El novembre de 2021 visitava València per a ser guardonat amb el premi Jaume I –un dels guardons de recerca estatals més prestigiosos– en Protecció del Medi Ambient. A les seues visites posteriors el propòsit ha estat diferent: conscienciar de la urgència del canvi climàtic i fer una crida a la desobediència civil. El científic i activista del moviment Rebel·lió Científica ens confessa, entre altres reflexions, haver-se sentit identificat amb el doctor Randall Mindy de la pel·lícula Don’t look up. Aprofitem la seua participació en la Biennal de Pensament, celebrada al Centre Cultural del Carme, per conversar amb ell sobre l’emergència climàtica. Ho fem en un entorn privilegiat, el claustre del centre cultural de l’antic convent del Carme.
El mes d’abril, un grup de científics acudíreu al Congrés dels Diputats per tenyir-lo de roig amb xarop de remolatxa. Que t’ha impulsat a traspassar l’àmbit acadèmic i fer una aposta per la desobediència civil?
En el meu cas ha sigut una transició gradual, però també exponencial i accelerada per la urgència de fer front a la inacció política i social. O a l’acció massa lenta, perquè alguns polítics ens contestaren llavors que mai s’havia fet tant com ara per l’emergència climàtica. Però, clar, tampoc mai els efectes del canvi climàtic havien sigut tan greus i evidents com ara. Fa més de 20 anys que parle de canvi climàtic fora de l’àmbit acadèmic i veus que la gent ho entén però no actua. Llavors penses que potser qui ha d’actuar eres tu. Si el que cal és eixir corrents despullat com diuen va fer Arquimedes amb el seu descobriment, doncs ho faré. Pense que els mitjans estaran justificats.
Per què cal mobilitzar-se pel clima?
“Els problemes de salut associats a la distribució d’aigua dolça, a la qual actualment ja hi ha un terç de la població que no en té accés suficient, s’agreujaran amb l’increment de les pluges torrencials en algunes zones i l’aridesa a d’altres”
Hi ha dues qüestions importants a tindre en compte: la sinergia entre factors i la dinàmica exponencial. La sinergia entre factors explica els fenòmens que percebem com l’extraordinària calor del darrer estiu i és producte de l’efecte multiplicatiu de processos com la contaminació, l’escalfament global o la pèrdua de funcionalitat dels ecosistemes. Llavors entre aquests es produeixen sinergies que imprimeixen al sistema una dinàmica exponencial. Així s’explica el gran calat de l’impacte i aquesta dinàmica temporal cada cop més accelerada. Cada volta, en menys temps, ocorren més coses. Per tant, hem de fer més coses en menys temps.
Entre d’altres, contar-ho, de la forma que siga. Aconseguir que la gent ho prioritze a les seues agendes i entenga que no és una mobilització més; sinó la mobilització. Per a mi és el més essencial, allò que al·ludeix a la supervivència de la societat. Una supervivència que està sent amenaçada per aquesta dinàmica exponencial i la combinació de factors. Cada vegada se sumen més peces a un trencaclosques que constreny els marges d’actuació de la humanitat per trobar nous models socioeconòmics. Cada vegada és més urgent trobar eixe nou model.
Ens pots explicar que és això de la salut global, sovint referida com a One Health. Com li afecta el canvi climàtic?
El concepte de One Health, del qual les Nacions Unides fa molt temps que en parlen, però el qual també s’ha començat a tindre més en compte arran la pandèmia, engloba tots els múltiples efectes sobre la salut que provoca un medi ambient en mal estat. De les alteracions al sistema planetari, el canvi climàtic és allò que provoca impactes més variats a la salut humana. El canvi climàtic afecta de manera directa a través d’esdeveniments extrems que tothom pot entendre, com ones de calor o inundacions. Aquests tenen un efecte directe sobre la salut i causen morts.
Però després hi ha també tot un ventall d’efectes del canvi climàtic que impacten de manera indirecta. Per exemple, a través dels vectors de malalties infeccioses que, amb l’augment de temperatura, comencen a estendre’s cada vegada més. Els problemes de salut associats a la distribució d’aigua dolça, a la qual actualment ja hi ha un terç de la població que no en té accés suficient, s’agreujaran amb l’increment de les pluges torrencials en algunes zones i l’aridesa a d’altres.
Què és més efectiu la immunitat de ramat de la que tant ens han parlat durant la pandèmia o allò que vosaltres anomeneu com a immunitat de paisatge?
El terme d’immunitat de paisatge encapsula a la vegada diversos conceptes que expliquen el funcionament d’una natura ben conservada. Un dels ingredients és la riquesa d’espècies –la biodiversitat– però no és suficient, pots tindre totes les espècies, però que no hi haja interaccions entre elles ni processos ecològics. Necessites les peces i a més que funcionen. Quan aquesta combinació ocorre es produeixen una gran quantitat de béns i serveis que, moltes voltes, l’ésser humà dona per fet. Fins que comencen a fallar, és clar. Amb la pandèmia es va veure molt clar. Quan començarem a analitzar les causes d’una malaltia d’origen zoonòtic –tramesa dels animals a l’ésser humà– ens adonarem que alguna cosa s’havia fet malament. La degradació ambiental fa que els filtres naturals establerts per espècies intermediàries, que dilueixen la càrrega de patògens, s’espatlle i els riscos de zoonosi creixen exponencialment.
Podem trobar un exemple en la substitució dels boscos tropicals d’Indonèsia per plantacions de palma. La superfície d’aquestes s’ha duplicat en els darrers vint anys. La cosa més tosca que les persones poden fer és agafar un bosc tropical i convertir-lo en una plantació. Aquesta actuació ha portat a que apareguen fins a cinc vegades més malalties zoonòtiques de les esperades en el mateix període. S’observa un augment exponencial. Hi ha paisatges que confereixen una certa protecció generalitzada davant de molts patògens, és un exemple d’un tret al peu. La humanitat es pega molts trets al peu, no tan sols la noblesa quan juga amb armes de foc.
Sovint has hagut de confrontar públicament les tesis d’aquells que defensen que la solució al canvi climàtic vindrà de la mà del desenvolupament tecnològic i, per tant, no s’han de plantejar canvis al sistema socioeconòmic. Que n’opines dels plantejaments tecnooptimistes?
És el discurs més antic de la humanitat, o està entre aquests. Perquè l’ésser humà sempre ha sigut salvat per algunes qüestions tecnològiques en el darrer moment i això ens ha fet creure que sempre estarà aquesta darrera solució. Siga una vacuna o un invent revolucionari. I és cert que la tecnologia ens dona solucions, però el problema és que la tecnologia és reactiva. Per tant, mentre trobes la solució al problema, aquest està causant moltes incidències greus al funcionament social, sovint amb nombroses morts.
El que caldria fer és utilitzar la tecnologia que ja tenim i està infrautilitzada, però ens sedueix més generar i confiar en noves tecnologies del futur. Si l’hidrogen no és una realitat no fem molts plans amb aquest. Ja arribarà. Està molt bé que com a plans addicionals desenvolupem noves tecnologies, jo no n’estic en contra. Del que estic en contra és de posar tant d’èmfasi en allò que no tenim, en lloc de fer-ho en el que tenim o, encara pitjor, en revisar que ens ha portat fins ací i les arrels d’aquest embolic. L’embolic és el nostre model socioeconòmic, les noves tecnologies no el solucionaran. Aquest tecnooptimisme quasi ancestral és una trampa, una fugida cap al futur que no permet ocupar-nos dels problemes del present.
Com es poden combatre mediàticament els discursos que obvien la gravetat del problema?
La nova forma de negacionisme no implica negar el canvi climàtic, sinó per dir que no és tan urgent. Passar-lo a prioritat zero. Jo, de vegades, m’he sentit un poc frustrat. No trobe en quins termes comunicar. Sempre busque termes que puguen remoure la preocupació dins les persones. La preocupació útil, constructiva i fèrtil. No una preocupació que bloquege. Per això ho connecte molt amb la salut i també amb l’economia. Amb una economia malparada, desfasada i desenfocada que no porta més que problemes i, a més, està generant molts contrasentits. Els grans tabús del model neoliberal han caigut a terra en setmanes i sembla que no passe res. Han caigut pel que déiem que anaven a caure. Apujar els impostos o limitar preus era blasfèmia i ara ho estan fent ells mateixos. Utilitze aquests arguments per provocar i per a explicar que aquest sistema econòmic és un caos, es basa en falsedats demostrades científicament i, quan venen mal dades, canvien els principis bàsics.
Quines alternatives podem proposar al capitalisme i al col·lapse ambiental?
“La nova forma de negacionisme no passa per negar el canvi climàtic, sinó per dir que no és tan urgent”
No hi ha alternatives completes. No és com si li canvies el sistema operatiu a un ordinador. No tenim un sistema totalment alternatiu, però tenim les peces. La ciència ja té algunes peces. El problema no és tant la falta d’alternatives, el problema és que no hi ha voluntat ni valentia per a posar les peces en marxa. Això és el que més em preocupa.
Buscant com podem trobar motivació per aconseguir aquest canvi, últimament li done moltes voltes a la felicitat. Crec que la felicitat ben entesa pot ser un model de transició perquè és un estímul amb propietats que poden transformar. No la felicitat hedònica de la publicitat i el consum, sinó la felicitat com un procés multifactorial que ens podria donar l’energia per posar en marxa les noves peces. El que no tinc clar és si ens permetrà moure’ns a la velocitat suficient i potser cal afegir algunes pinzellades d’alerta. Segurament necessitem un còctel de motivacions.
Et vull fer una darrera pregunta de caràcter personal. No et preocupa arriscar la teua trajectòria acadèmica apostant obertament, i de manera activa, per les accions de desobediència civil?
Jo no em sent còmode amb la desobediència, preferisc una acció més trenqui-la, però si el sistema no funciona, caldrà desobeir-lo. Haurem de violentar les consciències i la tranquil·litat. Em preocupa que vivim en una societat adormida. No tant pels majors que potser han perdut esma o pels executius que decideixen mirar a una altra banda sinó pels joves. Existeix un moviment juvenil molt conscient i actiu, però també molta joventut adormida o bloquejada que no es mobilitza. Llavors pense que no he de marmolar-los sinó procurar ser exemple i inspirar-los. M’agrada pensar que les coses que fem alguns científics puguen inspirar a l’acció d’altres. Potser en veure que, podent quedar-me a casa llegint i escrivint, decidisc eixir i jugar-me-la s’adonen com és d’important el que està passant.
