Ha plogut sobre el meu cap,
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar,
la testa florida i verda,
perquè també s’hi han fet flors,
com si jo fos una gerra.
Pau Riba (Cançó 7ª en colors)
Quina calor, hòstia, quina calor. Com qui sucumbeix, cerquem l’ombra, encara que sigui de mínims, l’aixopluc d’aquella cornisa estreta. Però en travessar el carrer ens adonem que era una franja irrisòria, que ens deixa igualment sota el sol roent i implacable, amb una empenta seca i irònica. Com qui sucumbeix, deia, perquè ens passem la vida evitant les nostres pròpies ombres. Irònica, dic, perquè ara ho donaríem tot per poder-nos refrescar a les zones obagues més íntimes, aquelles on mai no entra la llum, i que per això evitem i no habitem.
Quina calor, hòstia, quina calor. On són els arbres? Què passa amb els arbres a la ciutat? Camino amb l’Emma per la Gran Via i ens adonem d’una cosa molt estranya: Als peus dels plataners, una estampa de tardor, fulles grogues i marrons; a les branques, fulles verdes. Com si al cel fos primavera, a terra fos tardor i aquí al mig, als nostres caps i els nostres cors, estiu. Quant triguen a caure, les fulles? Sent alguna cosa, l’arbre, quan cauen? No sé contestar-te aquestes preguntes, Emma, perquè a algú fa temps se li va acudir que una cosa eren les ciències i una altra de ben diferent les lletres i així anem algunes pel món, sense saber com és un arbre. Sort de la poesia i de les cançons, per intuir-ho. Però bé, els arbres tampoc no saben què és un arbre i allà estan, ja li va dir el Riba a la Roig en una deliciosa entrevista el febrer de 1970, i aquests arbres d’aquí ja hi eren, però tampoc no ho van saber, llavors.
Distribució versus concentració. I les relacions constants, no pas les comunitats estanques, les que permeten l’existència de la vida sense fugir, sent-hi
Ben a prop de plaça Universitat, on l’Emma i jo mirem els arbres, el CCCB exposa la lucidesa del Tosquelles (aneu-hi, aneu-hi, aneu-hi, bojament). Després de gaudir l’expo, cercaré la frescor de l’arxiu, on fullejaré (més fulles que cauran) els llibres de la Joana Masó i llegiré: “A Tosquelles l’exasperen els psicòlegs que, proposant als o a les pacients de dibuixar arbres (…) es concentren exclusivament en ‘les característiques de cada arbre’ i en ‘l’individu i l’arbre’, com si l’un i l’altre poguessin existir desvinculats de tot lloc i aportació exterior. Aquests ‘psicòlegs i la gent culta en general’ no tenen en compte que ‘cap arbre no pot créixer directament damunt la roca nua’”. I afegeix Tosquelles: “cal un aiguabarreig de matèries diverses on es produeixi el procés de nitrificació indispensable perquè la vida ‘particular’ de cada arbre pugui arrelar i nodrir-se”. No hi ha particularitat sense arrelament en l’hummus, on “la contribució de l’arbre i dels arbres veïns cau amb el que porta el vent i el que la terra acull”, siguin fulles o paraules de persones que ja no hi són, afegirà Tosquelles.
Quines paraules antigues es descomponen fèrtilment avui entre la fullaraca i els fongs del sotabosc dels boscos del Pirineu? Què diuen? Fris, crec, fris, sgptfrg fins mai jocs olímpics, nyec psifrtk nyoc de qui són les terres, fritrg crec nyipc com volem viure, fgtr ssht de qui és l’aire, la pluja que no cau, la neu que ja no hi és i que vol ser. Tsrt neyp frishj, de vegades, guanyem.
Amunt els qui lluiten i no fugen, ni d’una ombra que ara fa por, ni del darrer embat del temps que ens ha tocat viure. Amunt qui s’hi queda, arrela, entoma i nodreix
A La nació de les plantes, Stefano Mancuso explica el moment en què els éssers vius van dividir-se entre animals i vegetals. Els primers, nosaltres mateixos, estem obligats al moviment, per cercar menjar, per protegir-nos, per viure. Els vegetals, tot el contrari, no es poden moure. “Si un no pot escapar, com pot resistir als depredadors? El truc rau a no tenir un òrgan fonamental individual o doble, distribuint alhora arreu del cos totes aquelles funcions que els animals concentren en òrgans especialitzats. Els animals hi veuen amb els ulls, hi senten amb les orelles, respiren amb els pulmons, raonen amb el cervell, etc.; les plantes hi veuen, hi senten, respiren i raonen amb tot el cos (…) Les plantes estan construïdes sobre un model difús, oposat al model centralitzat”. Distribució versus concentració. I les relacions constants, no pas les comunitats estanques, les que permeten l’existència de la vida sense fugir, sent-hi.
Amunt els qui lluiten i no fugen, ni d’una ombra que ara fa por, ni del darrer embat del temps que ens ha tocat viure. Amunt qui s’hi queda, arrela, entoma i nodreix. Amunt les qui lluiten i no fugen. Ben amunt, més enllà dels terrats on sona Pau Riba, més enllà de les branques de l’arbre més alt, com qui toca el cel.
