Des que va començar en setembre primer d’ESO, Laia només ha de guardar-se a la motxilla un Chromebook de la marca Lenovo: un portàtil dissenyat per Google i equipat amb les seues aplicacions. Llibres, llibretes, llapis i goma d’esborrar han estat substituïts progressivament per un ordinador de 400 euros i quilo i mig de pes. Els llibres són una eina de consulta i el Chromebook l’eix vertebrador de l’aprenentatge de Laia. Sa mare, Vanessa Rodríguez –que prefereix no revelar el nom real de la xiqueta–, es mostra preocupada. No està en contra de l’ús de les noves tecnologies en l’aula, però sí d’una digitalització de l’educació d’un dia per l’altre, sense cap procés de reflexió crítica; que afavoreix l’avenç de la privatització del sistema educatiu amb l’entrada de grans corporacions tecnològiques i agreuja les desigualtats socials i la pèrdua de sobirania digital. Tot, a més, en un context d’esgotament dels recursos i matèries primeres, des del gas i el petroli fins al magnesi i el liti.
El neguit de Rodríguez, compartit per moltes altres mares, pares, docents i alumnes –organitzats en associacions de famílies, plataformes pels drets digitals o sindicats de l’ensenyament, sembla no ser escoltat als espais on es prenen les decisions. “Les transformacions que requereix el país només seran possibles si fem un gran pas digital”. Així anunciava el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el Pla Nacional de Competències Digitals. Es tracta d’un conjunt d’inversions provinents dels fons europeus Next Generation –aprovats per a reparar els efectes socioeconòmics de la pandèmia– per a “garantir la formació digital de la ciutadania”, com a preludi a la “generació de riquesa, descarbonització o reducció de desigualtats” que portarà la tecnologia. L’educació ha estat el sector més beneficiat amb el pla. Un total de 1.668 milions d’euros es destinaran a la compra de 300.000 dispositius, la creació d’aules interactives i de tecnologia, així com a la formació del professorat en competències digitals. A més, amb les ajudes del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), s’han assignat 230 milions a l’adquisició de 500.000 dispositius més –el subministrament dels quals s’ha adjudicat als gegants de les comunicacions Telefónica, Vodafone i Orange, que monopolitzen la distribució de telefonia a l’Estat espanyol–, i 272 milions a la connexió a internet.
El govern espanyol preveu destinar 1.668 milions d’euros a la compra de 300.000 dispositius i a la creació d’aules interactives
Més enllà de la compra de dispositius per a digitalitzar les aules o de repartir-los entre l’alumnat en situació econòmica vulnerable, fa alguns anys que, en sintonia amb les directrius europees, els departaments d’Educació apunten la necessitat d’ensenyar amb metodologies que giren entorn la tecnologia. S’intenta complir així amb un dels objectius europeus: superar el “dèficit de treballadors científics i tecnològics”. Una d’aquestes metodologies és l’STEAM, acrònim provinent de les inicials en anglés de Ciència, Tecnologia, Enginyeria, Art i Matemàtiques. Tal com explica Dani Blasi, professor de Matemàtiques a l’IES Tona de Barcelona i exambaixador del projecte a la Catalunya central, l’STEAM “pretén enfocar l’aprenentatge de manera transversal, integrant les cinc disciplines, així com fomentar el pensament crític i el treball cooperatiu; sense substituir unes assignatures per altres”. En teoria, doncs, la tecnologia és prescindible, però, a la pràctica, “s’està entenent com la compra de robots i impressores 3D, treballar amb tauletes o ensenyar robòtica i programació”, lamenta Blasi.
L’exemple més clar de la seua crítica es troba en el projecte Aula del Futur, impulsat en 2015 per Samsung, amb la col·laboració del Ministeri d’Educació espanyol i les comunitats autònomes; i patrocinat per empreses del sector tecnològic, com IT3D Group, Robotix Hands-on Learning o Vodafone. Segons descriuen els seus impulsors, l’Aula del Futur està concebuda per a “fer de l’alumne el protagonista de tot el procés d’aprenentatge”, alhora que “el docent atén els diferents ritmes i estils de cada estudiant”. La classe es divideix en sis àrees: Crea, on generar contingut; Interactua, per a fomentar la participació a través de l’ús de la tecnologia; Presenta, amb recursos en línia per a l’entrega de treballs; Investiga, per a treballar en grup; Intercanvia, on es fomenta la col·laboració entre professorat i alumnat, i Desenvolupa, que convida a la reflexió. Cadascuna “inclou mobiliari flexible i mitjans tecnològics específics”, com pissarres digitals, pantalles tàctils, càmeres de gravació de 360°, ulleres de realitat virtual, materials per a programació o robòtica o estudis de gravació.
A Catalunya, per ara, són sis els centres que segueixen al peu de la lletra el model d’Aula del Futur, 49 els que s’han adherit al programa STEAM i 74 al programa “Tecnologies Digitals per a l’Aprenentatge”, que busca fomentar “les tecnologies mòbils, la comunicació digital i la col·laboració amb entitats externes” del sector tecnològic. A més, segons dades del Departament d’Educació, s’han comprat 356.561 dispositius electrònics per a digitalitzar les classes. Al País Valencià s’han creat deu “aules del futur”, i en els pròxims tres anys, 26.082 es transformaran en aules digitals interactives. Per la seua banda, a les Illes, n’hi ha tres “aules del futur”, s’instal·laran 5.520 aules digitals i els centres compten amb un assessor STEAM.
Jordi Marín és professor de Física i Química a l’IES Vilafranca (els Ports), autor del llibre Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula (Onada Edicions, 2022), i en l’actualitat, assessor al Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius (CEFIRE) de Vinaròs (el Baix Maestrat). Fa poc va visitar una aula del futur. “És una animalada, tant l’espai com la fotracada de diners invertits. Tot estava ple de pantalles, tot és molt robòtic, amb tota mena d’estímuls i gadgets, cromes, cadires d’oficina, mobiliari que es converteix en taules i pupitres…”, descriu. I adverteix: “Si no aporta cap valor afegit, no té sentit, i menys en un futur que el volen vendre digital, però que amb la crisi d’energia i recursos, no ho serà. Guardem les pissarres, perquè haurem de tornar a emprar-les”.
Pressions digitals a la Unió Europea
L’Aula del Futur té el seu origen en el projecte Future Classroom Lab, desenvolupat des de l’any 2012 pel European Schoolnet (EUN), el consorci de ministeris d’Educació europeus; està patrocinat per multinacionals com Google, Microsoft, Acer, HP, Intel, Lenovo, o el Global System for Mobile Communications (GSMA), el lobby de les telecomunicacions format per empreses com Telefónica, Vodafone, Orange, Samsung o Amazon. Resseguint l’activitat inversora d’aquestes companyies, es pot comprovar que no és casualitat que els governs estiguen apostant fermament per la digitalització de l’educació, tant mitjançant la compra de dispositius com per mitjà del disseny de metodologies d’ensenyament basades en l’ús de la tecnologia. Segons l’informe “Big Tech’s Web of Influence in the EU” (“La xarxa d’influència de les grans tecnologies en la Unió Europea”, publicat el 2021 per l’Observatori de l’Europa Corporativa i l’associació Lobby Control), la indústria digital és el sector que més pressupost destina –97 milions anuals– a influir les polítiques europees, per davant de la indústria química, la financera o l’automobilística. De fet, dels deu principals lobbies europeus, sis són corporacions tecnològiques i la seua despesa en accions d’influència s’ha incrementat un 149 % en els darrers set anys.
Només deu empreses són responsables de gairebé un terç de la despesa total destinada al lobbisme del sector digital a la UE
El lobby tecnològic europeu està format per més de 600 multinacionals, però molt poques dominen l’univers digital. Només deu empreses són responsables de gairebé un terç de la despesa total destinada a organitzar reunions amb funcionariat de la Unió Europea o a exercir de laboratori d’idees per a generar debats a favor dels seus interessos. La llista l’encapçalen Google (que ha gastat 5.750.000 euros), Facebook (5.500.000 euros) i Microsoft (5.250.000 euros), seguides d’Apple, Huawei, Amazon, IBM, Intel, Qualcoom i Vodafone. Les companyies també s’organitzen en aliances o associacions per enfortir la seua influència. A l’Estat espanyol, s’han estructurat sota el nom de grups com HAZ – Aliança per l’Educació, l’Associació DigitalES o Multinacionals per la marca Espanya, on, entre altres sectors, el tecnològic té especial rellevància amb la presència de Google, Amazon i IBM.
Les polítiques i pressions digitals actuals són la continuació d’un procés que va començar a finals de la dècada dels noranta. En aquesta època, tal com recorda Geo Saura, professor de Política Educativa a la Universitat de Barcelona i expert en capitalisme digital, es va començar a experimentar amb eines de programari “que podien ser públiques o finançades per grans corporacions”. No va ser fins a l’esclat de la crisi financera de 2008 que es van elaborar polítiques estatals de la mà de grans empreses, les quals han trobat ara la tempesta perfecta, amb la pandèmia i les mesures de no presencialitat decretades a l’inici d’aquesta. Segons Saura, s’han aprofitat del desmantellament del sistema públic i la falta d’inversions en infraestructures digitals públiques “per a oferir els seus serveis i consolidar les formes de producció pròpies del capitalisme digital, basat en relacions de mercat dominades per corporacions que funcionen mitjançant les lògiques del big data o la intel·ligència artificial”. És, en definitiva, la nova forma de privatitzar l’educació en l’era digital.
Catalunya va ser pionera en la substitució progressiva dels llibres de text per pissarres digitals i portàtils. Tal com recorda l’historiador Xavier Díez, un dels portaveus de l’USTEC i membre del Consell Escolar de Catalunya (un òrgan consultiu format per diferents actors de la comunitat educativa), la primera experiència de digitalització educativa va ser el programa Educat 1×1, en 2009. Es va passar del llibre de text als continguts digitals amb la dotació d’un ordinador per alumna, d’una pissarra digital per aula i de la connexió a internet. “Va ser un desastre”, lamenta Díez. Les conclusions de l’estudi d’USTEC publicat en el primer aniversari d’Educat 1×1 s’expressaven en la mateixa línia: “Es va encetar amb precipitació, s’improvisà sobre la marxa […] i, tot i que, amb l’ordinador, l’alumnat disposava de major informació, es dispersava molt més i no sabia estructurar els coneixements”. Com a aspectes positius, es remarcava la reducció dels conflictes en classe, “perquè els alumnes passaven més temps absorts davant la pantalla”, o l’ús del portàtil com a una eina educativa “que suma i no substitueix”.
Desigualtats socials
Les llums i ombres que s’albiraren amb Educat 1×1 persisteixen en l’actualitat. Sheila González, doctora en Polítiques Públiques i Transformació Social per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzada en desigualtats educatives, afirma que “encara no hi ha cap evidència que la digitalització afavoreixi l’aprenentatge”. Els resultats de l’informe “Estudiantes, computadoras y aprendizaje”, de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), arribaren a la mateixa conclusió: “Malgrat les ingents quantitats invertides, no existeixen evidències sòlides que un major ús de la tecnologia en l’aula comporte millors resultats”. Tanmateix, diverses investigacions recents sobre tecnologia i salut en infants ja revelen que un major temps davant la pantalla està associat amb retards en el desenvolupament cognitiu, manca de son i problemes de salut mental. Sembla contradictori, però al Waldorf School of the Peninsula, col·legi privat de Silicon Valley, a Califòrnia (els EUA), on estudien les filles de directives de Google, Microsoft i altres gegants tecnològics, tenen ben presents aquests riscos i no hi entra una pantalla a les aules fins que l’alumnat arriba a secundària.
En paraules de González, s’està deixant l’èxit de la digitalització “en mans de la quantitat de material que comprem” i “de la facultat de les famílies per a acompanyar els fills” i això té dos perills: empitjorar la qualitat de l’educació i eixamplar la bretxa social. “Qui no tinga una mare universitària o amb suficients coneixements digitals i un ordinador a casa per a cada fill, no sé com s’ho farà. Per tant, el risc d’incrementar les desigualtats hi és”, matisa la investigadora. Comparteix aquesta mirada crítica Oriol Francesch, professor d’informàtica a l’INS El Cairat, d’Esparreguera (el Baix Llobregat), centre que segueix la filosofia STEAM. “Hi ha una política de màrqueting molt clara per a utilitzar les tecnologies”, etziba. Com a exemple, cita les iniciatives per a tercer i quart d’ESO “APPliquem la tecnologia” i “Mobilitzem la informàtica”, confeccionades pel Mobile World Capital, amb la col·laboració del lobby de la telefonia mòbil (GSMA). “La patronal del mòbil ha de generar continguts?”, es pregunta. També denuncia la competitivitat entre els centres i el discurs neoliberal i individualista que es fomenta. “Els nous discursos digitals responsabilitzen l’alumne del seu èxit o fracàs, sense tenir en compte el context social de cadascú”, conclou.
Des de l’altra esfera d’afectades, les famílies, es defensa frenar aquest procés i reflexionar sobre el millor model educatiu en l’era digital. Les associacions de famílies d’alumnes aposten perquè la innovació implique transformar els projectes educatius per construir una societat compatible amb el context social i ambiental del futur. “No es tracta de renunciar a les tecnologies, però tampoc s’han de mitificar, perquè no solucionaran els problemes de l’educació”, manifesta Suso Monforte, pare d’una filla de 14 anys i un fill de 18, i membre de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) de l’IES Ribalta de Castelló (la Plana Alta).
Google i Microsoft, en cerca de dades
La privatització de l’educació en l’era digital se sustenta també en l’externalització del programari de les escoles a corporacions com Google i Microsoft, que fa anys que batallen per clavar-hi les urpes. Google –que forma part d’Alphabet, l’empresa que ocupa el tercer lloc per darrere d’Apple i Microsoft entre les companyies més valuoses del món en cotització borsària– va desembarcar al sistema educatiu català l’any 2010, amb la signatura d’un conveni per oferir gratuïtament el servei de correu electrònic. L’acord –renovat el mes d’agost fins al 2026 i prorrogable quatre anys més– va ser la porta d’entrada de la multinacional al sistema escolar públic. Després, va arribar el paquet al complet –Drive, Classroom, Contactes, Documents, Formularis, Grups, Fulls de càlcul o Hangouts. “És el seu modus operandi. Comença per una eina i acaba expandint-se amb tots els serveis i en tots els centres”, critica Cecília Bayo, membre del grup de mares i pares que col·laboren amb Xnet, una plataforma que defensa els drets de les usuàries digitals. Bayo va saber de la presència de Google en 2019, quan una mare del grup va rebre una notificació per a autoritzar el seu ús a la seua filla de 10 anys. Llavors, van començar a investigar. “Ara ens sembla molt evident, però en aquella època no sabíem res”, recorda Bayo, qui encara hui dia denuncia la manca d’informació. A l’Estat espanyol, el tractament de dades personals d’un menor de 14 anys requereix el consentiment dels pares o representants legals, però a vegades no succeeix. “Em van donar un full amb l’autorització sense explicar quines eren les eines. No vaig signar res, però ara el meu fill ja té compte de Google i utilitza totes les seues aplicacions”, rebla.
Les polítiques i pressions digitals actuals són la continuació d’un procés que va començar a finals dels anys noranta
Durant la carrera digital accelerada amb la pandèmia, a les escoles i instituts del País Valencià i les Illes han aterrat també les grans empreses de programari. Al País Valencià, en 2020, les conselleries d’Educació i Hisenda van signar un conveni amb Microsoft –a cost zero per a l’administració i amb una vigència de quatre anys prorrogables a quatre més–, per a adquirir el paquet d’eines Microsoft 365 Education. El govern de les Illes, segons informa Amanda Fernández, directora general de Primera Infància, Innovació i Comunitat Educativa, es troba ara en procés de negociació amb Google i Microsoft per signar un conveni amb les dues companyies i deixar a l’elecció dels centres treballar amb una o altra.
Fonts de les conselleries d’Educació d’ambdós territoris insisteixen que la covid-19 no els “va deixar altra opció”. “Les eines lliures de la Generalitat no podien suportar ni tan sols la connexió simultània d’un 10 % de l’alumnat valencià. Aleshores, ho vam accelerar, però vam fixar unes condicions úniques en l’àmbit estatal per blindar les dades, i vam apostar per integrar les eines de Microsoft amb les nostres”, matisa Victor Medina, coordinador dels plans de digitalització educativa al País Valencià. Daniel Turienzo, professor de Tecnologia a l’IES Montserrat Roig d’Elx (el Baix Vinalopó) i membre de la xarxa Edutictac, que promou el programari lliure en l’ensenyament, ho veu de manera molt diferent: “Durant anys hem treballat per a desenvolupar el sistema operatiu lliure i ara serà impossible competir amb Microsoft. Hauríem d’haver reflexionat abans i estudiat altres opcions”.
La privatització en l’era digital se sustenta també en l’externalització del programari de les escoles a corporacions com Google i Microsoft
El professorat entrevistat i organitzacions com Xnet o les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC) alerten dels perills del que anomenen la “googlelització” de l’educació pública. Sota la màxima “quan és gratis, el producte ets tu”, Simona Levi, directora del postgrau de Tecnopolítica i Drets en l’Era Digital a la Universitat de Barcelona i impulsora de Xnet, resumeix els riscos en la manca de sobirania de dades, “fonamental quan es tracta d’un servei públic”; la naturalització de Google o Microsoft des de la infància, sense garantir la independència dels centres educatius respecte a les empreses i la seua publicitat ni una educació plural i crítica; i, per últim, segons indiquen des de Xnet, la datificació (la conversió en dades de la informació), tant de treballs acadèmics com d’interaccions personals, que fins al moment formava part de l’univers analògic i que és d’especial interés per a les corporacions tecnològiques. En el cas de Google, de fet, l’any 2020, va ser acusada per la Fiscalia General de Nou Mèxic (els EUA) de recopilar de manera il·legal dades de l’alumnat, com ara el lloc on es troba físicament, les pàgines web que visita, els vídeos que mira en YouTube, les seues gravacions de veu o les contrasenyes que guarda. Segons informava el diari El Mundo, la resolució del cas es podria allargar durant anys, però, en cas de prosperar, no seria la primera vegada que acabaria condemnada. En 2019, ja va haver de pagar una multa de 170 milions de dòlars perquè havia violat la llei estatunidenca de protecció de privacitat infantil a internet, en haver recopilat per mitjà de YouTube informació personal de menors sense el consentiment dels pares i amb fins publicitaris.
A Catalunya, Xnet, amb la col·laboració de l’aFFaC i el suport de l’Ajuntament de Barcelona, va desenvolupar el 2019 una plataforma educativa d’aplicacions com les que ofereix Google, però de codi obert i auditable. Els centres barcelonins escola Baixeras (Ciutat Vella), l’institut Maria Espinal (Poblenou) i l’escola Montseny (Gràcia), han estat els primers a implantar el programa, i centenars de centres educatius han contactat amb Xnet per interessar-se’n. Lidón Gasull, directora de l’aFFaC, considera que ha estat una mostra de què la societat civil organitzada pot rebatre el determinisme tecnològic i la sensació d’inevitabilitat. Tanmateix, assenyala que no s’ha de deixar a la lliure elecció de l’escola. “Això genera desigualtats, perquè no tots els centres tenen la mateixa capacitat ni estan preocupats per la sobirania digital. Són els departaments d’Educació els que tenen l’obligació de proporcionar alternatives”, postil·la.
