La veu sempre ha estat una ferramenta fonamental per a explicar i transmetre valors; a l’antiguitat, les tradicions i costums dels pobles es transmetien gràcies als relats orals. El panorama comunicatiu actual ofereix un ventall d’eines i possibilitats molt més ampli que fa uns anys. Una d’aquestes són els pòdcasts, arxius sonors en sèrie que permeten comunicar, explicar i compartir continguts polítics i socials amb més difusió i amb una connexió més directa amb les oients. En els últims anys, a València, diferents col·lectius han fet servir aquesta eina, sense ànim de lucre i des de l’autoorganització.
“Necessitàvem un espai on comunicar la nostra perspectiva política sobre diferents temes que tractem en el dia a dia”, conta Mireia Biosca, una de les artífexs d’Escolta, xata!, un pòdcast que naix de l’Assemblea Feminista de València. Buscaven un mitjà més enllà de xarrades o trobades on poder comunicar “amb calma, des del feminisme i tenint en compte les cures, les reflexions polítiques” de l’assemblea. Al mateix temps, assegura que el format de Twitter i de les xarxes socials, en general, els quedaven curts perquè, a diferència d’aquestes, un capítol de pòdcast no té limitacions. A més, permet arribar a un gran nombre d’oients, que sovint és una opció més accessible que el vídeo o el text, que requereixen molt més temps o disponibilitat.
Amb els pòdcasts, cada oient pot decidir en quin moment escoltar-los, aturar-los i reprendre’ls més tard, segons les seues necessitats.
‘Escolta, xata!’ va néixer per difondre, “amb calma i des de les cures”, els debats de l’Assemblea Feminista de València
El pòdcast també troba la seua gran força quan aconsegueix desenvolupar una connexió estreta amb les seues oients. Aquest vincle amb el públic sorgeix del caràcter personal del format, que genera un model de comunicació més lliure. Els pòdcasts estableixen distincions entre producció i audiència en un intercanvi molt paregut a la radiodifusió tradicional, però amb un concepte diferent: com si es tractara d’una relació de tu a tu, familiar i íntima, tot i ser sovint asincrònica.
Alguns pòdcasts es configuren de forma horitzontal, on les productores són consumidores i les consumidores poden convertir-se en productores, i tothom pot interactuar. És el cas de La mala racha. Aquest pòdcast dirigit per Laura Vizcaíno i Teresa Rincón –que fa poc s’ha reconvertit en una emissió de vídeo a través del canal de YouTube La Sèquia de Benimaclet– es va pensar com un espai per a parlar de les diferents males experiències viscudes per elles, però amb un to sarcàstic i de bona lluna: “Sobretot quan ets dona i els teus orígens són de classe obrera, estar de pega ens ve acompanyant una mica abans i una mica després d’altres persones. I donar-li la volta i poder plantejar-ho des de l’humor ens pareix prou potent”, expliquen les autores. Avui dia, detallen, en el programa diferents persones poden enviar un àudio o escriure per a parlar del que els passa i els temes dels capítols s’escullen per mitjà de les converses que les dues autores tenen amb la gent en el dia a dia.
Oients que creixen
A l’Estat espanyol, les sèries sonores s’han multiplicat en els darrers anys. Segon l’informe “III Estado de la voz y el audio en Espanya”, elaborat per la consultora Prodigioso Volcán en col·laboració amb la companyia de recerca de mercats SEIM MC, quasi 18 milions de persones consumeixen habitualment pòdcasts. El 2020, però, va ser sens dubte un any decisiu per a aquest mitjà que, en bona part a causa de la pandèmia de la covid-19, va veure augmentar el públic en un 37 % respecte a l’any precedent.
Qui té una relació diferent amb el seu públic és Gent ràndom, pòdcast produït per Empar Puerto, Lourdes Frasquet i Quim Ruiz on es parla de literatura, tot fent servir els llibres per a dissertar sobre temes quotidians que els interessen, perquè consideren que “la literatura forma part de la vida en tant que la reflecteix i en tant que crea noves realitats”. Normalment, tracten assumptes com ara la feina, la família, la festa, el desarrelament… i trien llibres que els permeten donar-ne una visió diversa i complexa. Van començar a casa d’una d’elles, gravant com millor sabien, i ara, després de setze capítols, han fet cinc emissions en directe. “Els directes han sigut una experiència superbonica i enriquidora. Funcionen molt bé perquè et permeten viure en col·lectiu el que estàs fent”, afirma Frasquet.
A partir de la segona temporada, les productores de Gent ràndom han iniciat un camí de professionalització del projecte, tant pel que fa a aspectes tècnics com al mateix guió. Entraren a formar part de Ràdio Godella (l’Horta Nord) i de la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes (XEMV), una entitat que agrupa les emissores de ràdio municipals del País Valencià. Expliquen que volien pertànyer a la XEMV per a veure valorada la seua feina i perquè, a pesar de l’esforç i de la qualitat del producte, el so dels primers episodis no és comparable amb la qualitat dels últims. “El pòdcast és una creació sonora, és àudio, i per molt interessant que siga el contingut, si no se sent bé, no és atractiu, no és còmode, no és agradable, es perd moltíssim pel camí”, recalca Frasquet. A Ràdio Godella han aprés a estructurar millor el programa i fan un equilibri entre un guió tancat i la improvisació pura. A més, durant els episodis han pogut crear sinergies amb convidades molt diverses, com les militants del centre social okupat El Molí (la Safor). Enguany es proposen alternar la presència en l’estudi de gravació amb els directes.
Diversos formats, mateix objectiu
Sovint un mateix pòdcast manté els mateixos formats entre distints programes perquè és més adequat per a comunicar, però no vol dir necessàriament que sempre siga així. El format més reeixit i més utilitzat és l’entrevista. Es demana a una o més convidades sobre temes, sovint diferents per a cada episodi, perquè les que hi participen puguen fer la seua aportació al contingut. Però hi ha un altre format recorrent: el col·loqui informal, que és una manera molt més senzilla de configurar el pòdcast. S’estructura com una xarradeta que profunditza en un tema, siga seriosa o més lleugera.
‘La clau de pas’, pòdcast impulsat per Orriols en Bloc, aborda la lluita pel dret a l’habitatge amb entrevistes i converses
Ràdio Pólvora és un pòdcast que té “la humil vocació de fer la revolució social i mentre esperem, ens fem uns vermuts i xarrem”, com descriu l’entradeta d’explicació del programa. La festa, la identitat, la derrota dels moviments socials, la utopia… són alguns dels temes que aborden. La idea és parlar-ne entre les participants, amb tranquil·litat i sense saturar l’oient, però amb coneixement teòric i pràctic. “Enraonem sobre algunes coses que ens semblen oportunes per als debats que ens trobem a la ciutat, i d’altres perquè ens encurioseixen a nosaltres i volem tractar-les”, relata Nacho Collado, que forma part del grup d’autores i locutores de la sèrie.
Tanmateix, també es poden compaginar els formats d’entrevistes i debat, com fa La clau de pas, un pòdcast dedicat al dret a l’habitatge en la ciutat de València. Es tracta d’un projecte obert i cooperatiu impulsat des de l’assemblea Orriols en Bloc. En el programa no hi ha una estructura fixa, sinó que les diverses autores juguen amb l’estètica i el tipus de guió que consideren pertinent per a embolcallar cada tema que tracten.
A més de la difusió mitjançant les xarxes socials, els episodis de La clau de pas s’emeten a Ràdio Orriols, un mitjà autogestionat del barri. Alguns capítols són més discursius, com el primer, que era una carta de presentació, i d’altres són més àgils i farcits de complicitat, com un de dedicat a la “trampa burocràtica i la salut mental”, que simula una gimcana radiofònica. “Ens vam decidir pel format pòdcast animades per l’equipament i la plataforma de difusió de Ràdio Orriols, que a més de comptar amb una base social d’afinitat molt gran també ens permetia compatibilitzar-ho amb la publicació dels programes en altres plataformes digitals, a fi de facilitar l’escolta a un ampli espectre de públic”, explica Pilar Devesa, una de les coautores.
Produir de manera amateur, amb aportacions comunitàries i amb la capacitat de controlar els terminis els va paréixer el més accessible. Per exemple, molts testimonis i locucions es graven amb el telèfon mòbil, bé amb l’aplicació bàsica de la gravadora, bé per intercanvi de missatges de veu per mitjà de Telegram o WhatsApp. L’edició està feta també amb programari lliure. “Açò ha sigut gràcies a la relativa democratització de les ferramentes digitals, però, a més a més, respon a una decisió conscient: la gent corrent no experta podem generar contingut potent, ens ve de gust i tenim legitimitat per a aprendre sobre la marxa”, assegura Neus Berenguer, també autora de La clau de pas.
