És difícil representar 20.000 treballadors. Quina és la situació actual?
Diego Rodríguez: És pràcticament la mateixa que hi havia abans. Res no ha canviat. Hi ha una negociació i un acord, però no inclou pràcticament cap de les raons per les quals érem al carrer. Estem al carrer per 30 anys d’incompliments de conveni i allà s’estaven negociant 20 euros més o 20 euros menys mentre hi ha companys que cobren 300 euros per sota de conveni, companys que no tenen vacances. El 98 % de les empreses incompleixen el conveni.
Què s’ha signat aleshores?
D. R.: Una pujada de salari, tanmateix no s’han posat mecanismes perquè es compleixi el conveni. Estem parlant de milers de treballadors en centenars d’empreses on la majoria som eventuals i no tenim dret ni a escollir delegat. Els que estaven negociant ho feien per nosaltres sense nosaltres i ara com ara, que han passat dos mesos, encara no ens han convidat per explicar-nos res de l’acord. Ni a mi, ni pràcticament al 80% dels treballadors ens van preguntar si volíem la vaga…
Manuel Martínez: Al final els treballadors van sortir igual al carrer. No ho fan per exigir una pujada de l’IPC, per què de què serveix si el conveni que tenen no es compleix? Els treballadors surten pels incompliments, per l’esclavatge que patim. La pujada de l’IPC no fa sortir la gent al carrer.
Quants anys porteu treballant al metall?
D. R.: Jo ara tinc quatre mesos d’antiguitat, però fa trenta anys que faig feina al metall. Ell ni tan sols treballa al metall per qüestió de represàlies. No podem presentar-nos als comitès ni sovint votar, perquè ens ha de coincidir treballar amb què hi hagi votacions i molts cops només tenim contractes de vint dies. El contracte d’obra i servei és un xantatge continu: si et portes bé et contracto, si et portes malament t’acomiado.
Com valoreu la decisió dels sindicats majoritaris?
Demanàvem que els sindicats fessin una assemblea per explicar l’acord, perquè la darrera paraula l’ha de tenir l’assemblea, però no la van fer. Fa anys que no fan ni una assemblea. De fet, els mitjans quan posen fotos, treuen les de les assemblees de la CTM perquè no n’hi ha més
M. M.: No veig bé que si el conveni està bé o malament ho decideixin uns delegats que no han preguntat als treballadors. I a més, els treballadors no surten pel conveni, surten per la precarietat que tenim a la Badia de Cadis. Parlem de dotze hores treballant, quaranta dies seguits, a cinc euros per hora. Parlem de no deixar-te anar a la mútua i dir-te que vagis a l’hospital. Quan signen el conveni a l’esquena, ho veiem com una traïció. Demanàvem que fessin una assemblea per explicar-ho perquè la darrera paraula l’ha de tenir l’assemblea, però no la van fer. Fa anys que no fan ni una assemblea. De fet, els mitjans quan posen fotos, treuen les de les assemblees de la CTM perquè no n’hi ha més.
D. R.: CCOO i UGT s’aprofiten del sistema i n’abusen, així i tot, cal canviar el sindicalisme. No es tracta sempre d’anar culpant CCOO i UGT. El sistema ara, ja no parlo del metall, no ens inclou. És excloent per als treballadors.
Això passa també per les noves formes de treball?
D. R.: Si hi ha noves formes de treball, de relacions laborals, doncs cal canviar el sistema sindical i crear mecanismes per blindar els treballadors. És en això on ens hem de posar els sindicats més combatius. Has de tenir els mateixos drets independentment de si treballes tres o dotze mesos a l’any. I el mínim dret són les possibilitats reivindicatives, però no en tenim. Si em deuen 100 euros, jo els denuncio i els guanyo, tanmateix en acabat m’acomiaden. De què m’ha servit? Per perdre un lloc de treball. Inspecció de Treball mira cap a una altra banda. Cal exigir-li al govern, a l’actual i a tots els que hi ha hagut i vindran, però com no ens fan cas, caldrà trencar les pautes i seguir altres camins perquè l’oficialitat i la legalitat són les que ens han portat a la precarietat.
La setmana passada a Barcelona els amarradors van estar cinc dies en vaga i van aconseguir un acord rellevant. Potser en tractar-se d’un sector estratègic, com el vostre, encara poden mostrar alternatives al sindicalisme caduc?
D. R.: El metall no és tan sols estratègic, sinó que és històric. Hem viscut de les drassanes tota la vida. Paral·lelament, nosaltres no és que siguem treballadors del metall, és que som classe treballadora i utilitzem els conflictes del metall per nosaltres, però també en contra de com avança tot en general. No podrem reunir 500 cambrers al carrer, això no existeix, però nosaltres tenim la força de la factoria. A Cadis la gent no surt per consciència, surt per necessitat, però segurament es crearà consciència. Les mobilitzacions van acabar perquè quan es surt per necessitat és més fàcil que s’acabi amb un pacte, però quan es surti per consciència serà més difícil que això passi. Ens preocupa el curt termini perquè parlem d’omplir la nevera, però el llarg termini és el nostre objectiu.
M. M.: Hi ha dècades sense que passi res i setmanes en les quals s’avancen dècades. Nosaltres no som profetes a casa nostra, a la factoria, vaja… Els treballadors escolten sindicalisme i escolten traïció per molta voluntat que demostris. Però després senten sindicalisme i ens veuen a nosaltres i confien perquè estem tornant a fer el sindicalisme d’abans.
I els treballadors eventuals, encara costen més de representar?
M. M.: Moltes obres a Navantia es paguen a cinc euros l’hora, quaranta dies de feina. Es denuncia, però el comitè ara per ara no actua o ho fa quan ja hem actuat nosaltres. Un exemple, en el conveni del 2012, en el context de la crisi, es va eliminar el plus de tòxic perillós de 160 euros. Es va acordar que el 2016 es tornaria i aquesta seria la nostra major pujada salarial de cop, a part de ser un dret. Doncs no ho hem recuperat encara. Les negociacions que fan, les pujades de l’IPC, tot això és per a la gent fixa, no per als eventuals, ja que qui ho reclami se’n va al carrer.
Quin és el percentatge d’eventuals?
D. R.: Doncs depèn de la càrrega de treball. Treballem a les grans factories, però ho fem a través d’una subcontracta. La plantilla fixe són treballadors ‘de’ i nosaltres som treballadors ‘en’. No hi ha el mateix salari, condicions… i no tenim la mateixa capacitat reivindicativa que tenen els fixes. La qüestió és que es crea una altra divisió entre una classe treballadora que s’ha aburgesat i és com una aristocràcia obrera i els altres, els treballadors precaris.
M. M.: Històricament, els fixes tenen uns drets perquè el poble es va llençar al carrer i van batallar com nosaltres ho fem ara. Parlem que Puerto Real tenia 5.000 llocs de treball fixos i Cadis 6.000. Ara un no arriba a 100 i l’altre en té 200 i escaig. La mà d’obra directa dels que fem els vaixells: pintors, soldadors, electricistes… som tots eventuals, gent que quan hi ha feina estem i si no, no. Els comitès d’empresa no ens representen a nosaltres per més que a l’article 54 del seu estatut posi que les empreses auxiliars compleixin el conveni vigent.
I aquí és on naixeu vosaltres.
D. R.: Vam crear el 2017 la Coordinadora de Professionals del Metall perquè va sortir una notícia que deia que no hi havia prou professionals del metall. El comitè en un inici ens va ajudar. S’havia de complir el conveni perquè hi havia obres on es treballava de dilluns a diumenge i companys fora esperant a entrar amb homologació i reconeixement mèdic fet. No els cridaven mentre obligaven gent a treballar dotze hores diàries. A la mínima es van desmarcar i vam haver d’agafar el timó de les reivindicacions i vam començar a posar denúncies. Llavors ens vam convertir en un sindicat.
Com afectaria el sector la nova reforma laboral, ja que asseguren que no es permetran els contractes d’obra i servei?
L’eventualitat existeix i el que ens agradaria és que hi hagués feina indefinida, però entren vaixells per a vint dies i calen 500 persones. Hi ha gent que viu de 20 dies a un lloc i 20 a un altre
D. R.: No ho solucionarà. L’eventualitat existeix i el que ens agradaria és que hi hagués feina indefinida, però entren vaixells per a vint dies i calen 500 persones. Hi ha gent que viu de vint dies a un lloc i vint a un altre. Hi ha d’haver un contracte que doni cobertura a l’eventualitat que no sigui l’obra i servei perquè les empreses van buscant formes legals perquè si no és obligatori que tinguin 1.000 treballadors legals puguin no fer-ho. Volen solucionar l’eventualitat, però no reconeixent-la i si no la reconeixes… Jo podria dir com a sindicalista doncs que no entrin per a vint dies, però com a treballador ho necessitem perquè hem de menjar.
Quan s’incompleixen els convenis, Inspecció de Treball hauria d’actuar, no?
M. M.: Sí, i més en el cas de Navantia que és una empresa pública, el govern podria dir “aquí es compleixen els drets dels treballadors” i s’acabaria la cosa.
D. R.: Sent d’una entitat pública, hi podria haver un programa barat d’ordinador que mesuri si es compleixen les directrius o no i si no ho fan deu ser perquè hi ha directrius polítiques. El nostre conveni parla d’un 20% d’eventuals i un 80% fixos, però surten la situació és exactament a la inversa. Per què ens menjarem el coco estudiant la reforma si no es complirà?
M. M.: El problema són els mecanismes i això vol dir voluntat política. No poden fer fixa tanta gent? Doncs que canviïn la llei per ajustar-s’hi o que contractin directament amb l’empresa matriu. La mateixa feina que fem amb els subcontractes podem fer-la amb l’empresa matriu. Parlem d’empreses públiques que no tenen ni un soldador ni un electricista: tot està externalitzat! És una manera de privatitzar i el que fas així és fomentar l’esclavitud. Els empresaris tenen el luxe de competir i pagar 5 o 7 euros quan per conveni estarien obligats a 14 euros l’hora.
Ara s’ha aprovat fer una auditoria externa a Navantia.
M. M.: Sí. Allà dins el que hi ha és corrupció. La direcció de Navantia té bona harmonia amb els empresaris. Cal fer una auditoria i una cada dos anys perquè continuï neta. Amb una empresa de manteniment es va fer una auditoria i es va descobrir un desfalc de 2 milions d’euros. Molta corrupció, però no tenim prou proves per posar-hi fi. Si passa amb la neteja, què pot passar amb serveis auxiliars del metall? També tenim treballadors que són a casa de la direcció de Navantia fent obres i això ho paguem nosaltres si és públic… Encara que està provat, no en fan cas.
Amb la població s’ha vist que la relació és bona, com valoreu el tracte de la premsa?
Apareixem als mitjans quan es crema un bidó i ens truquen per preguntar-nos què pensem de les actuacions violentes dels treballadors. Doncs nosaltres no ho considerem violent en si
D. R.: Només diuen que a Badia de Cadis no hi ha feina. Sí, això ho sabem, però s’ha d’investigar també el patrimoni del comitè d’empresa… però d’això no en surt res a la premsa.
M. M.: A nosaltres ens van trucar mitjans de comunicació i els vam dir que el que volíem era poder entrar en directe. Vam perdre oportunitats, però si parlàvem podíem dir el que volíem.
D. R.: Apareixem als mitjans quan es crema un bidó i ens truquen per preguntar-nos què pensem de les actuacions violentes dels treballadors. Doncs nosaltres no ho considerem violent en si. El sentit de la violència és molt relatiu.
Durant aquests dies, l’alcalde va sortir a defensar-vos, quina responsabilitat tenen ells com a ajuntament i quin tipus de relació hi teniu?
M. M.: Tenim confiança en aquest home, que surti al capdavant de la manifestació. El 2013 hi va haver moviments a Cadis i aquest home, que no estava en política, venia a les manifestacions del metall sense pertànyer-hi. Ell és docent, però em va dir “jo quan veig una causa justa m’uneixo”. Ve d’una consciència i a part el seu pare treballava a les drassanes i va morir de càncer, una malaltia professional que no es considera com a tal.
D. R.: Jo discreparé. Al metall sempre hem tingut l’alcalde i Teresa Rodríguez d’Adelante Andalucía. Venen perquè realment ho senten, però després a l’ajuntament fan el mateix. Estan contractant per sota i no es respecta pas el model de subcontractació… Critiquen això en el metall i moltes subcontractes seves estan en frau de llei. Haurien de controlar-les.
Premsa, institució… Abans parlàveu de represàlies. A la feina? Judicials?
D. R.: Tenim companys amb moltes represàlies. És clar, contracte d’obra i servei… jo no et faig fora per la vaga, sinó perquè no tinc feina. A part, ara esperen judici vuit companys i lluitarem per aconseguir que s’arxivin les causes.
Manuel: Jo també soc culpable.
Com ha anat tan de pressa?
D. R.: És important el paper de la premsa. Les detencions de la barriada del Río de San Pedro [Puerto Real] van ser a l’hora de l’escola. Vuit furgons per detenir cinc treballadors i detencions molt selectives, gent no tota del metall, alguns amb antecedents… tot per devaluar. A les 9.30 h la premsa ja havia publicat els antecedents de tots els detinguts filtrats per la policia … Res, les detencions van ser espectaculars quan podien enviar un paperet a casa seva i ja està. Dels vuit, quatre eren del metall, però no importa.
M. M.: Els altres quatre, que en aquell moment no eren del metall, hi havien treballat o tenien possibilitats de fer-ho.
D. R.: La policia volia agafar gent que ens donava suport.
M. M.: Si parlàvem d’un 23% d’aturats, en aquesta barriada el percentatge es duplica.
D. R.: Els seus antecedents, no els policials, són vint anys d’atur…
M. M.: Van detenir el company de Carmen, una treballadora, mentre portava la seva filla a l’escola per haver-nos donat suport. La mare li va dir que se l’emportaven a comissaria perquè fes una feina, canviar la instal·lació elèctrica, perquè la nena té cinc anys. És un missatge fort dir-li a una nena tan petita que si et rebel·les contra el poder, et passarà el mateix que al teu pare. La nena l’endemà no parlava i quan la seva mare li va preguntar que què havia somiat li va dir: “que al papa el matava la policia i que a tu et posaven una pistola al cap”. És un missatge.
Ara entenc que seguireu amb la lluita antirepressiva, socialitzant el discurs, però atès que l’acord tampoc no afecta els eventuals, us heu plantejat com seguir?
D. R.: Hem acordat que no farem res fins a l’1 de maig perquè no tenim temps ni força. Volem fer feina interna perquè aquesta és la nostra assignatura pendent, la de tot el sindicalisme combatiu. No parem de dir que la gent surti al carrer i quan ho fa ens desborda. Estem molt contents, però no sabíem com organitzar això. Dins la tempesta no s’organitza res.
M. M.: S’ha d’organitzar abans perquè després, quan arribi la negociació del conveni i se signi, que els treballadors puguin respondre.
D. R.: I canviar el sindicalisme. Quan hi hagi un vaixell nou que ens exploti no serà un problema del metall, serà problema de l’hostaleria, de l’ensenyament… Per molt que s’hagi criticat al sindicalisme, és una eina i l’hem de fer servir o lluitarem amb una eina menys contra la patronal.
