El 26 de setembre sortia a la llum la següent notícia: “Cremen una obra original de Frida Kahlo per convertir-la en un NFT”. Podríem dir que el món s’ha tornat boig i utilitzar la típica expressió de “¡que paren el mundo, que yo me bajo!”. Podríem fer una crítica ferotge als NFT i la seva innegable relació amb l’especulació en l’art. O fins i tot defensar el responsable d’aquest acte, perquè part dels beneficis de la seva acció aniran destinats a diverses organitzacions infantils. Però nosaltres no hem vingut a criticar ni defensar uns fets, hem vingut a discernir si legalment aquest home podia actuar com ho va fer, i encara més, si jo o vosaltres tenim dret a destrossar qualsevol obra d’art de la qual siguem els legítims propietaris, sigui per mitjà d’una compravenda, subhasta, herència, etc.
La pregunta que ens hem de fer en seguir llegint l’article és: Si adquireixo una obra d’art i em converteixo en el seu propietari puc fer amb ella el que vulgui? Puc destrossar-la, pintar-la o alterar-la? Què passa si jo compro una obra d’art i un dia tinc fred i decideixo cremar-la? O per posar-ne un altre exemple: soc insultantment ric i vull jugar a tir al plat amb un autoretrat de Picasso o amb la Mona Lisa. En aquest cas val més que t’amaguis perquè mig planeta et voldria penjar. Però, legalment, podria?
Evidentment que no. Són obres d’un marcat valor històric, artístic i cultural, i com a tal, la seva destrucció o qualsevol dany que se’ls produeixi està penat pel Codi Penal amb presó i multes. Concretament, ho trobem en l’article 323.1, que indica: “Serà castigada amb la pena de presó de sis mesos a tres anys o multa de 12 a 24 mesos la persona que causi danys en béns de valor històric, artístic, científic, cultural o monumental, o en jaciments arqueològics, terrestres o subaquàtics. Amb la mateixa pena es castigaran els actes d’espoli en aquests últims”.
La llei de propietat intel·lectual en l’article 14.4 ja preveu aquesta protecció per als artistes i la seva obra independentment del seu prestigi i de qui l’hagi comprat o qui en sigui el propietari
Però i si, per exemple, jo compro un diorama del senyor Josep Maria Ramon, o una làmina de Llukuter i perpetro algun dels actes citats abans? Són artistes locals, i –espero no s’ofenguin– de menys prestigi que Leonardo da Vinci, Frida Khalo o Picasso. Aleshores, hi ha alguna llei que empari les seves obres? O bé la propietat de la peça em dona llibertat absoluta per utilitzar-la com i quan em plagui?
Que els artistes es quedin tranquils, perquè sí que tenen protecció. I no es tracta d’algun tipus de copropietat com pugui passar amb els NFT. La llei de propietat intel·lectual en l’article 14.4 ja preveu aquesta protecció per als artistes i la seva obra independentment del seu prestigi i de qui l’hagi comprat o qui en sigui el propietari. “Corresponen a l’autor els següents drets irrenunciables i inalienables. […] Exigir el respecte a la integritat de l’obra i impedir qualsevol deformació, modificació, alteració o atemptat contra ella que suposi perjudici als seus legítims interessos o menyscapte a la seva reputació”.
Sobre aquesta matèria es manifesta l’article 6 del Conveni de Berna (1886), que assenyala que independentment dels drets patrimonials de l’autor, i inclús després de la cessió d’aquests drets, la persona creadora conservarà el dret de reivindicar l’autoria de l’obra i d’oposar-se a qualsevol deformació, mutilació o alguna altra modificació de la mateixa o qualsevol atemptat contra ella que causi perjudici al seu honor o a la seva reputació. Es tracta d’una de les facultats principals que conforma el dret moral de l’autor. La base del reconeixement d’aquesta facultat es troba, de nou, en la consideració del fet que l’autor és el creador de l’obra i, per tant, a ell correspon en exclusiva la decisió de modificar-la tal com la va crear.
La jurisprudència assenyala que aquest dret a la integritat de l’obra es manifesta en la prohibició d’efectuar sense autorització modificacions més o menys radicals del contingut ideal d’aquesta, sempre que afectin la seva essència
La jurisprudència assenyala que aquest dret a la integritat de l’obra es manifesta en la prohibició d’efectuar sense autorització modificacions més o menys radicals del contingut ideal d’aquesta, sempre que afectin la seva essència, havent-se de considerar vetades aquelles alteracions o deformacions substancials, susceptibles de transmetre un sentit o una idea diferent de la perseguida per l’autor. Aquest atac al contingut de l’obra no ha de limitar-se només a una alteració material d’aquest, perquè pot respectar-se la seva integritat material (reproduint l’obra “intacta”, però presentar-la en un context que determini o comporti una alteració de la seva essència o significat).
Així doncs, els supòsits sobre la destrucció d’obres d’art o la seva deformació sí que estan previstos en la llei siguin obres internacionalment reconegudes o de l’escultor del barri. Com podeu veure, el món del dret és complex i bastant ampli i sembla que a vegades hi hagi qüestions que es troben en un buit legal o directament que encara no s’han regulat.
Són, com us podeu imaginar, casos extrems els que us he posat d’exemple (Picasso, da Vinci, Frida Kahlo), però la polèmica i la casuística entorn d’aquesta qüestió sempre hi és. Ja sabeu que val més prevenir que curar i, per tant, i per concloure l’article, si us heu fet amb un Rembrandt o un Maruja Mallo o teniu a casa un Matisse (qui no té almenys una o dues obres mestres al menjador de casa?), no els cremeu, altereu o destrosseu. No perquè hi hagi multitud de lleis, normes i directrius que ho prohibeixin, que n’hi ha, sinó per respecte a l’autor o autora i a la seva manera de percebre el món i per respecte també a tota la resta de persones que estimem les seves obres.
