Internacionalisme del segle XXI

“A Rojava estan fent el que nosaltres tan sols podem somiar: moure molta gent jove”. És octubre de 2020 i a l’escenari de la Universitat de Qamishli una internacionalista anglesa llegeix aquesta frase de David Graeber. L’antropòleg anarquista va seguir de prop el procés de Rojava, fet pel qual gaudeix d’una gran estima entre la població local. Havia mort amb 59 anys per una pancreatitis el 3 de setembre, unes setmanes abans, i per acomiadar-lo s’havia organitzat una commemoració en línia des de diversos punts del món. Desenes d’internacionalistes acudeixen a l’acte, en bona part degut a l’admiració per aquest personatge, però també mogudes per les ganes de trobar-se amb companyes que segurament fa mesos que no veuen. A part de les que habitualment resideixen a Qamishli, una de les principals ciutats del nord i est de Síria, també han vingut grups de Raqqa, de Kobane i un d’itinerant de formació. Totes elles van arribar a Rojava per donar suport de diferents maneres a la revolució iniciada el 2012. Cadascuna ocupa el seu rol dins d’aquest procés, sigui fent tasques mèdiques, militars, d’investigació, docents o fins i tot d’enginyeria.

Els parlaments en kurd i en anglès donen lloc a actuacions musicals, i tant la població local kurda i àrab com les internacionalistes s’aixequen per donar-se les mans amb els balls tradicionals. Són només una petita mostra de les que han posat el seu granet de sorra en aquesta lluita. Segons membres del moviment d’alliberament kurd, les voluntàries internacionals es contarien per uns pocs milers, que oscil·larien entre 2.000 i 4.000, tot i que es fa difícil de precisar.

Si volem anar a l’inici d’aquest fenomen, cal que retrocedim als anys setanta, poc abans de la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK, per les sigles en kurd). Kemal Pîr i Haki Karer, d’origen turc, se sumaren a la causa kurda el 1972, en conèixer un jove Abdullah Öcalan, que es convertiria en el principal teòric del moviment d’alliberament. Però poc després, el 1977, Karer fou assassinat, fet que desencadenaria la fundació del PKK. Pîr va morir el 1982 a la presó d’Amed (Diyarbakir, en turc) en el transcurs d’una vaga de fam.

Les internacionalistes han aportat els seus coneixements en àmbits on hi ha manca de professionals

La solidaritat i convicció dels dos militants turcs va causar un gran impacte en els primers quadres del PKK i va fer que l’internacionalisme passés a ser un pilar fonamental per a aquest moviment. Un bon exemple el trobem el 1982, quan bona part dels membres del partit s’exilien a Damasc, a causa de la repressió del govern turc, per muntar-hi una acadèmia de formació. Allà, els primers quadres del partit, format encara feia poc, van morir lluitant braç a braç amb les revolucionàries palestines del Front Popular per l’Alliberament de Palestina.

No fou, però, fins al cap d’uns anys, que internacionalistes europees també s’unirien al PKK. Venien sobretot d’Alemanya, un país amb una important diàspora kurda i, per tant, amb una presència significativa del seu moviment d’alliberament. Andrea Wolf, també coneguda pel sobrenom kurd de Ronahî, en va ser una de les més destacades. Wolf havia estat implicada en activitats revolucionàries i va ser acusada de formar part de la facció de l’Exèrcit Roig d’Alemanya. Però què la va portar al Kurdistan? En els seus textos, Wolf explica que “si pensem en objectius d’una organització que hàgim de construir a Alemanya, arribem a la qüestió del lideratge. Qui pot fer això? Per descomptat, un col·lectiu i no una persona sola. Però qui? A hores d’ara veig les nostres insuficiències molt clares. Pràctiques militants sense un pensament polític profund (…), sense mecanismes per al procés intern, sobretot en relació amb la qüestió dona-home”. Wolf va ser assassinada per l’exèrcit turc el 23 d’octubre de 1998 a la província de Van, a Turquia. Avui, una acadèmia internacionalista no mixta de Rojava porta el seu nom.

Algunes de les internacionalistes que arriben a Rojava ho fan pel seu interès en Jineolojî, el que el moviment kurd anomena “la ciència de les dones i la vida” –jin, en kurd, significa dona i vida; i lojî prové del logos grec, estudi–. A l’Institut Andrea Wolf, dones i persones socialitzades com a tal duen a terme els seus estudis sobre Jineolojî; una ciència que busca reescriure la història i les ciències des del punt de vista de les dones. L’any passat, internacionalistes de la península Ibèrica van publicar el llibre Mujer, vida, libertad. Desde el corazón del movimiento de las mujeres libres del Kurdistán (Descontrol Editorial), que repassa la història i la resistència de les dones kurdes.

Kobane, un punt d’inflexió

La defensa de la ciutat de Kobane, entre setembre de 2014 i gener de 2015, va fer que la causa kurda fos coneguda arreu del món. Després, el que popularment es coneixia com a Rojava deixava pas, amb l’annexió de zones alliberades d’Estat Islàmic, a l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria. Això també va fer que persones de diferents països se sumessin a les files de les YPJ i les YPG (Unitats de Protecció de les Dones i Unitats de Protecció Populars). Desenes de voluntàries completaven escasses setmanes de formació militar i ideològica amb l’objectiu de dirigir-se als diversos fronts que en aquell moment assetjaven l’autonomia kurda-àrab. Les internacionalistes provenien de llocs tan remots com l’Argentina o el Japó. Tal va ser l’impacte d’aquestes persones en una societat poc acostumada a les estrangeres, que avui en dia encara és habitual trobar gent gran que es refereix a les internacionals com les japoneses, independentment de la seva nacionalitat.

Moltes de les internacionals que es van unir a les forces d’autodefensa ho van fer a YPG i YPJ Internacional. Fundat el 2015, el seu portaveu actual, Andok Ronahî, explica que “algunes persones s’unien per motius ideològics, mentre que d’altres ho feien amb la voluntat de lluitar contra ISIS. Tanmateix, conèixer la realitat sobre el terreny feia que les raons per les quals lluitaven canviessin”. Un exemple d’això és Rustem Cudi, un internacionalista que havia format part de l’exèrcit alemany i que, en viure el procés que tenia lloc a Rojava, afirmava que “per primera vegada a la vida lluitem per quelcom realment valuós”. Va morir el febrer de 2016 a Al Shadadi. YPG i YPJ internacional, així com el Batalló Internacional per la Llibertat van participar en les grans ofensives contra Estat Islàmic a Manbij, Al-Tabqah, Raqqa, Deir ez-Zor i Baghouz, última localitat de Síria –a tocar de la frontera amb l’Iraq– on el califat va ser finalment derrotat. Ronahî també afirma que “una de les conseqüències d’estar en estructures militars és l’impediment de tenir una visió més global de la societat siriana”.

Rojinda Yusuf és membre de Kongra Star, la principal organització de dones kurdes, i els darrers anys ha treballat al costat d’internacionals. Yusuf té clar que “si la revolució a Rojava ha tingut èxit no ha sigut per la defensa que n’han fet els estats, sinó que l’ha defensat la força natural dels pobles i els moviments democràtics d’arreu del món”. I afegeix: “A Rojava, la feina, l’esperança i els somnis dels revolucionaris internacionals han fet més gran i bonica la nostra lluita”.

Itxaso Domínguez, analista especialitzada en l’Orient Mitjà, qualifica les internacionalistes a Rojava com “aliades de la causa kurda. No es tracta del model d’occidentals que van amb ONG a països del sud global, el que els anglesos anomenen el ‘complex del salvador blanc’”. Domínguez destaca que la manca d’organitzacions no governamentals ha fet que no es canalitzés aquesta mena d’activisme. I el descriu de la següent manera: “En l’internacionalisme al Kurdistan és la població local qui fixa els paràmetres i les necessitats a cobrir. Aquest model també és present a llocs de l’Amèrica Llatina, on l’occidental s’alia amb comunitats indígenes”.

Més enllà de les armes

Així i tot, la majoria de voluntaris que viatgen a Rojava ho fan des d’Europa o l’Amèrica del Nord. Rok Brossa, un brigadista català que hi va arribar el 2017 i ha estat fent feines relacionades amb l’ecologia, explica que “l’internacionalisme a Rojava busca teixir aliances amb moviments revolucionaris de tot el món, però al nord global, on tenim un passaport privilegiat que ens permet moure’ns amb àmplia llibertat, no tenim moviments revolucionaris organitzats. Quan arribem a Rojava ho fem sovint com individualitats i no com a representants d’un moviment. Els moviments revolucionaris de l’Amèrica Llatina, d’Àfrica o del sud-est asiàtic, que poden adaptar-se més al que el moviment kurd vol construir, sovint no tenen la capacitat d’arribar a Rojava, bé sigui per manca de recursos o coneixements de la situació, per manca de capacitat d’enviar delegats mentre mantenen les seves lluites o simplement per impossibilitat d’abandonar els seus territoris d’origen”.

Brossa també reflexiona al voltant de la forma organitzativa del moviment kurd, amb fortes dinàmiques provinents del seu origen marxista-leninista o, simplement, de l’entorn militaritzat en el qual s’ha forjat. “Aprendre el significat de ser i comportar-se com a part d’una organització revolucionària m’ha dut a moltes reflexions. Per exemple, la relació entre la llibertat individual i el deure revolucionari i buscar l’equilibri entre què vull fer i què cal que faci”. I sentencia: “Conviure amb contradiccions és una realitat constant a Rojava”.

Com Brossa, no totes les persones que han viatjat al Kurdistan ho han fet per unir-se a les estructures militars. Moltes d’elles també han aportat els seus coneixements en altres àmbits, on hi ha una gran manca de professionals. Aquesta necessitat té lloc per diverses raons, entre les quals hi ha l’empobriment de la zona, promogut pel govern de Bashar al-Assad i l’emigració de personal qualificat a conseqüència de la guerra. La població més adinerada és la que va poder migrar a Turquia i, amb sort, a Europa o a Amèrica. Així ho explicava un metge en una trobada oberta entre la població i l’Administració Autònoma a Raqqa: “Potser hi ha gent incompetent a les nostres institucions, però som precisament aquesta gent la que ens hem quedat i hem reconstruït la regió”. En aquest context, la presència d’alguns centenars d’internacionals enmig de cinc milions de persones, tres i mig segons les Nacions Unides, podria considerar-se anecdòtica, però a la vegada té un gran significat per tota la gent amb qui interaccionen.

També explica que les característiques socials que trobem a l’Orient Mitjà i a Europa són molt diferents. Això fa que, sovint, quan els internacionalistes acaben d’arribar a Rojava sorgeixin petits conflictes. “Per exemple, entre nosaltres no està bé que una persona es quedi sola, és vergonyós, però les internacionalistes a vegades necessiten estar a soles. Per altra banda, hem vist com quan una d’aquestes internacionalistes moria, l’impacte arreu del món era tal que desenes venien a ocupar el seu lloc. Per tot això, l’efecte positiu és molt més important que qualsevol conflicte que pugui aparèixer”, conclou Fatima.

Catalanes a Rojava

El 20 d’octubre, el Parlament de Catalunya reconeixia oficialment l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES) i emplaçava les institucions catalanes i la societat civil a establir vies de cooperació directes per contribuir a la reconstrucció de la regió. La decisió era el fruit de dues brigades amb representants polítics i d’entitats socials que els mesos de gener i juny de 2021 havien viatjat al Kurdistan per conèixer la realitat de Rojava. L’endemà del reconeixement, representants de l’AANES responien al parlament català amb una carta d’agraïment mentre l’etiqueta #GràciesCatalunya es feia viral a les xarxes i encapçalava la portada de l’Özgür Politika, el principal diari del moviment kurd a Europa.

El reconeixement oficial de l’AANES és el resultat d’un moviment de fraternitat que fa anys que s’organitza. Als Països Catalans, la Plataforma Azadî o el Comitè Valencià de Solidaritat amb el Kurdistan fa anys que difonen la lluita del poble kurd, mentre que els grups no mixtes Azadî Jin ho fan amb especial atenció a la lluita de les dones, l’internacionalisme i inspirades en la Jineolojî.

A més, desenes de catalanes han viatjat al nord i l’est de Síria. Algunes, com Alba Sotorra, hi han rodat pel·lícules documentals com Comandante Arian (2018) o El retorn, la vida després de l’ISIS (2021), estrenada fa poc, per apropar al públic europeu les realitats de les lluitadores de les YPJ o de les dones que es van unir al Daesh. Altres, com Meri Karanza, pseudònim que utilitza per motius de seguretat, hi han passat diversos anys i han format part de projectes de Rojava treballant braç a braç amb la població local. Karanza explica que “el que em va fer decidir anar a Rojava i no a un altre lloc va ser el fet que les dones són l’avantguarda del moviment”. L’activista barcelonina ha sigut metgessa a l’hospital de Derik, una zona on la manca d’instal·lacions i professionals mèdics fa que la seva formació resulti molt útil. Pel que fa a l’acollida, explica que “l’hospitalitat és molt important en aquella societat i ens vam sentir molt ben rebudes. Quan una persona arriba a una casa sempre tindrà menjar i un llit”. I afegeix que “tot i això, hem de tenir clar que nosaltres no som d’allà i ens és més difícil entendre tot el procés que han passat. Per això, tot el que fem ho hem de fer amb humilitat”.

També explica que una de les contradiccions amb què s’ha trobat està relacionada amb la identitat de gènere. La realitat social, així com la proposta del moviment d’alliberació s’articula en dues identitats binàries, “això té tot el sentit del món si es té en compte la societat en què sorgeix el moviment. Jo vinc d’un entorn en què estem en un altre punt, m’identifico dins les dissidències sexuals i, evidentment, es produeix un xoc. Però estem veient com les companyes volen aprofundir en aquest tema. Per exemple, des de la Jineolojî s’estan començant a tenir discussions”. I afegeix: “El moviment ha demostrat que quan hi ha aspectes que poden ser contradictoris es tenen en compte i es discuteixen. Si consideren que és un obstacle ideològicament per avançar en els principis de llibertat, ho canviaran. Això em fa estar molt tranquil·la”. Tanmateix, el moviment d’alliberament i la societat es troben en punts diferents, en aquest sentit, el moviment juga un paper d’avantguarda en temes com l’alliberament de la dona, l’ecologia o el trencament amb la mentalitat estatal promoguda pel règim de Bashar al-Assad.

La cançó “Vola, company” es va fer en record i comiat de Daniel, un jove català que es va suïcidar en tornar de Rojava

Mantenir viva la intrahistòria d’aquesta revolució des del punt de vista dels internacionalistes i a la vegada difondre el procés que hi té lloc és la tasca que es van proposar un grup d’internacionalistes de l’Estat espanyol. Molts dels relats de la vida quotidiana d’aquestes internacionalistes es poden llegir al blog “Buen Camino” del mitjà El Salto.

La difícil tornada

Tornar a casa després d’una experiència com la que es viu a Rojava pot comportar problemes psicològics a causa de l’estrès generat. Un dels casos que va tenir un desenllaç trist és el de Daniel, un jove català de 23 anys que va decidir posar fi a la seva vida de forma conscient. “He vist el pitjor que els humans es poden fer els uns als altres, com puc creure en res més?”, recordava una de les seves companyes en un article publicat al diari Ara. La cantautora Sílvia Tomàs li va dedicar la cançó “Vola, company” com a record i comiat.

Rubén Amor Benedicto Salmerón és psicòleg i membre del col·lectiu De-liberaciones en psicología social. Especialitzat en trastorns psicosocials derivats de situacions d’estrès en zones de conflicte, Benedicto explica que quan una persona retorna al seu lloc d’origen “la tornada a la normalitat pot fer-se enmig d’una gran commoció, plantejant-se creences i marcs que allà tenien sentit, però aquí no”. Per això, des del seu col·lectiu aposten per entendre l’experiència de les persones i a la vegada no limitar-ho a la intimitat d’aquestes: “Ambdues parts es transformen. Amics, germans o pares també poden patir. Per això en diem ‘acompanyament psicosocial’, perquè la part interna és important, però també la dimensió social”. Com a conclusió, Benedicto explica que “abans de marxar cal preparar-se responsablement, personalment i col·lectivament. I quan la persona torna cal tenir dispositius per rebre i detectar”.

Morir en terra kurda