és necessari o molt necessari, però és clar que el suport que et pot donar un sindicat fort amb una caixa de resistència potent, com tenen els sindicats ELA i LAB, s’ha notat moltíssim. Nosaltres hem intentat muntar una caixa de resistència per a la resta de treballadors, però si tothom hagués estat afiliat a un sindicat amb caixa de resistència, hauria resultat més fàcil. No és imprescindible estar afiliat, però si vols fer una defensa efectiva de la classe treballadora, convé tenir un bon suport darrere.
Com se sosté econòmicament una vaga de gairebé vuit mesos?
J.C.: És dur. I hi ha situacions de tota mena. Això et ve com el volcà: de cop. I se sosté com es pot amb la família, mitjançant les caixes de resistència i amb el suport de la vall. No és fàcil. Sobretot, per la incertesa de no saber quan començaràs a cobrar realment.
Com d’important és comptar també amb el suport de la vostra comarca, Aiaraldea?
M.A.I.: És molt important. Moltes persones ens han ajudat econòmicament i han participat en totes les protestes. El seu suport ha estat una altra de les claus.
Una pregunta per als quatre: per què sou exemple?
I.R: No sé si som exemple, però la classe treballadora estem sempre rebent pals i és el moment que ens aixequem i protestem.
M.A.I: Jo crec que som exemple i som història. Això serà per a recordar. I potser altres empreses ho tenen en compte a l’hora de convocar un ERTO als seus treballadors.
Els quatre intercanvien paraules, consideren que encara no són del tot conscients que avui és el primer dia de treball per a alguns companys. Encara estan digerint la volta a la normalitat i que, com les màquines de Tubacex, encara han d’escalfar-se i posar-se a punt. El dilluns 4 d’octubre es va signar l’acord que va donar per suspès l’ERTO de Tubacex, que implica assumir les dues sentències del Tribunal Superior de Justícia del País Basc i retirar el recurs davant el Tribunal Suprem.
*Article publicat originalment a ‘El Salto‘
