El monstre a dins

No m’ho diguis més, que ja t’he sentit. Ja, però, per si de cas, no t’ho mengis, que és verí. Tu sí que ets verí. Jo? Jo et cuido. Si jo no existís, series lletja. No, no ho soc, de lletja. Ara no, gràcies a mi. Però faig mala cara, estic pàl·lida, això és el que em diu la gent. La gent? La gent només té enveja. La gent no té disciplina, es queixen de tot i no fan res. Són golafres, només. Cauen en les temptacions. Procrastinen. La dieta? Demà, demà, demà. En canvi, tu no, ets seriosa i em fas cas i és per això que t’envegen. Si no m’obeeixes, ja saps què et passarà. Cauràs en la gola, menjaràs i menjaràs i deixaràs de ser tu, només seràs una bola de greix. No encaixaràs. Ningú t’acceptarà. Ningú et respectarà. Ja saps quines són les condicions per ser feliç. T’ho diu TikTok tota l’estona. És veritat, he perdut dos quilos i em sento molt millor. Ho veus? Has de continuar així. Sempre avall, no n’hi ha mai prou. Però alguna cosa he de menjar, ho diu la mare, ho diu el pare, ho diu l’àvia, ho diu la metgessa. Són grans. Totes no poden estar equivocades. I tant que ho estan. No entenen res, són d’una altra generació. L’època que t’ha tocat a tu és una altra. La tirania del cos perfecte. Les normes estan clares, no les he fet jo. O tens les mides correctes o ets pària. Vols ser pària? Això és el que vols? No, no, és clar, però aquest entrepà me l’hauria de menjar. La mare s’ha gastat els diners al forn, a la xarcuteria. Ha anat fins al poble a comprar els embotits que diu que com allà no els fan enlloc. Vol el millor per a mi. Des de petita m’han ensenyat que el menjar no és llença. Menja, menja, i tant. Ja saps on anirà, no? El gluten del pa se’t ficarà al cul i semblarà una panera. El pernil et farà bosses a la panxa. Oblida’t de tornar-te a posar aquell top que et va regalar la teva amiga per l’aniversari. L’hauràs de vendre a Wallapop. No voldràs que et vegin el saxó, no? T’hauràs de tapar, amagar, anul·lar, deixar d’existir. La mare diu que si no menjo, deixaré d’existir, també. Però tu a qui creus? Ella va a l’institut, potser? Sap quin pa s’hi dona? No en té ni idea, ella, deixa-la que xerri. Ella diu que soc única. És clar, aquí està la trampa. Tu no vols ser única, tu vols ser com les noies que surten als videoclips, les cantants dels nous grups coreans, les models de passarel·la, les actrius de Hollywood. O no? Elles són totes iguals. Tu has de ser igual que elles si vols ser algú. O vols ser la diferent? La diferència és interessant, també, no?, ho he llegit en algun lloc. No és tot molt avorrit si és tot calcat, com fotocòpies? Tu mateixa, elles tenen el cos perfecte. Tu el vols diferent, com creus que serà, doncs? Imperfecte? Exacte. Però la perfecció no existeix. Això només ho diu qui és dèbil. Ets dèbil, tu? Sí, potser sí. I potser ho soc perquè no menjo prou. Au, va, tampoc exageris, que no n’hi ha per a tant, que ni tan sols estàs tan prima. La teva cosina pesa molt menys i recordes que bé li queda aquella faldilla curta de l’estiu passat? Vols que te la deixi aquest any quan aneu a la platja? M’encantaria. Doncs ja ho saps. Tu creus que te la deixarà si té por que la teva cintura obesa li faci saltar el botó? Suposo que no. Però la meva cosina sempre està de mal humor, de totes maneres. I mai no vol fer res. La tieta diu que és perquè li falta energia. Potser té raó. Recordo quan érem petites que corríem tot el dia juntes i fèiem curses fins a arribar a la gelateria. A ella l’embogia la vainilla amb nous, i a mi la xocolata belga. Ho trobo a faltar, això. Era un plaer molt gran sentir la dolçor a la boca. No sé per què hi he de renunciar. No és just i tot és per culpa teva, perquè no em deixes en pau, perquè em forades el cervell, t’has fet tan gran que m’has envaït el cos i ara em sento presonera dins la meva pròpia pell. Crec que no m’agrada. No envejo la meva cosina, esquifida i moixa. Crec que envejo més el meu germà i la meva mare que fan curses per veure qui aconsegueix estar més estona assaborint el pastís de formatge amb mascarpone que fa el pare els diumenges. Jo em tanco al lavabo perquè no ho puc veure. Però no perquè em faci fàstic, cada cop ho veig més clar, sinó perquè jo també voldria competir amb ell i amb ella, i riure i fer marranades amb el dolç a la boca. Rèiem molt, abans. Ara només ploro i fins i tot em fa sentir malament tragar-me la sal de les meves llàgrimes. Quantes calories tenen, les llàgrimes? N’estic tipa. I tinc ràbia. I ofec. I un buit gegant a la boca de l’estómac. Potser és gana. És gana, sí. Començaré a mossegar-te a tu, veu monstruosa, que no engreixes, però destrueixes, i et devoraré de mica en mica. Vull tornar a ser jo i tu ets la nosa que m’ho impedeix. Et cruspiré sencera, sense amanir, perquè pugui notar com n’ets, d’amarga. Et faré minvar, com a tu t’agrada. Et xuclaré fins a fer-te esquelètica. Tan minúscula que ja no ets, ningú no et pot sentir. L’última engruna. Me’n llepo els dits.