En l’última dècada, el panorama literari americà en llengua castellana s’ha transformat gràcies a l’aparició d’un grup –cada vegada més extens– d’escriptores que, des de diversos punts del continent, exploren amb cruesa els aspectes que desolen les dones els nostres dies. La soledat, els vincles familiars, la violència masclista, el trauma de l’adolescència o la mordassa de les dictadures són només alguns dels temes que exploren autores com Mónica Ojeda, María Fernanda Ampuero, Mariana Enríquez, Samanta Schweblin o Fernanda Trías.
La transformació del gènere de terror ha estat gradual al llarg de la seva història i cal una revisió per entendre la novetat que aporten aquestes autores. El 1818, Mary Shelley va alterar el Romanticisme britànic amb la publicació de Frankenstein o el Prometeu modern. Una obra que, a més de ser precursora del gènere de terror, mostra vestigis clars de la societat masclista de l’època: els personatges femenins com Elizabeth, Justine, Agatha o Safie són relegats a un segon pla, abocats a convertir-se en objecte de desig per als homes o a ocupar l’espai d’encarregades de la llar. Una lectura que sens dubte té una vinculació amb la representació de dues figures bíbliques: Maria, com a mare i cuidadora, i Eva, com a seductora i llavor del pecat.
Més endavant, autors com H. P. Lovecraft, centraven la mirada en la inquietud davant del desconegut –degut sobretot als amplis avenços en astrofísica sorgits en les primeres dècades del segle XX i a l’afició de l’autor per l’astronomia–, dibuixant novament uns personatges femenins amb poca continuïtat i profunditat, que desapareixien al començament de les obres.
El germen de la generació literària actual és l’anomenat goticisme literari americà, que sorgeix des de les primeres dècades del segle XX amb autores com Amparo Dávila, Guadalupe Dueñas o Silvina Ocampo, encarregades de desenvolupar narracions de terror amb tocs sobrenaturals, en els quals la dona comença a adquirir protagonisme. Les seves obres guanyen també profunditat psicològica, una característica molt reconeixible en les de la nova generació de veus femenines.
Però el goticisme literari no és la seva única font d’inspiració. La generació actual reconeix estar marcada profundament pel terror que va adquirir gran popularitat als anys vuitanta
i noranta, a més de per contistes com Jorge Luís Borges, Julio Cortázar o Horacio Quiroga. Erròniament, algunes veus han catalogat aquesta nova fornada com a hereva del realisme màgic, per l’ús de llegendes urbanes, mites i figures populars en les seves obres. Això no obstant, es tracta d’una literatura compromesa amb el seu temps, que no deixa fora cap de les temàtiques que assolen la realitat de les dones avui dia. Tanmateix, també és una literatura compromesa de ple amb el seu origen, i la tradició americana és font d’aquest misticisme que envolta la narrativa.
Escriure des de les pors
La periodista i crítica de cinema Desirée de Fez expressa en el llibre Reina del grito (Blackie Books, 2020) les pors femenines que en bona part recullen aquestes autores sud-americanes. En el seu cas, des de la influència que el cinema i la literatura de terror han tingut en ella. “Tinc por de caminar sola de nit pel carrer. Por de no ser acceptada. Por d’obsessionar-me amb l’amor romàntic. Por de desactivar els rols tradicionals en les meves relacions sentimentals i familiars. Por de desitjar. Por del meu cos i de l’aliè. Por d’engreixar-me i envellir. Por de fracassar com a mare i de la pressió social per la maternitat. Por de la pèrdua. Por, en general, de no estar a l’altura. Tinc molta por”, resumeix De Fez en la seva obra.
L’escriptora equatoriana María Fernanda Ampuero, representant d’aquesta nova generació, considera que la seva narrativa sorgeix de les entranyes i es tradueix en un estil narratiu visceral que busca exorcitzar les seves pors. També entén que la seva vocació literària és caduca, perquè se centra en qüestions que necessita proclamar a crits de manera urgent i quan aquest udol s’esgoti podria passar a una altra dedicació. No només infon por a les lectores; està escrit des de les pors més profundes.
A la novel·la Sacrificios humanos (Páginas de Espuma, 2021), Ampuero explora des d’una perspectiva testimonial l’empremta migratòria, les violències masclistes, la intolerància, la iniquitat, la marginació i l’explotació sexual. En conjunt, qüestiona el sistema dominant, amb la història oprimida del Guayaquil profund. “Les dones desesperades som la carn picada. Les immigrants, a més, som l’os que trituren perquè mengin els animals”, sentencia en un dels seus contes.
Es tracta d’una literatura compromesa amb el seu temps, que no deixa fora cap de les temàtiques que avui dia desolen la realitat de les dones
APelea de gallos (Páginas de Espuma, 2018), Ampuero dissecciona per mitjà de tretze contes les cares de la violència masclista que es pateix al continent. Segons l’Agenda Nacional de les Dones i la Igualtat de Gènere de l’Equador, entre 2014 i 2017, almenys sis de cada deu dones han viscut algun tipus de violència masclista en diversos àmbits i per diverses persones. És a dir, a gairebé 3.260.000 dones no se’ls respecta el dret a una vida lliure de violència.
Al conte “Subasta”, una jove segrestada i venuda en un mercat recorda la violència a què ha estat exposada al llarg de tota la seva vida i ens mostra la resposta cruel i violenta per trencar amb aquesta dinàmica d’abús. Les desaparicions forçoses són un mal endèmic al continent des de fa dècades i molts organismes internacionals assenyalen en els seus informes la necessitat que els governs inverteixin més recursos a revertir aquesta situació. A l’Equador, país d’origen de María Fernanda Ampuero o Mónica Ojeda, només s’ha executat un 5 % del pressupost públic destinat a aquesta tasca l’any 2022.
No és una situació exclusiva d’aquest país: a Colòmbia, només l’any 2018, van desaparèixer per la força almenys 9.272 dones, mentre que a Mèxic hi ha més de 74.000 persones no localitzades, segons les dades de la Comissió Nacional de Cerca. És indubtable que la font que alimenta aquesta generació d’escriptores és la realitat que viuen. A diferència de Lovecraft, l’origen de les seves inquietuds ja no és desconegut, sinó quelcom reconeixible i palpable. I molt més esgarrifós.
Més que un paper principal
El que és nou de les obres literàries de Mónica Ojeda o Fernanda Trías no és només que aporten un paper protagonista de més profunditat a les dones, sinó que el tractament de les temàtiques és eminentment nou.
Quan a Virginia Woolf se li va sol·licitar fer una dissertació sobre les claus de la literatura femenina i la seva evolució, va assenyalar que tenir “una cambra pròpia” seria vital per a l’emancipació literària de les dones. Tenir espais propis, no carregar amb la responsabilitat de la llar en solitari i comptar amb feines que els permetessin ser econòmicament independents era el camí que va albirar la creadora d’Orlando per a l’evolució de la literatura femenina.
Aquesta visió està en sintonia amb el que ara exposa Mónica Ojeda. A la seva tercera novel·la, Mandíbula (Candaya, 2018), ofereix alguna cosa més que un paper protagonista a nenes
i dones que expressen els seus sentiments més foscos amb ferocitat. La profunditat dels vincles dels personatges ens permet conèixer la visió de la dona sobre l’opressió materna o els terrors que els provoquen l’etapa de l’adolescència. “Una bala que surt i després torna per impactar-te el cor: això és una filla”, sentencia una de les protagonistes de l’obra.
Una altra qüestió que no passa desapercebuda en la literatura d’Ojeda és l’origen de la violència a la qual ens sotmet. En el llibre anterior, Nefando (Candaya, 2016), un personatge reflexiona sobre el seu gust pel dolor i la submissió, degut principalment a la seva formació judeocristiana, que permet que aquesta iconografia sigui absorbida des de la infància. L’escriptora ofereix temes universals des d’un prisma nou, el de la dona alliberada que utilitza la literatura com a arma llancívola.
Escriure per guarir-se de la ferida
És interessant la multitud de confluències entre aquestes autores malgrat que hi ha alguns salts generacionals o territorials. És el cas de Mónica Ojeda i Mariana Enríquez. Tot i que són de l’Equador i de l’Argentina, respectivament, i hi ha una distància generacional entre les dues de més d’una dècada, conflueix el seu ús de la cultura popular i el misticisme.
En el cas d’Ojeda, explora aquests aspectes en el seu darrer volum publicat, Las voladoras (Páginas de Espuma, 2020), un conjunt de contes impregnats de figures populars de l’Equador, bruixes i altres éssers que conviuen al llarg de les seves pàgines. En el cas de Mariana Enríquez, realitat i ficció s’entrellacen. Aquesta autora argentina és una de les més aclamades per la crítica internacional i reconeguda per aquesta generació d’autores com a estendard. Enríquez terroritza la lectora per mitjà d’un recorregut per l’Argentina dels anys negres de l’última dictadura militar a Nuestra parte de noche (Anagrama, 2022). Ja ho havia fet prèviament en el llibre Las cosas que perdimos en el fuego (Anagrama, 2016), en què diversos contes tenen per protagonistes a víctimes o persones que han quedat malmeses per l’horror de l’opressió.
L’escriptura ofereix amb aquesta generació un aspecte sanador en posar en el punt de mira totes aquestes temàtiques espinoses i aconseguir una aliança amb la persona lectora i també mostren la por com un potent motor de creació, lluny de la paràlisi
Els organismes de drets humans i el moviment sindical de l’Argentina van estimar la quantitat de persones desaparegudes durant els governs del directori militar en almenys 30.000. Durant aquesta època, es van succeir relats de veritable terror d’estat, amb avions de les forces armades llançant persones, majoritàriament vives, a Río de la Plata. Va ser un pla dissenyat d’extermini, sumat a les tortures sistemàtiques que han narrat en multitud d’ocasions les seves protagonistes.
El treball de Mariana Enríquez és fruit d’aquest relat de terror. Les seves històries plenes de fantasmes, éssers turmentats i corromputs només recullen un malestar generacional. Perquè hi ha aspectes tan dolorosos de la història que només es poden treure de dins d’aquest llindar dens entre el realisme i el que és fantasiós.
L’escriptura ofereix amb aquesta generació un aspecte sanador en posar en el punt de mira totes aquestes temàtiques espinoses i aconseguir una aliança amb la persona lectora. També mostren la por com un potent motor de creació, lluny de la paràlisi.
