Republicanisme i valencianisme polític no són sinònims. No tot el republicanisme —valencià— fou valencianista. A més, no tot el valencianisme fou d’esquerres. Però, al País Valencià, el republicanisme tenia una sòlida tradició des del segle XIX, com també la tenien les tradicions conservadores entre les classes populars, no en darrer lloc. El republicanisme d’arrel federal va abocar en moviments com el blasquisme a València i el gassetisme a Castelló. Aquest republicanisme mai no va tindre una visió de país i fou sovint obertament antivalencianista polític. Cal recordar que fou, en les primeres dècades del segle XX, quan nasqué el que l’historiador Alfons Cucó va denominar “valencianisme polític”, una fórmula que es pot considerar sinònim de nacionalisme valencià.
El valencianisme polític es caracteritzà per defensar dos elements fins al punt del fet que la seua presència o absència pot servir per a establir uns límits. En primer lloc, la centralitat de la llengua com a factor identitari i la demanda del seu reconeixement en l’esfera pública i institucional —la cooficialitat amb el castellà era la seua traducció més directa. En segon lloc, la demanda d’autogovern, que acabaria per plasmar-se en l’obtenció d’un Estatut d’Autonomia —en un marc espanyol habitualment entès en termes federals. El gros del republicanisme de tall blasquista es caracteritzà, però, per defensar un projecte profundament nacionalista espanyol, on el reconeixement de la llengua pròpia fou sempre problemàtic i l’autogovern es va veure amb suspicàcies —de manera que el programa federalista quedava sempre postergat. La paradoxa de tot plegat era que el republicanisme fou, fins als anys trenta del segle XX, la cultura política que recollí el suport de bona part de les classes populars, en especial les urbanes.
El valencianisme polític es caracteritzà per defensar dos elements fins al punt del fet que la seua presència o absència pot servir per a establir uns límits. En primer lloc, la centralitat de la llengua com a factor identitari i la demanda del seu reconeixement en l’esfera pública i institucional. En segon lloc, la demanda d’autogovern
El blasquisme o el gassetisme no foren només partits de classe obrera o popular. Precisament, el seu èxit estava en la seua capacitat de convertir-se en forces interclassistes, que captaren vots de sectors de les classes mitjanes o de la burgesia. El vot dels partits republicans era un vot autòcton, de gent nascuda al País Valencià, un territori majoritàriament d’emigració més que no d’immigració fins als anys seixanta del segle XX. Això vol dir que les bases socials dels republicans estaven conformades per valencians i valencianes d’origen i majoritàriament parlaven valencià. En canvi, a l’hora de fer política, els republicans no contemplaven la dimensió valenciana com a prioritària i sí, l’estrictament local i l’espanyola. Sota el lideratge de Vicente Blasco Ibáñez i Fernando Gasset Lacasaña, els republicans de València i Castelló —i les zones d’influència associades— van rebutjar asprament les propostes valencianistes. I amb tot, al si del republicanisme hi havia —almenys com a possibilitat— el desenvolupament d’un vessant valencianista. Un degoteig de noms ho indiquen. La presència al cap del partit de Fèlix Azzati quan Ibáñez marxà fora de València, no ho posà més fàcil, però.
En 1931 l’escenari polític canvià. El descrèdit de la dictadura de Primo de Rivera comportà el descrèdit de la monarquia d’Alfonso XIII i obrí la porta a la república. El nou règim hagué de fer front a les demandes que des de feia dècades el catalanisme polític havia plantejat. Unes demandes —cooficialitat de la llengua i autogovern— que eren les mateixes que defensava el valencianisme polític. Amb reticències i dificultats, la constitució republicana reconegué —en el marc d’un estat definit com a “integral”, és a dir, no federal— la possibilitat de l’autonomia, que s’aplicà inicialment només a Catalunya. Fou en aquell moment quan el valencianisme polític pogué ocupar un espai en l’escenari polític que fins aleshores no havia estat viable. En realitat, la seua força social i electoral fou escassa abans i després de 1931. Però en les noves condicions, el valencianisme polític aconseguí posar en l’agenda la qüestió de l’autogovern i l’Estatut. Per primera vegada hi havia valencianistes que eren regidors als ajuntaments i diputats a les corts espanyoles. No és que s’hagués capgirat el fracàs electoral, però ara els valencianistes formaven part de coalicions electorals que els hi donaren una visibilitat inaudita.
Al del republicanisme valencià, els blasquistes del Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA) o els membres del Partit Radical, que capitanejava Lerroux o altres republicans, continuava tenint una posició molt ambivalent pel que feia a l’Estatut
No obstant això, al gros del republicanisme valencià, els blasquistes del Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA) o els membres del Partit Radical, que capitanejava Lerroux o altres republicans, continuava tenint una posició molt ambivalent pel que feia a l’Estatut. A més, els socialistes i els anarquistes —tots dos amb una força destacadíssima entre els sectors obrers i jornalers valencians— mantenien una posició encara més dura. Si a aquest escenari, li afegim que el posicionament de la dreta —agrupada en la Dreta Regional Valenciana (DRV)— era sovint incert, s’entén el perquè els avantprojectes d’Estatut no acabaren de quallar. En 1934, s’hi fundà, en gran manera, amb l’escissió d’antics blasquistes, Esquerra Valenciana i, en 1935, el Partit Valencianista d’Esquerres. 1934 fou un any cabdal en la política espanyola i valenciana, i la fractura entre esquerra i dreta s’hi enfonsà de manera definitiva. Aquelles dues forces polítiques que podem situar en el centreesquerra de l’escenari valencià van ser les més importants formacions republicanes del valencianisme d’esquerres que mai havia tingut el País Valencià. Van heretar i actualitzar tant el programa federal com el del valencianisme històric. Les dues formaren part de les candidatures del Front Popular de 1936 i fos quina fos la seua base electoral real continuaren ben presents en la vida política valenciana.
Si ho analitzem, però, des del punt de vista de les identitats col·lectives de la població valenciana, el balanç és clar: el gros de la societat valenciana —i amb ella el de les forces polítiques majoritàries: republicans i conservadors així com el moviment obrer— s’identificaven amb el marc regional, que era també el marc nacional espanyol i el qual l’internacionalisme obrerista no posava paradoxalment en qüestió. Un àmpliament difós sentiment de pertinença valenciana no donava com a traducció un fort valencianisme polític. La influència d’aquest fou sempre molt limitada.
El colp del 36, un entrebanc més per al valencianisme
A l’estiu del 1936, després del triomf del Front Popular al País Valencià i l’enfonsament del blasquisme —que cada cop havia dretanitzat més la seua actuació política—, un nou avantprojecte d’estatut semblava viable. Però el 18 de juliol, el fracàs del colp militar va donar lloc a l’inici d’una guerra letal, també per al valencianisme. Entre 1936 i 1939 l’autonomia valenciana no s’aconseguí. Després, els quaranta anys de dictadura van marcar un tall definitiu. Molts valencianistes hagueren de marxar a l’exili a França o Mèxic, alguns van tornar i molts no ho van fer mai. Alguns s’hi quedaren i amb penes i treballs van mantindre una activitat resistencialista, sobretot cultural.
A inicis dels anys seixanta, amb la figura de Joan Fuster com a element cabdal, aparegué un nou valencianisme que acabaria per influir decididament en els anys de la transició a la democràcia
A inicis dels anys seixanta, amb la figura de Joan Fuster com a element cabdal, aparegué un nou valencianisme que acabaria per influir decididament en els anys de la transició a la democràcia. Era un nacionalisme valencià antifranquista i d’esquerres. Era, però, un moviment minoritari socialment. La dictadura franquista pogué reaprofitar i instrumentalitzar la identitat regional majoritària, en canvi.
Quan en 1975 el dictador Franco mor, el republicanisme no és un moviment social organitzat de cap manera equiparable a com ho estigué en 1931. La seua impotència fou manifesta. A Franco el substituí la monarquia, no la República. L’oposició antifranquista espanyola era formalment republicana. Però, la feblesa i/o el pragmatisme s’hi van imposar.
El nou valencianisme polític —que havia empeltat part de l’oposició de propostes sobre el País Valencià— tornà a ser un element clau en la vida política, i la qüestió autonòmica esdevingué obligada. Com en 1931, tots els partits hagueren de pronunciar-se, dir la seua. Amb tot, el nacionalisme valencià continuava sent minoritari socialment. Finalment, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia en 1982 fou el resultat d’un acord bastit entre la UCD i el PSOE, sense els nacionalistes. La via autonòmica valenciana fou entrebancada —no en darrer lloc per la violència anticatalanista. El nou marc autonòmic pogué satisfer parcialment les dues demandes històriques del valencianisme, com eren un cert grau d’autogovern i la cooficialitat de la llengua. Alhora, en els quaranta anys següents el nou marc autonòmic ha reforçat el marc regional i el regionalisme valencià i no ha fet avançar gaire la construcció nacional valenciana.
Amb tot, res no està escrit. La crisi de legitimitat oberta a partir de 2008 ha transformat l’escenari social i polític. Una nova embranzida del valencianisme polític ha capgirat les coses. La reacció de l’espanyolisme és també un fet. A l’Estat espanyol, la monarquia trontolla, però no cau. El republicanisme és potser una nova esperança, però encara no un moviment organitzat.
