“Quan em van diagnosticar un càncer de mama em van sorgir moltes preguntes”, explica Assun, veïna de la Seu d’Urgell. A més del tractament, els efectes secundaris i moltes altres qüestions derivades de la malaltia, li’n van sorgir d’altres: com aniré fins a l’hospital? Qui m’acompanyarà? Qui m’ho pagarà? I és que, per alguns pacients, un diagnòstic de càncer no és només un daltabaix emocional i físic, sinó també logístic.
A Catalunya, la majoria de tractaments majors es concentren en uns quants hospitals de referència. Pels pacients de la regió sanitària de l’Alt Pirineu i l’Aran, desplaçar-s’hi pot suposar trajectes de més de 200 quilòmetres i dues hores d’anada i dues més de tornada. Sens dubte, una trava més per aquelles persones que ja de per si estan passant per un tractament intens, dolorós i esgotador. És per aquest motiu que existeix un servei de taxi bonificat, perquè tots aquests pacients puguin accedir als tractaments sense un cost afegit.
La regió sanitària de l’Alt Pirineu i l’Aran ocupa el 18% de la superfície de Catalunya, però només s’hi concentra el 0.9 % d’habitants, amb una mitjana de població envellida, dispersa i aïllada. En un territori amb un servei de transport públic insuficient i una orografia complexa, l’única opció viable per a molts d’aquests tractaments majors és el cotxe.
Dret a la sanitat ple de traves
En matèria de sanitat, la regió de l’Alt Pirineu i l’Aran presenta nombrosos reptes i problemàtiques. Actualment, un dels més greus és la falta de professionals. L’Institut Català de la Salut (ICS) ha constatat que la previsió de vacants a la regió és la més elevada de Catalunya (72,4%). Tot i que s’ha començat a dissenyar un pla, les inversions no s’han materialitzat. Des del territori es reclamen incentius econòmics i de formació perquè professionals de la salut qualificats puguin instal·lar-se al Pirineu i seguir-hi desenvolupant la seva carrera en les mateixes condicions que els seus companys d’altres regions.
La pandèmia tampoc ha ajudat en l’àmbit sanitari. A més de la manca de professionals, s’ha constatat una regressió en els serveis que s’ofereixen als nuclis de població més petits
La pandèmia tampoc ha ajudat en l’àmbit sanitari. A més d’aquesta falta de professionals, s’ha constatat una regressió en els serveis que s’ofereixen als nuclis de població més petits. És el cas, per exemple, de Prullans (la Cerdanya). Amb 224 habitants, el poble ha vist com el consultori que obria dos cops per setmana i que atenia de manera regular a gent gran de la població ha passat a obrir només un cop al mes. Així, aquestes persones cal que es desplacin en cotxe fins al següent municipi, col·lapsant també aquells serveis ambulatoris.
Finalment, un dels grans problemes dels hospitals pirinencs és la manca de serveis. Darrerament, aquest fet s’ha evidenciat quan diversos col·lectius han denunciat la impossibilitat de realitzar una interrupció voluntària de l’embaràs al Pirineu. Aquestes queixes han propiciat que l’avortament farmacològic s’hagi incorporat com un nou servei als quatre hospitals de la regió sanitària.
Altres tractaments, però, encara no es poden dur a terme de manera local. Entre ells hi ha els tractaments de radioteràpia, quimioteràpia, diàlisi, trasplantaments i tractaments molt específics de rehabilitació. És per aquest motiu que el Servei Català de la Salut ofereix, des del 2005, una compensació en les despeses de transport a totes aquelles pacients que han de fer tractaments que no es poden proveir a prop del seu domicili. Tot i que aquestes ajudes també es poden bonificar amb transport públic o cotxe particular, la majoria opten per utilitzar el taxi. Aquest servei no es considera un transport sanitari, sinó una ajuda al desplaçament, ja que segons CatSalut, el transport sanitari es realitza únicament amb ambulància i sota criteri mèdic.
Els hospitals de referència on es desplacen la majoria de pacients de l’Alt Pirineu i Aran són l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona i la Fundació Althaia de Manresa. L’any 2019, 202 persones de la regió van fer servir el servei de taxi mentre que el 2020 en van ser 182. D’aquestes, més de la meitat són pacients oncològics i el servei va continuar amb certa normalitat malgrat la pandèmia, oferint viatges individuals per cada pacient.
Jaume és taxista a la Seu d’Urgell des de fa més de trenta anys i des dels inicis ha fet aquest transport: “És molt més discret que una ambulància: que arribi un gran vehicle medicalitzat pot provocar malestar en alguns pacients, sobretot en pobles petits”
Jaume és taxista a la Seu d’Urgell des de fa més de trenta anys i des dels inicis ha fet aquest transport. Segons explica, té bona acceptació entre els pacients: “El taxi és un cotxe. Al final, és un transport molt més discret que una ambulància: que arribi un gran vehicle medicalitzat pot provocar malestar en alguns pacients, sobretot en pobles petits”. A més, segons comenta, el taxi ajuda al pacient a sentir-se menys lligat a la seva malaltia: “Un taxi dona menys sensació d’estar malalt: pots anar assegut, mirant el paisatge per la finestra i la conducció és molt més suau… És una sensació completament diferent que la gent sempre ens ha agraït”.
CatSalut té convenis signats amb diferents associacions de taxistes del territori que coordinen els viatges i que liquiden mensualment amb l’administració, evitant així que els pacients hagin d’avançar els diners. L’any 2020 CatSalut va disposar d’un pressupost de 8,8 milions d’euros per aquesta partida d’un total de 79 milions d’euros destinats a la regió. Cada associació de taxistes, per la seva banda, fa servir un sistema per organitzar aquests viatges. En algunes, als taxistes se’ls assigna un pacient i el transporten durant tot el tractament, mentre que altres es van rotant per assegurar així una equitativitat de serveis entre els seus associats.
Un servei senzill i pràctic per la majoria de pacients
Ramon, que el 2019 va seguir un tractament de radioteràpia a l’Hospital Vall d’Hebron, explica que el sistema és senzill: “Una vegada que estàs diagnosticat, comença la roda. Juntament amb el calendari del tractament et donen un volant que has d’entregar al taulell d’admissions. Ells mateixos s’encarregaran de coordinar-se amb els taxis i el dia que et toca la primera sessió et truquen i et passen a buscar per casa”. Generalment, els viatges es realitzen amb cert marge per poder arribar a temps a l’hospital i els pacients poden anar acompanyats, si així ho desitgen. Assun, que va fer dotze sessions de quimioteràpia per un càncer de mama, afegeix: “Normalment, ens programen el tractament al mig del dia, suposo que per evitar que haguem de matinar molt o arribar a les tantes. No sempre passa, i recordo haver tingut visites a les vuit del matí. Això volia dir sortir de casa abans de les sis del matí”.
Assun, que va fer dotze sessions de quimioteràpia per un càncer de mama, afegeix: “Normalment, ens programen el tractament al mig del dia, suposo que per evitar que haguem de matinar molt o arribar a les tantes”
La relació que s’estableix amb els taxistes difereix molt en cada persona, com explica Jaume: “Hi ha gent a qui li agrada molt xerrar i d’altres que no tant. Alguns tenen la necessitat d’explicar-te coses i fins i tot acabes creant una relació personal”. A Ramon, aquesta proximitat amb el taxista li agradava: “A mi m’entretenia i m’ajudava a distreure’m d’uns viatges que no volies fer. Haver de fer quatre hores de trajecte al dia perquè t’apuntin amb un làser i radiació no és massa agradable, però si et topaves amb un taxista trempat, et feia passar millor l’estona”. Assun hi veu també un vessant pràctic: “És molt còmode. A la primera sessió de quimioteràpia vaig estar cinc hores i saber que quan sortís algú em portaria fins a casa em tranquil·litzava molt”.
Així i tot, aquests viatges d’anada i tornada poden convertir-se, per alguns pacients, en petits inferns. Efectes secundaris, angoixa, soledat… “Hem viscut situacions de tota mena”, explica Jaume: “Des de persones que es maregen i has de parar constantment perquè prenguin l’aire, fins a persones que ho estan passant malament i intentes arribar el més ràpid possible perquè puguin descansar. També hi ha gent que psicològicament ho està passant molt malament i a mi m’agrada fer el que puc per ajudar-los. En alguna ocasió he arribat a acompanyar-los a la consulta, perquè estaven sols i així tenien algun conegut a prop. Al final fem una mica de tot: conductors, psicòlegs… hem après molt de medicina amb tants anys!”.
Malgrat la predisposició i bona voluntat dels taxistes, aquest servei no el pot utilitzar tothom. Per exemple, persones amb mobilitat reduïda o en estat greu no poden fer-ne ús perquè els vehicles no estan adaptats ni medicalitzats. En aquests casos, el transport cal fer-lo en ambulància i sempre sota criteri mèdic, en funció de l’estat de salut del pacient i les limitacions de mobilitat que presenti. Els taxistes, però, defensen el seu servei, vetllant pels pacients i esperant-los fins que han acabat el tractament, mentre que l’ambulància o transports col·lectius no poden garantir aquest tractament individualitzat.
Les complicacions, de la butxaca del pacient
Aquesta ajuda al desplaçament que ofereix CatSalut cobreix totes les sessions que el metge ha receptat al pacient per un tractament determinat. Per contra, si hi ha complicacions derivades d’aquest tractament els viatges no estan inclosos i els pacients s’ho han de costejar ells mateixos.
És el cas d’Assun, que ha patit una infecció derivada de l’operació: “Una de les pròtesis se’m va infectar i he hagut de baixar moltes vegades a Lleida perquè m’ho curessin. L’altre dia ho comptava i he hagut de baixar catorze vegades. En el pitjor moment vaig haver de baixar sis vegades en dues setmanes. En el meu cas ho tinc bé perquè el meu marit està jubilat i em pot portar, però sé casos d’altres persones que no tenen ningú que els pugui acompanyar i han d’acabar pagant-se el taxi de la seva butxaca”.
CatSalut confirma que alguns tractaments com la radioteràpia no es poden prestar al territori, però sí que es poden apropar alguns de quimioteràpia menys complexes. Així, en alguns centres ja es poden realitzar tractaments de quimioteràpia oral
Una possible solució per evitar alguns d’aquests desplaçaments podria ser fer-ho per via telemàtica; no obstant això, fins ara és una tendència molt poc estesa tot i ser demanada per alguns pacients. Com explica Assun: “Després d’una mamografia de cribratge em van detectar unes calcificacions que calia estudiar. Em van programar una primera visita a l’Arnau de Vilanova de Lleida. Aquesta visita no va tenir cap sentit perquè es van limitar amablement a dir-me que havia de tornar un altre dia per fer una biòpsia, sense ni explorar-me”. A més d’aquesta primera visita, la major part de les següents també van haver de ser presencials i afirma que “de totes les cites que he tingut, l’única que he fet per trucada va ser amb l’anestesista. Va ser molt còmode; a més d’evitar-me el viatge vaig poder-ho fer des de casa tranquil·la, evitant tot l’estrès d’anar a un hospital”.
Una altra opció seria disposar de més serveis al territori. Preguntant-ho a CatSalut confirmen que alguns tractaments com la radioteràpia no es poden prestar al territori, però sí que es poden apropar alguns de quimioteràpia menys complexes. Així, en alguns centres ja es poden realitzar tractaments de quimioteràpia oral, i fa poques setmanes que l’Hospital de Cerdanya anunciava que té previst habilitar un servei de quimioteràpia per vena per alguns tipus de càncer com els abdominals (pròstata, ginecològics o digestius) i mama.
Mirant al futur
Malauradament, les perspectives de futur no semblen augurar un descens en els casos oncològics, ans al contrari. El Dr. Álvaro Rodríguez-Lescure, president de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) explicava en presentar el seu informe anual que “el nombre de nous casos de càncer s’incrementarà en els pròxims anys. A més de l’augment constant que hem constatat s’hi haurà de sumar el retard del 21% de nous casos no diagnosticats durant la primera onada de la pandèmia de la COVID-19”.
Per tots aquests motius, sembla que les ajudes al desplaçament hauran de continuar prestant-se a la regió de l’Alt Pirineu i Aran. En aquest sentit, el CatSalut preveu mantenir-les i està treballant en un marc normatiu que les reguli.
Els taxistes també volen mantindre aquest servei. D’una banda, perquè constaten que la subsistència del taxi en petits pobles està en bona part lligada a les bonificacions rebudes pel servei sanitari. De l’altra, i com explica el Jaume, perquè més enllà de la part professional: “hi ha una part personal. Tots volem sentir-nos cuidats i m’agradaria pensar que si un dia jo estic malalt també hi haurà algú per fer-m’ho una mica més fàcil”.
