Les reflexions de Dolores Juliano són indispensables per a entendre la migració, els processos d’exclusió i criminalització cap a part de la població que viu en aquestes terres. Entre tants ensenyaments, segueix present la seva anàlisi sobre la violència institucional cap a uns certs col·lectius que no sols són considerats diferents, sinó inferiors i prescindibles. Feia constant referència a la persecució que enfronten les treballadores sexuals i els venedors ambulants com a exemple de la discriminació institucional, consistent a prohibir-los drets que als altres se’ls reconeixen.
Els seus ensenyaments ens van ajudar a entendre i a expressar amb paraules la incomoditat que sentim quan es parla de les “dones migrants” des d’una perspectiva victimista que tendeix a subratllar l’explotació i l’engany enfront de les estratègies que es desenvolupen durant els processos migratoris. Si bé proposava aquesta reflexió fa més de vint anys, continuem assistint a debats acadèmics i polítics que sotmeten al silenciament a les dones migrants, en parlar d’elles però sense elles. Amb gran lucidesa assenyalava que aquesta mirada victimista permetia eludir una discussió més profunda sobre els efectes de la legislació d’estrangeria i de les polítiques desenvolupades en les mal anomenades “societats d’acolliment”.
Els ensenyaments de Dolores Juliano ens van ajudar a entendre i a expressar amb paraules la incomoditat que sentim quan es parla de les “dones migrants” des d’una perspectiva victimista
Aquests aspectes es continuen reproduint en l’actualitat però ara amb “noves” aproximacions, com la blanquejada perspectiva interseccional. En l’àmbit de les migracions i dones, per exemple, moltes recerques de feministes blanques segueixen ancorades en estudiar les experiències individuals de persones o les seves “trajectòries migrants”. Busquen descriure al detall les violències que viuen i, a vegades, es pregunten en quina mesura les seves recerques contribueixen a “empoderar” a aquestes dones. La majoria de les vegades les respostes són afirmatives, s’autoperceben com a salvadores blanques i així la “jugada colonial” es reprodueix fins a l’infinit.
No obstant això, poc s’estudia sobre els mecanismes de poder que generen aquestes violències, com es perpetuen i com queden ocults. Em pregunto si la contínua narració sobre les violències que enfronten les dones i persones trans migrants (que a vegades frega la morbositat, una espècie de “pornomisèria”) contribueix a canviar les estructures que les (re)produeixen o, si per contra, ajuden a normalitzar-la. En el context actual i, després d’anys de ser part en/sobre recerques de “dones migrants”, intueixo que contribueixen més al segon que al primer.
Em pregunto si la contínua narració sobre les violències que enfronten les dones i persones trans migrants (que a vegades frega la morbositat, una espècie de “pornomisèria”) contribueix a canviar les estructures que les (re)produeixen o, si per contra, ajuden a normalitzar-la
Les recerques haurien de mirar cap amunt. Estudiar, amb el mateix nivell de detall que s’analitzen les vides migrants, als qui produeixen les violències i als qui s’enriqueixen d’elles. En l’àmbit de l’antropologia, per exemple, es podrien realitzar entrevistes de profunditat amb el personal policial, jutges, jutgesses, funcionaris d’estrangeria. Fer-los etnografia, anar als llocs on viuen, esperar-los fora, dormir a les seves cases, treure’ls fotos, fer-se les seves amigues, cuidar a les seves criatures, compartir les seves vides… Seria això possible? Fins i tot imaginable? Per què quan s’estudia a les dones migrants això sembla possible i és impensable amb una jutgessa? Quins cossos estan disponibles per a ser investigats i quins no? Deixen de ser “objectes d’estudi” les dones migrants estudiades? Deixen de ser-ho després de l’acte d’enunciació (merament autoexculpatori) de “sóc conscient dels meus privilegis blancs”? Qui estudia al poder? Com estudiar-ho? Per què es decideix no fer-ho?
Els ensenyaments de Dolores Juliano i la incansable lluita d’Hebe de Bonafini contra les estructures de poder de la dictadura i la violència institucional, són horitzons en el nostre present. Ens conviden a mirar cap amunt, a analitzar com són les estructures que generen violència, qui són els que es beneficien i els qui la sostenen. Continuar amb aquesta mirada, amb el que elles van pensar i van reivindicar és una manera d’honrar-les i continuar amb el seu llegat.
