El passat 29 de gener es complien 154 anys del naixement del novel·lista universal, polític republicà i valencià d’origen, Vicent Blasco Ibáñez. Personatge complex i amb posicions molt ambivalents, que alhora que bastia un moviment republicà-plebeu de màxima importància als anys de la Restauració, s’enfrontava de forma molt agressiva a les primeres expressions del valencianisme que començaven a caminar. El moviment que va fundar, el blasquisme, va tenir una gran importància com a fenomen sociopolític. Es tracta d’un moviment de masses específicament valencià, un republicanisme d’ampli suport popular, que definia la seua frontera per oposició a les oligarquies i que va determinar, per a bé o per a mal, els posteriors moviments polítics de tall progressista.
Retornar sobre un personatge com Blasco i un moviment polític com el seu, encapçalat pel Partit de la Unió Republicana Autonomista (PURA), que va ser la força republicana hegemònica —enmig del desert espanyol restauracionista— de la ciutat de València de 1898 fins a 1934, pot servir per a hibridar-lo amb l’actualitat, per retornar cap a eixa vena popular de la societat valenciana que el blasquisme va saber tocar tan bé. O per dir-ho amb un gran estudiós de la temàtica, com fou Ramir Reig, s’haurien de rebutjar algunes postures que entre l’esquerra nacionalista es varen pensar, consistents en el fet que: “Per a lluitar contra la subordinació a allò espanyol, calia destruir el valencianisme popular —denigrar l’himne de Serrano que fa plorar les falleres— i inventar-se’n un altre, però l’operació ha sigut un fracàs. Jo no entenc molt d’aquestes coses, però crec que una recuperació de Blasco, que fora útil per a tots, hauria de servir per a legitimar el valencianisme popular que ell sentia i defensava, que la gent sent i defensa, com a punt de partida del projecte cultural i polític que l’esquerra sempre ha propugnat”.
Els orígens del blasquisme
Certament, per començar la tasca que ens proposem haurem d’assenyalar encara que siga a tall d’uns quants apunts incomplets, d’on provenia el primer blasquisme que va encapçalar el mateix Blasco Ibáñez. El republicanisme blasquista va ser una escissió localista de les velles estructures del republicanisme federal, on encara es trobaven els republicans històrics —inclòs el propi Pi i Margall— després del desencís de la I República. És a dir, el primer blasquisme provenia del fructífer tronc del republicanisme federal pimargallià, del mateix “arbre de les llibertats” del qual, en dir de Pere Gabriel, provenien l’anarcosindicalisme, alguns vessants del socialisme o els diferents regionalismes posteriors. El mateix Blasco, en 1892, encara podia afirmar que “[…] com a republicà federal, defense l’Autonomia, el Pacte i la Federació”.
El blasquisme es va constituir des del primer moment com el promotor i defensor del naixent moviment obrer de la ciutat, que s’estructurava entorn de les conegudes com a “Societats Obreres”, que eren els primers sindicats que havien abandonat l’estructura gremial i plantejaven obertament el conflicte de classes
Aquest vessant federal li provenia de les lliçons que havia rebut del seu amic i mestre Constantí Llombart, qui va introduir Vicent Blasco Ibáñez als cercles federals de l’època i també a Lo Rat Penat. Blasco Ibáñez és escollit president del comitè valencià del Partit Republicà Federal. Posteriorment, el grup valencià organitzat entorn de l’ascendent figura de Blasco Ibáñez passarà per tota una sèrie de fases. Seguint el breu text que va publicar Alfons Cucó —i per abreviar l’explicació— es poden resumir les diferents escissions i coalicions com segueix: “Republicanisme federal fins a 1896, primera Unió Republicana aquest mateix any, segona Unió Republicana a partir de 1903, connexió amb el radicalisme lerrouxista des de 1908, republicanisme ‘autonomista’ posterior [ja adoptant les sigles de PURA]”.
En qualsevol cas, dues coses es van mantenir sempre intactes. Per una banda, el paper quasi messiànic de Blasco Ibáñez i, per l’altra, l’autosuficiència valenciana. El mateix Azzati, el successor immediat després que Blasco abandonés la política activa, afirmava que “la Unió Republicana de València no se suma a cap organització, perquè en les condicions de vida actual del nostre partit, ell només representa una força positiva i ell només pot véncer les dretes aliades”.
S’ha de tenir en compte l’aproximament de sectors anarquistes que sovint escrivien al diari blasquista, com per exemple el mateix anarquista Anselmo Lorenzo o l’alcalde de Cadis durant la primera república, Fermín Salvochea
Açò era així, entre altres motius, perquè el blasquisme es va constituir des del primer moment com el promotor i defensor del naixent moviment obrer de la ciutat, que s’estructurava entorn de les conegudes com a “Societats Obreres”, que eren els primers sindicats que havien abandonat l’estructura gremial i plantejaven obertament el conflicte de classes, encara que no tenien un marc ideològic definit. El blasquisme solia actuar en consonància amb els reclams d’aquestes societats, promocionant les seues vagues i actuant com a recaptador per les caixes de resistència, utilitzant els altaveus del seu diari El Pueblo. El blasquisme va arreplegar així una ferma base social obrera, fruit de les campanyes a El Pueblo i una política vers les societats obreres basada en el respecte a la seua autonomia i la protecció mitjançant el pressupost de l’Ajuntament de València.
A més s’ha de tenir en compte l’aproximament de sectors anarquistes que sovint escrivien al diari blasquista, com per exemple el mateix anarquista Anselmo Lorenzo o l’alcalde de Cadis durant la primera república, Fermín Salvochea, donada la comú enemistat entorn dels minoritaris grups valencians del PSOE de Pablo Iglesias que pretenien monopolitzar aquestes societats obreres.
La ideologia blasquista, entre dues aigües
Alguns estudis han volgut interpretar, a la llum de preocupacions posteriors, el blasquisme, de nou. Com a típics qualificatius que es fan de qualsevol moviment republicà, es poden veure acusacions de petit-burgés, d’instrumentalitzar als treballadors, de fer-los confiar abstractament en un ideal republicà utòpic, etc. Alfons Cucó comentava que algú havia dit que el blasquisme fou un caciquisme roig. El senador socialista, si bé negava rotundament que el blasquisme fora una mena de caciquisme, afegia que: “No fou precisament el blasquisme ni tan sols als seus començaments, un partit que pogués ser qualificat, amb un cert rigor de roig. El seu objectiu fou, com és sabut, l’abolició del règim monàrquic però, de cap manera la mutació del sistema capitalista”.
Joan Fuster, en una direcció pareguda —que explorarem més detingudament al següent punt—, va afirmar a Nosaltres els valencians que el dia que fora “examinada desapassionadament la conducta política de Blasco, veurem que ha estat clarament funesta per al País Valencià i per a totes les seues classes”. El suecà també es lamentava que el blasquisme haguera conquerit els cors de les classes populars valencianes: “Va posar en pràctica totes les seues manyes de demagog per a arrabassar els obrers valencians la suggestió llibertària i unir-los al moviment republicà”.
L’ontologia social que desplegaren aquests moviments tenia un punt clau: un no pot ser lliure si depèn d’un tercer per a viure. Així doncs, el blasquisme no deixava de ser un tipus de republicanisme plebeu ben roig
Per entendre la ideologia del blasquisme, cal entendre què eren els moviments republicans noucentistes, hereus de la vella tradició republicana-plebea inaugurada al món modern pels jacobins francesos, els levellers anglesos o els founders nord-americans. Amb diferents intensitats, l’ontologia social que desplegaren aquests moviments tenia un punt clau: un no pot ser lliure si depèn d’un tercer per a viure. Així doncs, el blasquisme no deixava de ser un tipus de republicanisme plebeu ben roig. El mateix Blasco Ibáñez mostra una clara consciència històrica d’entendre en quin moment es trobava, la seua enemistat amb els socialistes espanyols no li impedia aprendre de la insurrecció parisenca que va donar lloc a la Comuna de París, durant el seu exili a París.
Al mateix temps, Blasco era conscient —com ho va ser el seu mestre, Pi i Margall— que la qüestió social obrera seria la qüestió que marcaria el segle XX. Per això el blasquisme es va posicionar al costat de Jean Jaurès, que promulgava la necessitat d’una coalició republicano-socalista. El Pueblo va seguir de prop el Congrés Internacional socialista celebrat a Amsterdam en 1904, on, segons els blasquistes, s’enfrontaven la tendència alemanya de Bebel enfront de la francesa de Jaurès. Els blasquistes esperaven que un triomf del corrent jauresià provocara un canvi dins del PSOE, i miraven amb preocupació que s’imposara la línia de Guesde —el rival francès de Jaurès: “Si venç el guedisme s’ajornarà el progrés en la nostra nació. Ací existeix amb una intensitat més gran que a França la necessitat del bloc enfront de la reacció i per això creiem que és suïcida la política dels socialistes intransigents, mantenint-se aïllats de la Unió Republicana, que no és burgès, sinó mixt, que no és igual”. Ací és inútil pensar en reivindicacions socials, si no acabem amb els puntals del capitalisme”.
Algunes visions han apuntat que el blasquisme va acabar conformant-se com un tipus de populisme, com per exemple Ramir Reig, que consistiria en una tendència interclassista a apel·lar a un ampli espectre de les classes urbanes, des de la burgesia progressista fins a la classe obrera
Per a ells, es tractava d’aconseguir primer una revolució política que instaurés la República. No es tancaven a la revolució social, però creien en un etapisme històric —si no hi ha A, no es pot produir B— on sempre assenyalaven la necessitat històrica del règim republicà. Algunes visions han apuntat que el blasquisme va acabar conformant-se com un tipus de populisme, com per exemple Ramir Reig, que consistiria en una tendència interclassista a apel·lar a un ampli espectre de les classes urbanes, des de la burgesia progressista fins a la classe obrera, mitjançant propostes i programes contradictoris. Aquest populisme estaria caracteritzat per ser, al cas valencià, un “contenidor universal” on estava tot: les reivindicacions raonables dels socialistes i el sentiment popular valencià.
Si el que es vol apuntar és la incoherència del republicanisme blasquista en voler assumir diferents agendes polítiques de diferents classes, la realitat és així. Sempre hi va haver dins del blasquisme dues ànimes, dues aigües contradictòries i amb interessos oposats. Malgrat açò, l’ànima dominant la major part del període serà aquella plebea, i no serà fins als anys 30 on es confirmarà la deriva dretana del partit, col·laborant amb el govern radical-cedista.
La controvèrsia amb el valencianisme: jacobinisme o federalisme?
Arribem al punt més complex de la nostra dissertació, i en què més s’haurà de prestar atenció si es volen cavil·lar les herències posteriors del blasquisme. Així plantejat, fou el blasquisme un moviment valencianista? És evident que no.
El seu pensament republicà estava profundament imbuït de les idees del jacobinisme francès. Per tant, per Blasco i posteriorment Azzati —qui radicalitzaria més els postulats jacobins— no era possible pensar en una reivindicació de la peculiaritat nacional valenciana. Fuster no deixarà de lamentar el que haguera significat pel país que açò fos al contrari: “Un Blasco escrivint en català de cara als valencians hauria estat una basa formidable. No fou així”.
El blasquisme com a moviment republicà no podia encaixar amb un regionalisme folklòric de tendència conservadora, que propugnava un valencianisme “[…] queixós i debatut per l’abandó del poder central però amorós i fidel amb les institucions de l’Estat”
Ací les fonts bibliogràfiques i els estudis sobre el moviment han incidit en el fet que hi hagué un Blasco Ibáñez que escrivia en valencià i era federal, però la mort de Llombart i l’ascens a Lo Rat Penat de Teodor Llorente que imbuiria d’idees conservadores i buidaria el caràcter polític que li volia donar Llombart, feren que el dirigent republicà s’apartara definitivament dels àmbits de la Renaixença —a la qual sempre atacaria amb ferotge intensitat. “Els jocs florals no són més que un bonic número de fira”, amb referència directa a Llorente; Blasco ressaltarà “el seu odi reaccionari i por de poeta”, i sobre els poetes que es disputaven l’anhelada Flor Natural, ell mateix dirà que “fan versos mediocres que canten a coses mortes soterrades en la història, que és el lloc en què han de conservar-se”. Azzati, per la seua banda, afirmà que “el llemosí tal com es coneix és molt deficient per a la vida social d’un poble”.
Tant Alfons Cucó com Joan Fuster varen criticar els àmbits reaccionaris de la Renaixença, i inclús volgueren veure una part de raó en Blasco en combatre’ls. Cucó explicava que “no seria menor, sens dubte el joc pertorbador al qual s’hi dedicà Llorente monopolitzant per al seu grup reaccionari el sentit últim de la Renaixença al País Valencià”; i Fuster entengué que, en aquest context, l’oposició a la Restauració s’havia convertit en oposició a la Renaixença.
El blasquisme com a moviment republicà no podia encaixar amb un regionalisme folklòric de tendència conservadora, que propugnava un valencianisme “[…] queixós i debatut per l’abandó del poder central però amorós i fidel amb les institucions de l’Estat. Bastava amb sumar queixes al ‘memorial de greuges’ (alguna cosa sobre aranzels, nolis i taronges) i amb passar-s’ho bé en les festes patronals, per a ser un bon valencianista”.
El blasquisme assumirà i potenciarà el valencianisme popular dels barris de la ciutat, el seu llenguatge incorrecte i descarat, el seu to vital, les seues formes de sociabilitat caloroses, la seua afició al soroll i al vagarejo, i les incorporarà al seu estil de fer política
I si bé aquests fets allunyen al blasquisme d’una proposta nacional valenciana —o ja ni tan sols açò, d’un regionalisme que ressaltara l’especificat valenciana—, tampoc es pot afirmar que ferira de mort la identitat col·lectiva valenciana, o que fora el culpable de la castellanització social o literària, com tampoc va desviar erròniament el proletariat o va llançar a la burgesia al sucursalisme.
De fet, el blasquisme assumirà i potenciarà el valencianisme popular dels barris de la ciutat, el seu llenguatge incorrecte i descarat, el seu to vital, les seues formes de sociabilitat caloroses, la seua afició al soroll i al vagarejo, i les incorporarà al seu estil de fer política. I a més, una lectura valencianista del blasquisme no sols era possible, sinó que va ser duta a terme per l’ala esquerra del partit. Personatges com Juli Just, Vicent Marco Miranda o Faustí Valentín —aquests darrers alcaldes de València—, durant els temps de la deriva dretana del partit capitanejat ara per Sigfrido Blasco-Ibáñez, varen escindir-se per fundar Esquerra Valenciana, un dels partits que donarà lloc al Front d’Esquerres Valencià.
En definitiva, el valencianisme de Vicent Marco Miranda i els seus, parteix d’una vocació de transformació social, d’emancipar les classes populars del jou polític, econòmic i territorial de l’antic règim, i de revalencianitzar també culturalment i lingüísticament el País Valencià. A més, Esquerra Valenciana actuarà com a nucli propulsor del frontpopulisme del 36 al País Valencià, en concordança amb les propostes, que ja en 1935, Marco juntament amb el líder galleguista Castelao adreçà a Lluís Companys, en nom d’Esquerra Valenciana i del Partido Galeguista, amb la intenció de constituir un front ample per a l’establiment d’una República federal.
Conclusions preliminars
Fins ací hem realitzat un breu estudi del blasquisme. Un estudi incomplet, que no pretén ser una perfecta reconstrucció històrica del moviment, sinó contribuir a interpretar els elements més progressius del mateix per reconnectar amb les tradicions polítiques autòctones i la cultura popular valenciana.
Tal vegada, amb els seus errors, el blasquisme va ser el millor intèrpret de què podia significar açò de “ser valencià”, el qual va produir una dignificació i politització d’aquestes tradicions, encara que donant-li un contingut anticatalanista i una poca estima per la llengua pròpia.
Per a Fuster, el blasquisme podia ser considerat com una sèrie d’episodis folklòrics, i segurament no li faltava raó, però hui ens hauríem de demanar si “el borrón y cuenta nueva” que va voler fer el fusterianisme amb tot aquest món popular és el camí correcte per interpel·lar al poble valencià en un camí d’endreçament nacional. Haver deixat en mans de la dreta més furibunda del Partit Popular o inclús del mateix blaverisme una herència que podríem haver explotat, pareix a hores d’ara una estratègia que s’ha demostrat equivocada.
Si el mateix escriptor blasquista Castrovido temia que si no es donava una solució nacional per als catalanistes aquests acabaren en les files de la reacció carlina, hui toca preguntar-nos si no cal una solució de classe perquè les tradicions populars valencianes no acaben en la dreta.
El millor cap del catalanisme d’esquerres del segle XX, l’escriptor mallorquí Gabriel Alomar, va entendre així la problemàtica d’atreure els sectors obrers del lerrouxisme, i donat els vincles i similituds del mateix amb el blasquisme, no podem sinó demanar-nos el mateix que ell. A ulls del mallorquí, era possible un desplaçament nacional en les classes populars, si el catalanisme d’esquerres era capaç de produir un desplaçament de classe en la seua obra política.
